Els musulmans en el món

Al món hi ha 1.6 milions de musulmans. La seva unitat està basada en la creença en Alà i que Mahomma és el seu profeta, amés de tenir unes pràctiques concretes que es basen en els cinc pilars de l’Islam. A partir d’aquesta base comuna hi ha una gran diversitat originada per contexts culturals que condicionen determinades pràctiques religioses. Recentment Pew Forum on Religion and Public Life, entitat nord-americana centrada en l’estudia de les religions a nivell mundial, ha fet un ampli anàlisi sobre la situació de  l’Islam en el món.

L’estudi es basa en més de 38.000 entrevistes fetes a musulmans que representaven més de 80 contexts culturals diferents. Segons les entrevistes, està clar que els tots els musulmans s’identifiquen amb la idea de que només hi ha un sol Déu i que Mohammed és el seu profeta. Però també comparteixen acords de fe sobre altres aspectes com són la creença en els àngels, el cel, l’infern i el destí (o predestinació). Però també els musulmans entrevistats, provinents de més de 39 països i territoris, difereixen significativament en els seus nivells de compromís religiós, transparència i interpretacions d’alguns aspectes de la seva fe, així com el grau d’acceptació de les diverses sectes i grups musulmans.

Algunes de les diferències s’expressen a nivell regional. Per exemple, com a mínim vuit de cada deu musulmans entrevistats en els països de l’Àfrica sub-Sahariana, del sud-est d’Àsia i Àsia del sud manifesten que la religió és molt important en les seves vides. A l'Orient Mitjà i Àfrica del nord, més o menys sis de cada deu diuen el mateix. Als Estats Units, set de cada deu dels musulmans (69%) consideren que la religió és molt important a ells. Però la religió juga una funció menys central per alguns musulmans, particularment en aquelles nacions que havien estat sota règims comunistes. No arriba a  ni  a la meitat dels musulmans enquestats a Rússia, els Balcans i les antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia Central els que manifesten que la religió és molt important en les seves vides. La única excepció és Turquia, on dos terços dels musulmans (67%) sí que afirmen que la religió és molt important a ells.

Ètica religiosa i ètica laica

El govern fiancés vol promoure l’ètica laica com a proposta bàsica de referents per la convivència. Penso que és fàcil generar un ampli acord sobre la finalitat: cal uns referents ètics comuns acceptats per tothom. La meva prevenció és com s’han de denominar aquest conjunt de referents, doncs el nom pot condicionar la seva recepció social, respecte i sentiment d’implicació en la construcció d’aquests valors. No crec que el projecte ètic comú hagi de dir-se ètica laica. Perquè les ètiques s’adjectiven segons quina sigui la perspectiva des de la qual s’elaboren.

Els experts diuen que poden establir-se tres tipus d’ètica. La primera és la religiosa. Es tracta d’un ètica que apel·la explícitament a un referent religiós per orientar els quefer personal i comunitari. Si el referent és el Déu de Jesucrist llavors aquesta ètica és qualificada de cristiana. En contraposició, existeix l’ètica laica. Aquesta és aquella que per identificar els seus referents no apel·la a cap divinitat o religió. No li cal; però no està en contra del fet religiós, simplement és neutral. L’altre ètica possible és l’ètica laïcista. És aquella que considera que tot projecte ètic s’ha de definir partint d’una eliminació dels referents religiosos perquè contaminen i afecten negativament tota proposta ètica autònoma.

Posats a construir una ètica comuna i acceptada com a pautes personals i comunitàries de convivència el que cal és sumar al màxim aquelles tradicions del pensament que tenen propostes ètiques. Per això, cal sumar les propostes ètiques d’origen religiós amb les propostes ètiques d’inspiració laica per construir un marc ètic consensuat i aquest, per evitar confusions podria anomenar-se ètica cívica. La qual, com a projecte ètic de convivència, seria neutre davant del fet religió, per això té punts en comú amb la perspectiva de l’ètica laica. Però com que incorpora algunes visions que tenen el seu origen en la fonamentació religiosa, també es podria considerar inspirat per l’ètica religiosa. 

Mocador islàmic i llibertat personal

He parlat molts cops amb els meus amics musulmans d’ací sobre l’ús del mocador com a símbol religiós. En cap moment he dubtat del meu convenciment de que cal respectar, en la mesura que és una decisió personal, l’ús d’aquest signe religiós. Ara ha aparegut una polèmica per la decisió del nou govern egipci d’aixecar la prohibició d’emprar el mocador a les periodistes de la televisió. Han motivat la seva decisió en nom del respecte de la llibertat de les dones. Res a objectar, en quan a l’argument tret del context. Evidentment, cal respectar la lliure decisió personal. Però la qüestió de fons és si la decisió que prenen algunes dones és del tot lliure. És un tema delicat opinar sobre aquesta llibertat, però ho faig.

La meva impressió és que en algunes ocasions la decisió d’emprar el mocador està molt condicionada per factors socials. En aquest cas, hom podria dubtar de la lliure decisió. Algun amic musulmà d’ací m’ha explicat que algunes dones musulmanes d’ací, que mai havien portat el mocador, se’l posen com a resposta a un entorn familiar que pressiona insistentment pel seu ús, tot i que alguns cops, sí que és cert, que hi ha una decisió lliure d’afirmació de la identitat com a reacció a un context que no l’accepta. Si l’Islam de Catalunya té un marge per la llibertat personal molt matisat per aquest tipus de decisions, ¿que deu passar en països islàmics on la societat no està secularitzada? societats en les quals l’entorn cau com una llosa sobre la valoració del que cal fer o és bo de fer.

Els processos de secularització d’alguns països islàmics duts a terme per antics governants poc convençuts dels valors democràtics s’han vist capgirats pels resultats electorals de les primaveres àrabs. Ara, el nous governants propicien una recuperació de la islamització simplement deixant que la pressió social actuï camuflant-ho en nom de la defensa de la llibertat personal. En aquest cas la llibertat personal és una excusa. Els seus arguments són febles perquè aquest criteri de llibertat no es respecte quan, en nom de la mateixa llibertat, no es tolera que una persona pugui fer proselitisme d’una altra religió diferent a l’oficial. 

Moral laica

El ministre francès d’Educació, Vincent Peillon, ha anunciat que en el proper curs els escolars francesos tindran una assignatura obligatòria i avaluable destinada a l’aprenentatge de la moral laica. Segons aquest ministre l’objectiu és ensenyar el conjunt de principis i valors que han de ser comuns a tots els ciutadans, al marge de les seves creences religioses. Pel senyor Peillon, aquests valors són essencial per la “regeneració intel·lectual i moral del país”.

Voldria introduir algunes reflexions sobre aquesta iniciativa. En primer lloc, estic d’acord que cal ensenyar moral en les escoles. Però aquesta moral no es pot expressar en termes de laïcitat, sinó sota la formulació de moral cívica. Tota proposta de moral laica es formula, encara que sigui implícitament, en clau de confrontació amb les morals religioses i això no és bo per la convivència. Mentre que la moral cívica pot ser l’espai de trobada de les diferents morals, al marge de quines siguin les seves inspiracions.

Tampoc m’agrada que per justificar aquesta moral es parteixi de la idea regeneracionista, ja que la història demostra que sota aquesta voluntat s’han amagat bastant totalitarismes o visions fonamentalisme. Seria millor construir un altre relat més obert que el que ha fet servir el ministre Peillon.

El silenci per Escoltar Déu

En el post d’ahir, evocant la mort del cardenal Martini recordava unes paraules seves relacionades amb el tema del silenci. Avui vull aprofundir el seu sentit.

“Cerqueu Déu, ara que es deixa trobar” diem en un salm. En aquesta línia es podria molt ben dir: “calleu i podreu escoltar Déu”. El silenci és la gran actitud personal per poder escoltar Déu. Però el silenci no és només l’absència de soroll, sinó és tota una actitud interior i una pràctica que permet situar-se en silencia per escoltar. Els camins dels silenci són diversos. Però existeixen algunes pràctiques que poden ajudar a situar-se en aquesta actitud de silenci.

En primer lloc cal crear un entorn de silenci. És important mitigar el soroll ambiental al màxim a fi que el silenci ens envolti. Tot soroll pot ser un motiu de distracció de l’objectiu fonamental: situar-se en actitud de rebre la presència de Déu. El lloc, l’espai físic on fer l’experiència del silenci és important. Seguidament cal callar. Restar en silenci. Evitar qualsevol situació que obligui a parlar. De la mateixa manera, cal tenir cura del soroll que un mateix por arribar a fer de manera involuntària. Per això cal procurar minimitzar els moviments o els gestos que puguin alterar el silenci ambiental. El propi cos ha de ser font de silenci.

També cal situar la ment en silenci. Això és més difícil ja que els pensaments poden entrar atropelladament en la ment impedint l’encontre amb la presència de Déu. Es tracta d’avançar en un silencia interior que permeti escoltar a Déu. Cal adoptar una actitud d’obrir-se mentalment al misteri del transcendent i experimentar-lo. Aquí està la clau de volta. Aquesta pregària en el silenci defuig les paraules per apropar-se a les vivències, allò que es sent. Cal procurar deixar la ment lliure de tot pensament i, en el cas que aquests s’obstinin a molestar-nos, es pot repetir alguna petita pregària del tipus “Senyor Jesús Fill de Déu, tingueu pietat de nosaltres” tal com proposà el pelegrí rus. Des d’aquesta actitud només cal esperar allò que Déu farà present en el nostre interior. Serà llavors quan haurem començat a escoltar a Déu.

Silenci per escoltar-nos

La mort del cardenal Martini m’ha entristit i m’ha provocat un sentiment d’orfandat. Amb la seva desaparició se’n va una figura que aportava una gran credibilitat a l’Església catòlica i, personalment, reconfortava la meva comunió eclesial sempre sotmeses a grans interrogants. En ocasió d’aquest circumstància dolorosa he recordat les seves paraules quan rebé el premi Príncep d’Astúries. En aquella ocasió el discurs d’agraïment del cardenal fou contundent. Entre moltes coses digué, dirigint-se, bàsicament a la classe política que l’estava escoltant les següents paraules.

“Per dialogar és a més necessari conrear una espiritualitat basada en el silenci, en l'escolta. La familiaritat amb la Bíblia ensenya abans de res a escoltar: "escolta, Israel" (Dt 6, 4) i el prec ho repeteix sovint Jesús: "Escolteu" (Mt 4, 3); "Si un té oïdes per entendre que entengui" (Mt 4, 23). Però l'escolta implica el silenci. Avui és necessari que qualsevol que tingui una responsabilitat pública tingui en la seva jornada moments de silenci perllongat, tant més llargs com més grans són les seves responsabilitats. L'episodi bíblic d'Elías en la caverna de la muntanya Oreb ens explica que la veu de Déu no es va manifestar ni en el vent impetuoso ni en el terratrèmol ni en el foc, sinó "en un feble murmuri de silenci" (1 R 19, 13). El silenci obre el cor i la ment a l'escolta del que és essencial i veritable”.

Fins aquí la breu i extraordinària reflexió del recent traspassat cardenal Martini. Aquestes paraules haurien de colpir el cor dels polítics i moure’ls a actuar en coherència amb el seu sentit de fons. El cardenal Martini sempre fou una persona sensible als problemes del seu temps i per això la gent l’estimà, al marge de les creences personal. Al cel sigui.

Decàleg per llegir la Bíblia

He trobat un article, que ja té uns quants anys, de Mario De Gasperín, bisbe emèrit de Qerétaro Mèxic, explicant com llegir amb profit la Bíblia. Aquest bisbe proposa el següent decàleg:

1. Moltes persones ens han precedit en la lectura de la Bíblia. Entre ells, han destacat nombrosos sants. Són els que millor han interpretat la Bíblia.

2. La Bíblia és un llibre comunitari. Tot i que es pot llegir en solitari, adquireix una altre perspectiva si la seva lectura té una perspectiva eclesial.

3. La lectura de la Bíblia ha de vincular-se amb l’experiència litúrgica.

4. Al centre de la Bíblia hi ha el Crist. Tot ha de ser llegit sota la mirada del Crist i acomplert en el Crist.

5. A la Bíblia s’expliquen fets i dites, obres i paraules. Tot està unit. Les paraules il·luminen els fets, i els fets confirmen les paraules.

6. Una manera ordenada de llegir la Bíblia és començar pels Evangelis, seguir amb els Fets dels Apòstols i amb les Cartes. Es poden anar intercalant llibres de l’Antic Testament. Els Salms han de fer-se servir com a llibre de pregària. Cal dedicar un temps especial pels llibres dels profetes.

7. La Bíblia cal llegir-la donant-li voltes. És bo mirar si hi ha textos paral·lels. Tot ajuda a veure-ho més clar.

8. La Bíblia cal meditar-la a partir de posar-se en mans de l’Esperit Sant i deixar-se dur pel ell.

9. La Bíblia no s’ha d’instrumentar en benefici d’interessos personals o per anar en contra d’altres.

10. Tot text bíblic té un context històric i literari que el condiciona. Treure un text d’aquest context és un pretext per manipular la paraula de Déu.

Magnífics consells que són una bona pauta per la contemplació de la Paraula de Déu.