La sentència, el perdó i les misses pagades

Ja hi ha sentència del cas Palau. Maleïdes siguin les casualitats, mira que portava retard la instrucció del cas, el judici i la construcció de la sentència, però de sobte tots els terminis s’han accelerat per tenir la sentència just quan s’està punt d’iniciar una nova legislatura al Parlament de Catalunya. El tempo judicial novament coincideix amb el polític. Les casualitats són difícils de creure en les societats complexes. L’oportunitat és un do que s’administra de forma discrecional i es pot modular segons els gustos del consumidor. Aquest cop l’oportunitat ha estat oportuna. El soroll està sobrepassat i la classe política novament agitada.

Els comentaris de la classe polític han estat per emmarcar. Algun important dirigent ha defensat la innocència de l’entorn convergent. Pot ser hauria estat el moment de demanar amb claredat perdó per haver caigut en la temptació d’haver confós els interessos particular amb els generals. Cal tenir més coratge per admetre que en el passat les temptacions del poder eren molt grans i alguns empresaris eren tan corruptes com els polítics seduïts per la corrupció dels percentatges. Aprofitant la sentències altres polítics han atacat sense miraments ressuscitant el cadàver polític de Convergència Democràtica per atiar-lo contra Junts per Catalunya. És curiosa l’amnèsia moral d’alguns acusadors que disparen ràpid contra la palla en l’ull del veí quan en prou feines poden apuntar per la biga que tenen en el seu. Alguns reclamen aclarir aliances i pactes electorals a Junts per Catalunya, per espolsar-se l’ombra convergent, quan callen que ells mateixos són un gran pacte en el qual, un dels seus promotors, fou durant molts anys el responsable de la política d’habitatge de la ciutat de Barcelona que ara tan critiquen.

Només alguns pocs estan lliures per tirar la primera pedra de l’acusació. Quanta hipocresia i maldat he sentit en boca d’alguns dirigents polítics. Els que més bramaven encapçalant creuades morals obliden que tenen correligionaris seus imputats, en judici o condemnats per delictes semblants. Res. No s’immuten. Ni això els fa parlar amb la boca petita. Alguns dels més crítics, haurien d’explicar als ciutadans d’on treuen els diners per pagar les seves costosíssimes campanyes electorals que els donen bons rèdits electorals. ¿D’on surten les misses?, diu la dita popular. Per sort de la decència política també he sentit crítiques mesurades i assenyades. Són pocs, però hi són. Aquests moments de tanta confessió, descrèdit, joc brut i altres picabaralles tacticistes és bo trobar seny en aquest panorama embogit.