Ràstres de sàndal

He vist la interessant pel·lícula Ràstres de sàndal. La sinopsi argumental gira entorn l’emotiva retrobada de dues germanes separades violentament quan eren petites i, separades en l’espai, una és educada en la cultura originària i la segona, després d’una adopció, és educada en la cultura catalana. La Mina és una adolescent de tretze anys, òrfena, que treballa com a criada d'una família rica a Mumbai. Mai no ha deixat de recordar la seva germana petita, la Sita, de qui va ser separada a la força. La Mina es convertirà en una gran actriu de Bollywood, casada amb el fill gran de la família on va treballar. Com a actriu famosa i adulta feliç, finalment trobarà la seva germana a Barcelona. Però els pares adoptius de la Sita han esborrat tot el seu passat. Ara es diu Paula, treballa al Centre de Medicina Regenerativa com a biòloga especialista en cèl·lules mare. Mina són sentiments a flor de pell i emotivitat explossica, Paula és una científica racional que manté sota control les emocions.

El fil argumental és la recerca permanent de la germana separada violentament. Però també són vàries històries superposades. Una d’elles és la presentació, en forma de relat dur, de les difícils situacions que viuen moltes nenes a la Índia i l’extrema pobresa en que es troba una part de la població d’aquest país. Una altra història és la metàfora de la nova Barcelona plural i diversa plena d’espais d’interacció cultural. Aquesta nova ciutadania integra el cosmopolitisme del teixit urbà preservant unes regles estrictes. Els nou vinguts viuen en el submón segregat del Raval i els catalans de sempre en la confortable Vallvidrera. Tot i aquesta separació de món, Paula trenca la segregació submergint-se en el món de la immigració índia de Barcelona. Poc a poc Paula s’interessa per la cultura dels barcelonins d’origen indi, coneix el seu món cultural i quan interactua amb ells, els coneix, el compren i l’estima, fins el punt d’establir una relació afectiva amb Prakash, un jove immigrant indi.

La presència de Paula al Raval situa a l’espectador davant del fet, probablement poc conegut per aquelles persones que no freqüentin aquest barri, de la normalització lingüística dels immigrants. Els immigrants de la pel·lícula parlen català. El seu català no és perfecte, però es prou acceptable per relacionar-se amb Paula que sempre es dirigeix a ells en català. Val la pena esmentar que Naby Dakhli, l’actor que interpreta al personatge Prakash, el seu català en la pel·lícula és autèntic. Aquest actor francès, no va ser doblat perquè aprengué el català en un mes i mig. Avui, fa les serves rodes de premsa en català. Els altres personatges autèntics del Raval que surten circumstancial en la pel·lícula, com per exemple un carnisser, parlen el català sense dificultats. Considero que val la pena emfatitzar aquesta dimensió de la pel·lícula. La Barcelona plural i diversa és catalana.

La història de Sita, ara transformada en Paula, deu ser similar a la viscuda per moltes persones integrades com uns catalanes més en famílies per adopció quan eren infants. Conec alguns casos de recerca voluntària de la seva identitat original. La pel·lícula té l’encert de situar-nos davant dels conflictes que comporta l’acceptació d’aquesta realitat. És el rebuig inicial de Paula a reconèixer que la seva identitat revelada i la resignació de Mina en acceptar aquesta situació. Probablement el relat fílmic no explica tota la dimensió humana ocult al darrera d’aquesta recerca de la germana i el canvi interior que es deu provocar en Paula (Sita) quan decideix anar a Mumbai a trobar de nou la germana gran. Potser, aquesta part no narrada, amagada encara per l’espectador com imatges, pot donar trobar continuïtat en una nova pel·lícula on s’expliquin aquests viatges interiors. Recomano molt veure aquesta pel·lícula i gaudir, a més d’una història ben construïda argumental, i que la seva directora, Maria Ripoll, ens regala amb vàries excel·lents el·lipsis cinematogràfiques i una original i emotiva havanera cantada per Silvia Pérez Cruz.