La propera beatificació de 522 catòlics assassinats durant la Guerra Civil està
generant una àmplia controvèrsia. Darrerament un grup d’entitats ha promogut un
manifest contra aquest esdeveniment. No és cap insult, com diuen els promotors
de la campanya contra les beatificacions, que l’Església catòlica honori la
memòria d’aquelles persones mortes per la seva fe. Morir per causa de la fe, en
l’Església catòlica, té un reconeixement de martiri i es motiu de beatificació.
Això és el que farà el 13 d’octubre. La sana consciència laica hauria de
respectar aquest acte, tant pel dret que té l’Església en fer-ho com pel que
representa de reparació d’una indignitat comesa. Perquè la mort d’aquest 522
persones no és un insult sinó un atac a la dignitat humana, que avergonyeix la
consciència cívica i no hauria de deixar indiferent a ningú. No em serveix, ni
com excusa intel·lectual, pretendre relativitzar l’assassinat dels catòlics pel
paper que havia tingut una part de l’Església durant la II República o en la
mateixa insurrecció. No pot ser excusa, perquè al costat d’aquesta església
conspiradora hi havia una altra església que estava al costat de les classes
populars i era estimada i respectada.
A l’any 1971 a l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans l’Esglèsia
catòlica, en la seva proposició 34 deia: “demanem
perdó perquè no sempre vam saber ser instruments de reconciliació en el si del
nostre poble, dividit per una guerra entre germans”. Era un pas decidit per
assumir la seva responsabilitat per haver contribuït activament a donar suport
al franquisme. Gràcies a la legitimitat atorgada per la Carta Col·lectiva
signada per quasi tots els bisbes de l’època, la guerra i la dictadura
franquista camuflaren el seu odi repressiu sota el nom de Creuada. El seu
acarnissament fou absolut i cruel. Encara avui moltes famílies busquen els seus
morts per poder estar en pau amb la memòria dels seus avantpassat. Els bisbes i
sacerdots dels anys 70 del segle passat sense poder fer l’ús exacte dels mots
que calia saberen demanaren perdó. Anys després, quan els mots podrien haver
estat més acurats el camí iniciat en l’Assemblea Conjunta quedà en via morta
exceptuant algunes declaracions excepcionals d’algun prelat.
La indignitat repressiva continuada del franquisme tingué un contrapunt real
d’horror en la mort de moltes persones només durant la Guerra Civil per la seva
condició de catòlics. Com que no és una qüestió de veure quin bàndol té més
morts, el que cal es condemnar qualsevol barbàrie destructiva feta contra
qualsevol persona. Els morts de la ira desenfrenada, especialment en els
primers mesos de la guerra en el territori republicà també han de ser motiu de
condemna. L’odi expressat en aquells moments no és cap excusa per acumular
noves animadversions anticlericals. No crec que des de la perspectiva de la
laïcitat una persona es pugui trobar còmode amb el manifestat contra les
beatificacions. La laïcitat exigeix una valoració suprema de la dignitat humana
que els promotors del manifest no saben veure en el gest de les beatificacions.
Només puc entendre aquest tipus de posicionaments tan crispats si al darrera
d’ells més que una defensa del valor de la laïcitat, el qual jo també defenso,
no existís una anticlericalisme i anticatolicisme encobert sempre atent a
manifestar-se.
El camí de la reconciliació, gran principi que presidí durant molt anys la
política de l’oposició espanyola, que permeté l’Assemblea Conjunta del
1971, i que fou bàsic per l’èxit de la
transició, exigeix la reparació dels odis desencarnats comesos durant la guerra
i el franquisme. Per això l’esforç de moltes persones en aconseguir la
compensació moral de qualsevol víctima. Aquest camí emprés des de fa uns quants
anys ha tingut moltes dificultats que cal denunciar i superar. Tothom, sigui
quin sigui les causes de l’horror que patí, té el dret a entrar a formar part
de la memòria històrica amb la dignitat que en el seu moment fou manllevada. Sense
que això signifiqui negar el mateix dret a altres persones que ho busquen per
altres camins. Per això, cal respectar que l’Església catòlica vulgui fer-ho
amb aquelles persones que foren assassinades pel simple fet de ser cristianes.
Recordo amb molta satisfacció com en la beatificació de Josep Samsó tota la
cerimònia estigué presidida per aquesta voluntat de reconciliació de la memòria
històrica col·lectiva i d’una història que encara té ferides obertes. Confio
que aquest esperit de reconciliació i de perdó serà l’esperit que presidirà
l’acte de beatificació del proper 13 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada