Minhaj ul Quran International

L’organització Minhaj ul Quran Internacional és una organització religiosa islàmica fundada a Lahore, Pakistan, por el líder polític i religiós Muhammad Tahir ul Qadri l’any 1980. Aquesta organització està present en més de 90 països i els seus objectius estan relacionats amb el progrés espiritual i social de les persones a partir d’una interpretació moderna i moderada de l'Alcorà i de la Sunna. Practica una Islam moderat i estan clarament contra el terrorisme i la radicalitat islàmica. Aquesta organització ha fet pública una declaració, en la Conferència de la Pau per a la Humanitat celebrada recentment a Londres.

Segons aquesta organització en les últimes dècades s’ha vist com a moltes de les grans religions i les comunitats culturals s’han trencat per la incomprensió i la desconfiança d’uns cap a uns altres. Per això els signants d’aquesta «Declaració de Londres per a la Pau Mundial i per a la Resistència contra l’Extremisme», afirman que tots els éssers humans posseeixen una dignitat intrínseca i els drets immutables, incloent-hi el dret a viure sense la pobresa, sense opressió, sense la por, sense els prejudicis, així com el dret a la llibertat de creença, de culte i d’expressió. Per la qual cosa els seus signants es dirigeixen a tots els musulmans i a la resta de la humanitat per tal que hi hagi pau, tolerància i respecte a tots els éssers humans.

Per això “jueus, musulmans, cristians, hindús, budistes i els de altres religions, així com les i els que no es reconeixen en cap religió, han de gaudir dels mateixos drets cívics i jurídics, les mateixes llibertats i poder viure en pau i en harmonia, buscant la pau únicament a través del compromís de respecte mutu i el diàleg”. A més, rebutgen “tot el terrorisme perquè en el cor de totes les religions hi ha un reconeixement de la santedat de la vida humana” i de forma inequívoca condemnen el terrorisme islamista. Afirmen que rebutgen “com a falsa i errònia qualsevol afirmació feta pels musulmans i pels no-musulmans que el món actualment està tancat en una lluita inexorable entre l’Islam i l’Occident, i ens comprometem, a través d’una participació positiva i de respecte mutu i el diàleg, per oposar-se a qualsevol i totes les reclamacions de xocs de civilitzacions o la incompatibilitat dels valors a les diferents regions, estats i comunitats”.

Amb la mateixa vehemència es desmarquen de l’islamisme polític. Per això “donem la benvinguda a l’ona d’aixecaments populars i pacífics en general contra la tirania i l’opressió coneguda com « la Primavera Àrab », i reconeixem que és un moviment basat en la recerca dels drets humans i no sobre la base d’aspiracions religioses. Aquest moviment és compatible amb els drets humans universals i amb les aspiracions esmentades anteriorment”. També condemnen “l’antisemitisme (fins i tot quan de vegades és falsament vestit com el antisionisme), la islamofòbia (fins i tot quan de vegades és falsament disfressat de patriotisme) i totes les altres formes de racisme i xenofòbia”. El manifest conclou, entre altres coses, demanant a tots els musulmans que viuen a Occident a respectar totes les lleis del país en el qual estan vivint i a promoure totes les vies d’integració, única garantia per la bona convivència.

El lloc de la religió en les democràcies àrabs

Es difícil gestionar, en aquests moments, la relació entre fe islàmica i política després dels processos democràtics dels darrers mesos. La por al ressorgiment de l’islamisme polític, qualificat per alguns com a moderat per la seva confiança en el sistema democràtic, pot afavorir el predicament de visions laïcistes excloents sobre les relacions entre fe i política, similars a la pràctica per la laicitè francesa que es agafada com a model. A un altre extrem es configura un islamisme polític, no radical, que aspira arribar a mantenir el lligam entre Islam i política per tal que, en un futur desitjable, l’àmbit polític queda supeditat als codis morals de la religió.

És evident que, ni una visió ni l’altra resulten comprensible o coherents amb els paràmetres polítics i religiosos de les societats occidentals. Per facilitar el diàleg entre les realitats d’ambdues bandes del Mediterrani fora convenient que les religions consolidades en països secularitzats i d’estructura política laica compartissin la seva experiència amb les incipients democràcies àrabs. Es tracta de transmetre l’experiència política i religiosa seguida a través de la separació de l’àmbit polític de l’esfera religiosa. Les democràcies àrabs nascudes a través de l’anomenada “primavera àrab” es troben en un cruïlla on han de decidir realment quin és el lloc que ocupa la religió en la societat i la religió islàmica hauria de clarificar quina és la relació que ha d’establir amb el poder polític. Conscients de que, per la pròpia característica de l’Islam resulta més imprecís establir els interlocutors que permetin dibuixar aquesta política.

