No era conscient que el títol que tenia pensat per aquesta nota és un
dels lemes que fa feia servir l’organització juvenil extremista Arran. Aquesta
coincidència em servirà per ampliar la meva reflexió a un terreny inicialment
no previst. L’eclosió del conflicte de can Vies ha servit per ajudar-nos a
pensar que darrera d’aquest fet hi ha altres qüestions que afecten profundament
l’estabilitat de la nostra societat. El conflicte esclatat a Can Vies és només
l’epifenomen d’unes tensions i situacions i que, en moltes ocasions, situa a
una part de la joventut catalana en el marges de la nostre societat. Són els
joves que, després de preparar-se per tenir un treball digne per progressar, de
sobte es troben que una part d’ells no poden acomplir les seves esperances. La
crisi econòmica es porta a la precarització laboral i a crear formes de vida
alternatives a fi de poder desenvolupar una certa autonomia personal.
El resultat de tot això és una important marginalització d’aquesta
joventut que exploració camins alternatius
en una societat que no volen perquè consideren que ha fracassat amb
ells. És en aquest punt quan els camins que segueixen aquests joves
divergeixen. Mentre alguns inicien la recerca de camins alternatius propositius
des de la perifèria de la societat, però no contra la societat; altres, en l’altre
extrem, radicalitzen les seves postures i s’enfronten amb violència a la pròpia
societat i a les seves autoritats. Per entre mig es situen amplis sectors de col·lectius
juvenils que emprenen experiències alternatives ocupant espais, alguns públics,
des d’on fan propostes culturals presentades com resposta alternativa al
sistema. Aquests espais ocupats són considerats, segons la terminologia a l’ús,
com espais allibertats. Entorn d’aquest
iniciatives s’han aplegat determinats grups i moviments juvenils totalment
identificats amb aquesta situació de partida i que es senten atrets per les
activitats culturals proposades.
És innegable que l’alta taxa d’atur juvenil i el treball escombraria de
molts joves és una font de descontent creixent que ha de tenir una expressió
social i política. Cap de les formacions polítiques i socials tradicionals han
sabut recollir l’esperit d’indignació i de rebel·lió d’aquests joves. El seu lloc
ha estat ocupat per algunes formacions polítiques radicals, com l’esmentada
Arran o la mateixa CUP sempre presents en alguns dels darrers conflictes dels
darrers mesos. Aquest estat d’agitació permanent, que s’expressa amb
contundència i agressivitat, abandona les vies institucionals i ràpidament
trasllada el conflicte al carrer. Les mobilitzacions
al carrer esdevenen el canal de participació política d’aquests joves que s’afirmen
com esquerra independentista radical. Aquesta circumstància és aprofitada ràpidament
per una mena d’internacional de la barbàrie que sobrevola per damunt de tota
ocupació del carrers, sigui per motius festius o reivindicatius, per tensar al
màxim la seva confrontació amb el poder constituït. Al final, qualsevol conflicte, encara que
sigui de petites dimensions inicilament, esdevé un conflicte generalitzat,
violent i de difícil solució.
Atenció, el conflicte de can Vies, ara, o qualsevol altre que pugui
aparèixer ben aviat, estan enviant molts missatges i em dóna la impressió de
que no sempre els sabem interpretar correctament. El gran error que es podria
cometre és no adonar-se que, darrera d’alguns d’aquests conflictes hi ha un
conflicte generacional profund i de difícil solució si seguin sense comprendre
que una part dels joves del nostre país es troben desesperançats i no perceben
que se’ls faci cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada