Recull de pregàries personals XLX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

14 juliol 2012 “El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava” (Sl 142,4)

15 juliol 2012 “Imploro auxili, Senyor, i et dic: «Tu ets el meu refugi, la meva heretat en el país de la vida” (Sl 142,6)

16 juliol 2012 “Escolta atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat. Allibera'm dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo” (Sl 142,7)

17 juliol 2012 “Em sento ple d'amor: el Senyor ha escoltat la meva súplica, ha escoltat el meu clam així que l'invocava” (Sl 116,1-2)

18 juliol 2012 “M'envoltaven els llaços de la mort, tenia davant meu els seus paranys i dintre meu l'angoixa i el neguit. Vaig invocar el nom del Senyor: «Ah, Senyor, salva'm la vida!» (Sl 116,3-4)

19 juliol 2012 “ Recobra la serenor, ànima meva, mira el que t'ha fet el Senyor. Ha alliberat de la mort la meva vida, els meus ulls, de negar-se en el plor, els meus peus, de donar un pas en fals” (Sl 116,7-8)

20 juliol 2012 “Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda? L'ajuda em vindrà del Senyor” (Sl 116,1-2)

Cova Gran i Cova Freda

Tinc la sensació de que els catalans estem inclinats al cofoisme de la mateixa manera que a la despreocupació. Penso això davant de dos Bens d’Interès Cultural Local com són la cova Freda i la cova Gran de Collbató (declaració del 2007). Un Bé Cultural d'Interès Local, o (abreviat BCIL), és una categoria de protecció legal dels béns rellevants del patrimoni cultural català, tant mobles com immobles que, sense reunir les condicions de ser considerats Bens Culturals d'Interès Nacional mereixen una protecció especial. Fins aquí el cofoisme administratiu i polític. Es creu que amb la declaració el bé ja està protegit i socialitzat. Res d’això. Perquè pot succeir que ràpidament les mateixes autoritats es despreocupen dels bens patrimonials. Dic això perquè he constatat que l’estat d’aquests dos bens culturals és lamentable.

Aquestes dues coves són bens patrimonials perquè contenen jaciments arqueològics del neolític. Foren la primera referència de jaciment d’aquesta època de tota la península ibèrica. La cova Gran té un via d’escala que divideix el sostre en dues meitats. Es troba a faltar el petit cartell informatiu que expliqui el perquè de la importància d’aquesta cova. Més a llevant es troba la cova freda. Una porta de ferro damunt d’una paret d’obra pretén tancar la cova. La porta, d’ubicació dubtosa, està plena de pintades. Tampoc hi ha cap detall de museïtzació que permeti explicar el valor patrimonial d’aquest indret.  Ni la senyalització de l’entorn ajuda a entendre la dimensió cultural de l’indret. Les dues semblen dues coves més de les tantes que es troben al peu del massís de Montserrat. Quan aquestes dues coves són dos indrets emblemàtics per entendre el neolític del nostre país.

Camí de la Pau

He tingut la sort de participar en la inauguració d'un oratori musulmà de la comunitat pakistanesa del Camí de la Pau. Es una bona noticia que normalitza la diversitat de la societat catalana. La noticia positiva és doble perquè al mateix moment es reobria un altre oratori en el llindar entre Santa Coloma i Badalona. La comunitat musulmana de Catalunya va arrelant-se i eixamplant els àmbits d’activitat. La cerimònia ha començat amb un impressionat i majestuós res d’uns versets de l’Alcorà. Sempre he trobat colpidor aquest res. Els versets cantats m’aporten pau i tinc la sensació que la melodia és un ventijol que evoca la immensitat del desert.

Desprès dels parlaments d'acollida i salutació el representant anglès del Camí de la Pau ha fet un sermó consistent. M'ha sorprès la vehemència del to i l'habilitat de provocar la mobilització emocional dels sentiments. La força contundent de les seves paraules, el volum, les inflexions, les repeticions, les pauses o acceleracions perfectament estudiades han acompanyat la llarga intervenció del Sr. Saqid Qureshi membre del grup Minhaj a Londres. Amb propietat, podria afirmar que, salvant totes les distàncies, la seva intervenció recordava les estratègies dels predicadors carismàtics. M’ha soprès l’ús d’aquesta estratègia oratòria per parlar de pau, amor i educció, tal com s’ha traduït al final pels qui no dominem l’urdú. 

Mereix la pena esmentar que el rètol d'entrada de l'oratori era ben curiós. Explicava, amb grafia i estètica pròpia d’aquest moviment, que el local era un centre religiós, però també explicitava que era un centre cultural i, de forma explicita, el cartell afirmava que  treballaven la moderació religiosa i la diversitat religiosa. Bona declaració de principis que ajuda a valorar positivament els esforços dels pakistanesos d’estabilitzar la seva presencia a Catalunya en coherència amb els paràmetres culturals majoritaris. Però en aquesta línia encara hi ha recorregut. Per exemple, avui no hi havia cap dona llevat de les poques que representaven institucions politiques o culturals. Hi havia un buit que cal omplir aviat, ben segur que això ajudaria a vèncer alguns estereotips que condiciones l’opinió pública. 

L’ètica de les decisions polítiques

¿On es troba la fonamentació ètica de les decisions polítiques?. Aquesta pregunta és central en la doctrina social de l’Església catòlica. També hauria de ser una qüestió que tot polític es plantegés sovint.  El papa Benet XVI ha intentat respondre a aquesta pregunta. En una intervenció a Westminster Hall - City of Westminster Viernes el 17 de setembre de 2010 afirma:  “la tradició catòlica manté que les normes objectives per a una acció justa de govern són accessibles a la raó, prescindint del contingut de la revelació. En aquest sentit, el paper de la religió en el debat polític no és tant proporcionar aquestes normes, com si no poguessin conèixer-les els no creients. Menys encara proposar solucions polítiques concretes, alguna cosa que està totalment fora de la competència de la religió. El seu paper consisteix més aviat a ajudar a purificar i il·luminar l'aplicació de la raó al descobriment de principis morals objectius”

Les perspectiva aportada per Benet XVI és atorgar un paper “corrector” de la religió respecto a la razón. Pel Papa aquest paper “no sempre ha estat benvingut, en part a causa d'expressions deformades de la religió, tals com el sectarisme i el fonamentalisme, que poden ser percebudes com a generadores de seriosos problemes socials. I, a la vegada, aquestes distorsions de la religió sorgeixen quan es presta una atenció insuficient al paper purificador i vertebrador de la raó respecte a la religió”. Així raó i religió es fecunden i el seu diàleg aporta un horitzó útil pel discerniment ètic en la política.

Benet XVI considera que “sense l'ajuda correctora de la religió, la raó pot ser també presa de distorsions, com quan és manipulada per les ideologies o s'aplica de forma parcial en detriment de la consideració plena de la dignitat de la persona humana. Després de tot, aquest abús de la raó va ser el que va provocar la tracta d'esclaus en primer lloc i molts altres mals socials, en particular la difusió de les ideologies totalitàries del segle XX. Per això desitjo indicar que el món de la raó i el món de la fe - el món de la racionalitat secular i el món de les creences religioses - necessiten un d'un altre i no haurien de tenir por d'entaular un diàleg profund i continu, pel bé de la nostra civilització”  Totes aquest paraules foren pronunciades per Benet XVI en la seva trobada amb representants de la societat britànica en ocasió del seu viatge a Gran Bretanya l’any 2010.

Units en la diversitat

Sant Pau a l’epístola dels Corintis demana als cristians que no ens deixem enlluernar per les filies personals “uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.»¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau?” (1Co 1,12-13). Es veu que la comunitat cristiana en el seu orígens ja es trobava decantada per simpaties i adhesions. Han passat vint-i-un segles i la situació no ha canviat massa. La comunitat creient ha fet de les seves tribus, grups, simpaties, mirades o sensibilitats banderes de diferenciació i, en molts casos, d’enfrontament. En lloc d’estar units en una adhesió al Crist, ens vanagloriem de les preteses veritats del grup renunciant a construir una experiència comunitària de la fe. Amagats en les trinxeres particulars no sabem ser col·lectivament sal de la terra i llum del món.

Des de la dispersió, a voltes instal·lada en cruels i doloroses pràctiques caïnites, unes matusseres i altres força sofisticades, tal com denuncià fa anys el bisbe Joan Carrera, no podrem recuperar la rellevància social de la fe. No es tracte de recuperar falses notorietats del passat, però sí de viure i proclamar una fe que vol ser una Bona Nova. La nova situació social del cristianisme l’ha fet ser “minoria creativa”, tal com descriví Benet XVI, però aquesta nova condició no comporta renunciar a proposar respostes que connecten amb les inquietuds vitals de les persones.  Els cristians hem d’ajudar a les persones que es troben cercant el rostre de Déu en mig d’un món en canvi i saber descobrir Déu en el rostre del sofriment.

Els catòlics som diversos, i hem de defensar la nostre pluralitat com a riquesa dels dons i talents de Déu, però el convenciment de la construcció de la fraternitat cristiana ens ha d’animar a donar exemple de ser una comunitat d’amor, enteniment i pregària comuna. La comunitat creient, la nostre església, ha de ser un lloc privilegiat on la raó i els sentiments s’identifiquen amb l’anunci de la Bona Nova. Des la dispersió, l’atomització o les disputes només podrem anunciar una fe empobrida,a voltes enyorada d’un passat i incapaç de proposar l’esperança del Regne de Déu. Hem d’estar units en la diversitat i no enfrontats per la discòrdia.

Cultura de proximitat

He tingut l’ocasió d’assistir al Festival de Teatre al Carrer de Viladecans. Desconeixia aquesta modalitat de les arts escèniques. Això em feia tenir alguna prevenció i un pensament de trobar-me davant d’una proposta cultural de segon nivell. Res d’això. Vaig quedar gratament sorprès de la qualitat de les propostes teatrals i de la quantitat de gent eren capaces de mobilitzar. Entorn de cada espectacle al carrer, i molts d’elles eren simultanis, s’aplegaven varis centenars de persones. Al carrer, dempeus al mig de places i cantonades, improvisats espais escèniques acollien a multituds d’espectadors d’unes activitats teatrals de durada entre quaranta i seixanta minuts. Hi havia tanta gent a les cantonades dels carrers de Viladecans com al pati de butaques de molts teatres que a la mateixa hora aixecaven el seu taló.

Els dos formats teatrals, el que es dóna en els espais escènics tancats amb butaques i el que succeeix al carrer, són complementaris i necessaris. L’espai formal i el que és informal donen vida a la realitat viva del teatre. Les dues propostes estan articulades per la professionalitat dels seus actors. En el teatre del carrer, la informalitat que presideix les actuacions es basa en un seriós treball de preparació i assaig. Com digué fa molts anys un polític republicà, la improvisació s’ha de treballar. Tot necessitat un profund assaig preparatori.

Va impressionar-me la capacitat mobilitzadora del teatre al carrer i la seva capacitat d’afavorir les relacions. En el carrer, les persones reben unes propostes teatrals al mateix temps que surten de casa, parlen entre elles, comparteixen temps i espais públics que, inicialment, tenen altres usos. Així es crea el capital social necessari per vèncer l’aïllament i la individualització característica dels nostres temps. En els carrers de Viladecans vaig aprendre que hi ha un teatre que conjuga temps i espais. Vaig preguntar-me com es podia qualificar aquestes expressions culturals i l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, va dir-me que es tractava de cultura de proximitat. Certament, proximitat i comunitat social; això és el que construeix el teatre al carrer.

La barbàrie del fanatisme islamista

.

Sota el crit per ordre de Déu es destrueixen els monuments de la històrica i llegendària ciutat de Tombuctú. La destrucció dels monuments és una barbaritat. És una doble barbaritat. La primera és cultural, es perden uns monuments registre històric d’un vigor cultural valiosíssim. Però també és una barbaritat  perquè es fa en nom de la religió. El fanatisma islamista es destructiu. Tot fanatisme és perillós. El fonamentalisme radicalitzat mata i anul·la la cultura en nom del seus propis fantasmes. Aquest fonamentalisme és una nova idolatria perquè diuen que actuen en nom d’Alà. Pel poc que sé de l’Islam, el Déu musulmà, Alà, no alimenta el fanatisme sinó la llibertat, el respecte i la tolerància. 

El que està passant a la part nord de Malí és una desgràcia. Els fonamentalistes són la ruïna de tota societat. El fanatisme religiós deshumanitza i contraposa la religió embogida pel fonamentalisme a la imatge del Déu sagrat de les religions que és compassiu i benigne; un Déu que estima a tothom. Per això el fanatisme és antireligiós per més que s’invoqui a Déu. Els hereus radicalitzats d’Abdel Wahab destrueixen tot allò que consideren idolàtric i prohibeixen tot allò que evoqui llibertat. Les prèdiques d’Abdel Wahab contra els xiïtes, alimentà una variant sunnita que ha esdevingut una interpretació paranoica de l’Islam. El fonamentalisme basat en les idees wahabites porten a l’anul·lació de la humanitat. Sota el seu domini la religió ( la falsa religió) esdevé opressió. Déu, com en tantes ocasions, no està al costat dels fanàtics, sinó al costat dels humiliats i perseguits. El fanatisme també persegueix a Déu.