Amour

He vist la pel·lícula Amour de Michael Haneke. Admeto que la història narrada està plena de tendresa, entrega i donació. Hi ha moments sublims on això queda ben palès. Per exemple, quan l’esposa malalta consumida en el dolor troba consol en les càlides carícies del marit. La mateixa mirada de Jean-Louis Trintignant, transmet aquesta calidesa de l’estimació desinteressada a la seva dona greument malalta extraordinàriament interpretada per Emmanuelle Riva. Sota aquest paràmetre de l’estimació transcorre tota la pel·lícula amb una lentitud volguda per accentuar la cruesa de la realitat del dolor irreparable i l’acolliment reparador de l’amor.

Res a dir, si aquesta era la intenció del director: narrar el dolor extrem i l’actitud generosa despresa de l’amor. No obstant, he trobat alguna absència remarcable, al menys des de la meva sensibilitat. ¿És possible viure el dolor desesperant sense cap referència a la possibilitat d’una realitat transcendent? ¿no fora plausible que els protagonistes es preguntessin el perquè d’aquest patiment sense mesura? ¿davant l’absurditat d’una realitat excessivament dura quines preguntes pot fer-se l’espectador de la pel·lícula de Michael Haneke, que no ha estalviat mostrar una realitat angoixant i desesperant ha evitat que l’espectador es formulés alguna pregunta sobre el perquè, el sentit d’aquest dolor i la possibilitat de transcendir-lo en una esperança. Això és el que he trobat a faltar en aquesta excel·lent pel·lícula.