La immigració dels darrers anys
ha introduït el debat social sobre la identitat. A la nostra societat
coexisteixen amb normalitat més d’un identitat que s’entrecreuen en l’espai
comú de convivència. La diversitat d’identitats comporta un important conflicte
cultural. Bàsicament perquè a la societat espanyola durant molts anys hi hagut
una identitat dominant imposada negant altres identitats. Des de les
estructures de poder s’havia imposat la identitat dominant a través de la
cultura, de la ideologia, dels ritus i símbols, i d’una determinada política de
gènere. Aquesta identitat única és la que aportava sentit de pertinença en
aquells moments. Així, ser espanyol volia dir ser catòlic, blanc, expressar-se
en castellà, identificar-se amb la cultura castellana i tenir una visió de
gènere heterosexual i masclista, i calia mostrar una ideologia afecta al règim.
Ara, l’escenari social ha
canviat. La societat és culturalment plural; religiosament diversa; no hi ha
una ideologia dominant; s’han transformat el mecanismes tradicionals de
transmissió de la identitat; hi ha democràcia i els models de família i la
relació de gènere han evolucionat. El resultat és evident, l’individu té moltes
identitats a les quals es pots referenciar. No hi ha una única identitat, sinó
moltes identitats. Aquesta nova situació planteja un problema important: el
sentiment de pertinença. Si abans aquest es definia a partir d’una sola
identitat, ara el mateix sentiment es construeix des de moltes identitats.
El sentiment de pertinença és el
resultat d’un procés de construcció social en el qual intervenen diversos
vectors i institucions, i que es dóna en diferents moments. Per algunes
persones aquest procés comporta desprendre’s de velles significacions
associades a aquest sentiment; per altres la pertinença es construeix a partir
de l’escola, els ritus socials i la simbologia pública. Les religions juguen un
paper molt important en aquest procés de construcció de la pertinença, perquè
per alguns individus la religió es determinants per la seva identitat. Es per això
que l’Església catòlica té avui una doble responsabilitat en aquest procés de
construcció del sentiment de pertinença. Ha d’acompanyar a les persones en la
definició de la seva identitat i ha de saber situar-se en l’espai públic al
costat d’altres identitats que també ajuden a definir el sentiment de
pertinença la societat comuna. L’Església catòlica ha de saber comprendre que
el seu paper avui és diferent del que tenia quan ser catòlic era un dels
elements constituents de la pertinència social. La gran novetat del moment
present és que qualsevol individu, sigui quina sigui la seva religió, la seva
orientació sexual, la seva adscripció política, la seva llengua vehicular i la
seva cultura de base, ha de sentir-se part activa i respectada d’aquesta societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada