Memòria i records

Qui no té records no té memòria. La memòria és una facultat dels éssers de recuperar informació prèviament emmagatzemada a partir de les dades de l'experiència que es guarda en forma de records. Sense els records tot esdevé evanescent, ja que només importa el present. Si el present és una exaltació de l’avui tampoc hi ha futur, perquè el que passa avui serà el record pel demà. Un dels signes del nostre temps és la pèrdua del record. Poques coses són recordades sota l’allau de notícies de curta durada. Inundats de referents actuals els homes i dones d’avui no tenen referents per submergir-se en el passat per tal d’entendre el que és el present. Sense aquests records el procés de la memòria és perd.

Davant d’aquesta situació on tot és efímer tan sols es sosté dempeus l’elogi de la individualitat aïllada. L’individu modern escampa la memòria sota l’aparença d’oblit i defensa que el temps és el que importa, tempus fugit. El temps fuig ràpidament, el temps s’escapa entre les mans i el temps vola abans de que ens poden adonar. Agafant diverses cites del llibre de Job es podria exclamar “tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra” (el temps s’escapa com els núvols, com les naus, com les ombres).

Molts cops dóna la impressió que som persones sense ombra. Tot és tan ràpid que la memòria no pot submergir-se en els records per descobrir encuriosit que poques coses són tan noves com la novetat ens fa creure. Hi ha una història del pensament que il·lumina el camí transcorregut; hi ha una història social que ensenya les trampes del present i una història de la humanitat que mostra els camins de l’esperança. De nou la mirada es gira cap el present per descobrir que l’aprenentatge de les humanitats és un dels camins per rescatar la memòria de l’ofec de la lleugeresa del present. Tothom forma part de la història i tothom fa història. Som una part d’una cadena que es conforma en el temps i l’espai perquè tots som un punt en la memòria de la humanitat.