Rellevància social del protestantisme català

Pel que he percebut del III Congrés Protestant de Catalunya es troba en una cruïlla important que condiciona el seu futur. Un dels temes que preocupa l’àmplia família protestant és assegurar el seu impacte a la societat catalana. Durant els dies del congrés s’ha tractat de recollir l’experiència del passat i albirar com guanyar rellevància i pes específic en l’àmbit cultural de Catalunya. La història del protestantisme català està plena de bons exemples de la presència dels evangèlics en la societat, tant a través de les seves esglésies com de les obres culturals i socials. Però ara, els temps són nous i calen noves respostes. Respostes que afecten a l’espiritualitat personal, però que també s’inscriuen en l’àmbit de la rellevància de les esglésies i del missatge protestant.

En una interessant ponència, David Garrofé, ha situat el món evangèlic catalana davant la qüestió de la rellevància social. Diu que questa és la “capacitat de sobresortir, d’elevar-se per sobre la diversitat mitjana per ser reconegut per la importància de la seva aportació”. Diu que cal passar del temps de les lamentacions, que molts cops poden ser mers pretextes, a entendre que cal tenir una estratègia i una agenda concreta per al poble evangèlic del segle XXI.

David Garrofé proposa que cal “renovar la visió de manera contextualitzada, entendre de nou quina és la voluntat de Déu” per als protestants i per a tota la humanitat sigui o no sigui creient. Cal treballar en els propers anys per “generar una dinàmica global que porti a passar de l’actual notorietat social a una major rellevància social individual i col·lectiva de signe positiu”. Per això, diu, cal construir un nou discurs, potenciar àmbits de debat i de pensament crític i creatiu per “identificar quin seria el posicionament de Jesús davant el discurs de la nostra societat per poder influir i modificar-lo en la mesura del possible”. Perquè la comunitat evangèlica vol estar activament present en els grans debats contemporanis: globalització, immigració, bioètica, política i economia, justícia social, etc.. Tot un programa d’actuació ambiciós per la família evangèlica pels propers anys.

Déu és amor

Tot sovint els cristians cerquem criteris per ordenar les nostres pràctiques en la vida quotidiana. Recordo quan vaig fer els exercicis de Sant Ignasi el pare jesuïta, Josep Rambla, va fer-me meditar sobre el valor moral dels criteris d’amor exposats en la primera carta de Sant Joan (1Jo, 4,1-16). Quan vaig voler escriure la meva impressió sobre aquest text només se’n va ocórrer el següent: aquesta carta és per meditar, guardar-la en el cor i rumiar-la fins pair-la totalment, no cal escriure res.

Ara, rellegint aquesta carta tinc la mateixa sensació. Que dir davant dels magnífics textos de “estimeu-vos els uns als altres" (v 7), “qui estima a nascut de Déu" (v 7), "Déu és amor" (v.7), "mai ningú no ha vist a Déu, però si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres" (v.12), "Déu és caritat: el qui està en la caritat, està en Déu i Déu està en ell" (v.16).

Tinc la vivència que aquests textos aporten pautes clares per orientar la pràctica cristiana. Fins i tot, ens permet pensar en la presència misteriosa de Déu en la història de la humanitat. Ja que allí on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Així, Déu es manifesta des de l’anonimat d’aquelles persones que estimen a fons, fins i tot sense considerar a Déu com una hipòtesi. És la mateixa experiència encertadament expressada per Roberto Rossellini en la seva pel·lícula “Roma città aperta” a través de les reflexions del sacerdot, Don Pietro, inspirat en la vida real del capellà Luigi Morosini, quan és interrogat pels nazis i veu per un porta mig oberta la cruel tortura de l’enginyer Giorgio Manfredi, un dirigent comunista de la resistència. En aquelles circumstàncies, davant la incomprensió dels nazis del perquè Don Pietro defensa a Manfredi, el capellà manifesta la grandesa i la inescrutabilitat de l’amor a Déu.

Recull de pregàries personals XXVIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

11 desembre “ Feliç l'home que en tu troba la força: de bona gana emprèn el camí! Quan travessa la vall Eixuta, li és com un oasi beneït amb les pluges primerenques.” (Sl 84, 6-7)

12 desembre “Un dia en els teus atris val més que mil a fora; m'estimo més quedar-me al llindar de la casa del meu Déu que anar a viure amb els injustos” (Sl 84, 11)

13 desembre “El Senyor-Déu aixopluga i protegeix, dóna la gràcia i la glòria, i no refusa cap bé al qui viu honradament. Senyor de l'univers, feliç l'home que confia en tu!” (Sl 84, 12-13)

14 desembre “ Ell serà jutge entre les nacions, arbitrarà sobre els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l'espasa contra una altra ni s'entrenaran mai més a fer la guerra.”(Is 2,4)

15 desembre “El Senyor és gran i digne de tota lloança, és més temible que tots els déus; perquè els déus dels pobles no són res, però el Senyor ha fet el cel”. (Sl 96,4-5)

16 desembre “Judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat”. (Sl 96, 13b)

17 desembre “Senyor, fes-nos veure el teu amor i dóna'ns la teva salvació!” (Sl 85,8)

III Congrés Protestant de Catalunya

He tingut l’honor de participar en el III Congrés Protestant de Catalunya. He pogut expressar davant l’assemblea de congressistes la meva consideració i respecte sobre la tradició protestant. És important conèixer la història de les tradicions religioses a Catalunya, entre elles la protestant, per entendre la nostres pròpies arrels. Sense elles no podem entendre la nostra història, el nostre art i fins i tot el nostre sistema de valors. La societat catalana, des de fa molts anys ha acollit com a pròpia, malgrat molts dificultats, les diferents denominacions protestants. Cal recordar que l’any 1832, un any abans de les primeres obres relacionades de la Renaixença, la comunitat evangèlica catalana publicava a Londres Lo Nou Testament.

Cal recordar amb emoció i reconèixer amb gratitud la feina feta, en unes condicions extraordinàriament adverses, per molts pastors i feligresos evangèlics. Encara que llunyans, els protestants encara recorden els anys difícils en els quals foren perseguits o marginats per considerar-los minoria religiosa. La història del protestantisme és una història de resistència i d’esperança. Voldria destacar, com a memòria de la tasca feta a favor de la difusió de les idees evangèliques a Pere Galés i Reyner, que el segle XVI moria a la presó de la inquisició de Saragossa, i a Francesc de Paula Ruet, Ramon Montsalvatge, Manuel Cossidó, Antoni Vallespinosa i al pastor anglés James Graydon entre altres tots ja en el segle XIX. Aquestes persones han estat precursores d’unes esglésies protestants vives, envigorides i arrelades al nostre país. El protestantisme i els catalans hem de sentir-nos orgullosos d’aquestes persones. Perquè els protestantisme ha estat comunitat de fe i compromís social al servei de la societat. L’acció social dels protestants ha estat una constant, testimoniatge de l’amor de Jesús al proïsme. Això és un bé per la nostre societat.

El III Congrés Protestant de Catalunya demostra la força de la comunitat protestant catalana i transmet la normalitat, el respecte i la visibilitat que volen tenir en la societat catalana. Els protestants catalans volen millorar la seva rellevància social, tal com s’ha tractat en una de les ponències del congrés, i per això s’han reunit durant tres dies practicant allò que és bàsic en tota comunitat humana i que figurava com a lema del congrès “escoltant-nos els uns als altres”. Moltes felicitats per la feina feta.

Preparem el temps per l’Emmanuel

He trobat interessant per la seva idoneitat la intervenció del papa aquest passat diumenge abans de l’inici del res de l’Angelus. Benet XVI ha destacat que en aquesta segona etapa de l’Advent la litúrgia proposa reflexionar sobre dues figures que han tingut un paper preeminent en la preparació de la vinguda de Jesús: la Mare de Déu i sant Joan Baptista. L’evangeli del diumenge passat descrivia la personalitat i la missió de Joan Baptista (Mc 1,2-8). Sant Joan Baptista es mostrat com una figura molt ascètica: vestit amb una pell de camell, s'alimentava de llagostes i mel boscana. El mateix Jesús va confrontar aquest estil amb a aquells que “els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis” (Mt 11,8). Sant Joan Baptista no era un home que vestís refinadament.

Com afirmà Benet XVI l'estil de vida de Joan Baptista ens hauria de cridar a tots els cristians a escollir la sobrietat com a estil de vida, especialment en preparació a la festa del Nadal, en la qual Déu, com digué sant Pau “ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa" (2 Cor 8,9). La pobresa de Jesús, la mateixa pobresa d’opció de Déu és una crida a la conversió d’aquells que són rics. El mateix Joan Baptista ens crida a una conversió profunda. El seu baptisme és una “una ardent invitació a una nova manera de pensar i d'actuar, està lligat sobretot a l'anunci del judici de Déu” (Jesús de Natzaret, I, 2007, p. 34) i a la imminent aparició del Mesías, definit com aquell “us batejarà amb l'Esperit Sant“ Mc 1,8).

La crida de Joan Baptista no és superficial: és una proposta de canvi interior, a partir del reconeixement i de la confessió del propi pecat. Benet XVI ens proposa que, “mentre ens preparem al Nadal, és important que tornem a entrar en nosaltres mateixos i que fem una constatació sincera sobre la nostra vida. Deixem-nos il·luminar per un raig de la llum que prové de Belén, la llum d'Aquell que és “el més Gran” s'ha fet petit, “el més Fort” s'ha "fet feble”. Les paraules del papa ens ajuden a una profunda conversió de cor que passa necessariament per una etapa de desert, com Joan Baptista, on descobrir els camins que porten a la salvació de Déu. Joan Baptista ensenya que fer fer-se ric interiorment cal fer-se pobre. Aquesta pobresa és la renuncia de tota riquesa supèrflua, innecessària; de tot allò que ens aparta del que és important: l’amor als germans i la donació generosa a estimar. Preparem els nostres cors per la vinguda de Jesús, l’Emmanuel, Déu és amb nosaltres.