Escric
dolgut. La querella de la fiscalia dol i afecta als meus sentiments vers la
bona educació i respecte que mereix tota política assenyada, i la ràbia que
provoca l’arrogància o la supèrbia d’alguns polítics . Ara resulta que els
mateixos que recollien signatures contra l’Estatut del 2006; els mateixos que
impulsaren el recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut; els mateixos
que recorrien al Tribunal Constitucional al·legant raons d’inconstitucionalitat
de la consulta del 9N; són els mateixos que injustament animen el recurs del
fiscal general de l’Estat contra el president Mas i les conselleres Ortega i
Rigau. Tot un despropòsit. El promotor aparent de tot aquest despropòsit és el
president Rajoy, el mateix que ha de tocar l’espatlla d’Obama per vèncer la
seva indiferència, gest prou significatiu de la inconsideració que recull Rajoy
allí on va, ha denigrat la política fins extrems incomprensibles. Tan se val
que actuï per iniciativa pròpia, del seu govern o pressionat per la dreta
extrema que l’aconsella i el sosté,
La
setmana vinent el president Mariano Rajoy vindrà a Catalunya. En un primer
moment, vaig pensar que venia a parlar amb el president Mas, però no és així. No
ve a dialogar amb els representants de la majoria de catalans, només ve a
parlar amb els seus en un acte de partit. La vicepresidenta del Govern ha
afirmat, tan tranquil·la, que no parlarà directament amb en Mas perquè Rajoy vol fer-ho
directament amb els catalans. Insòlit. El seu gest és una mostra més de com ell
i els seus entenen la política: una barreja entre el castellà ”ordeno i mando”, la indiferència a tot
diàleg polític i l’estratègia de l’estruç.
Des de
fa temps no veig en el comportament institucional del president Rajoy una
comprensió clara de la política com a pràctica de l’acord en el consens. No són
pactistes com els catalans sinó màquines aplicadores de l’Aranzadi, el compendi
legislatiu que substitueix la política. El seu missatge comunicatiu és sempre
el mateix, on abans hi havia polític ara hi ha la llei i, per extensió,
l’autoritat. Les compareixences polítiques del president Rajoy són
antològiques, fins arribar a l’extrem de ser un bust parlant en una pantalla de
plasma. Res en directe, cap pregunta, els periodistes només ha de rebre consignes.
Prou fan aquests d’assistir-hi. No sé perquè hi van ! Tot un gran despropòsit.
Amb aquesta actitud no és d’estranyar que Podemos,
el partit sense programa, reculli importants expectatives de vots. Un altre
fenomen digne d’estudi. Però tranquil senyor Rajoy, ara els catalans sabem tenir,
com ho hem fet molts altres moments, “cap
fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada