Sunnites i xiïtes

L'enquesta sobre la situació dels musulmans en el món  es preguntava si els membres d’aquesta religió s’identifiquen amb algunes de les diverses branques de l’Islam i quina actitud mostràvem sobre els musulmans que podien pertànyer a una d’aquestes corrents. L’enquesta evidencia que, tot i que les diferencies sectàries són importants en alguns països, els musulmans són és indiferent a aquestes divisions.

Els musulmans a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del nord tendeixen a estar profundament sensibls a la distinció entre les dues branques principals d'Islam, sunnites i xiïtes. L’enquesta mostra que, com a mínim, el 40% dels sunnites no consideren als xiïtes com a musulmans. En molts casos, amb un percentatge més alt, els sunnites consideren que algunes practiques comunes entre els xiïtes, com visitar les tombes del sants, es puguin acceptar com a part integrant de la tradició islàmica. Només al Líban i a l’Iraq , nacions on sunnites i xiïtes conviuen, i tenen un nombre similar de seguidors, els sunniets consideren que els xiïtes són musulmans i que les seves pràctiques són coherents amb l’Islam.

Fora de l'Orient Mitjà i de l’Àfrica del nord la distinció entre sunnites i xiïtes és irrellevant. Dins molts dels països enquestats, per exemple, a l’Àsia Central, la majoria de musulmans no s’identifiquen amb cap branca de l'Islam, només es consideren musulmans. Un patró similar es dóna a l’Europa del sud i oriental. Per exemple, a Indonèsia, país que té la població musulmana més gran del món, el 26% dels musulmans es declaren sunnites, però això és poc si es compara amb el 56% qui diuen que només són musulmans. El 13% que donen cap resposta.

Consciència i llei

Avui he sentit un interessant debat sobre l’Església catòlica a Catalunya Ràdio en el programa dels matins de Manel Fuentes. Han estat ben formulades les intervencions de Xavier Morlans, Enric Canet i Domènec Sesmilo i han resultat colpidores les intervencions d’algunes persones que volien explicar les seves experiències i vivències. Recordo el que ha dit una dona  divorciada i tornada a casar en relació a les dificultats que té en combregar perquè la condiciona la prohibició de rebre la comunió als divorciats. I ha explicat, com anècdota el dolor que sentí en el funeral del seu pare al no poder combregar perquè interiorment creia que no ho podia fer. L’alternativa, ha dit la senyora, ha estat establir una relació personal i directa amb Déu sense intermediaris eclesials. Un altre testimoni ha estat la mare d’un noi homosexual que demanava que l’Església els respecti i els estimi. Aquesta senyora, catequista d’una parròquia, ha explicat quina era l’actitud amorosa reclamava a l’Església davant d’aquesta situació. Han estat uns testimonis colpidors perquè han plantejat amb cruesa uns problemes que els catòlics no tenim eclesialment resolts.

Un dels tertulians, el sacerdot escolapi Enric Canet, ha argumentat que davant de conflictes entre la consciència i la normativa, l’Evangeli de Jesús anteposa primer la consciència. És cert, quan la normativa es viscuda com una dificultat de relacionar-se amb Déu llavors preval la consciència. Això m’ha fet recordar el relat de les espigues i el compliment del precepte del dissabte. “Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: --Mira, per què fan en dissabte això que no és permès? Jesús els respon: --¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven. I els deia: --El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte” (Mc 2,23-28).

L’experiència cristiana és una experiència de llibertat i de vivència espiritual d’una relació personal amb Déu, viscuda en la comunitat eclesial, però que mai les normes d’aquesta han d’anul·lar el  vincle amb el Transcendent. Molts cristians temem la seva pròpia llibertat i anteposen a ella l’obediència la Llei, prengui aquesta el nom que li vulguem donar. Altres opten per ser coherents amb el relat de l’Evangeli i situen la seva consciència, madurada a partir d’una experiència de fe, abans que la norma eclesial. Tot i les dificultats que això comporta en algunes ocasions. Crec que, en el fons, la diferència entre aquests cristians no està en la seva fe, segur que ella és profunda en els dos casos, sinó en la importància que es dóna a la normativa o a la consciència en la vida personal.

Valor de la vida monàstica

Regirant papers he trobat una conferència de Lawrence Freeman, monjo benedictí, sobre cpm entendre la vida monàstica avui. Començà la seva intervenció recordant la resposta a una pregunta que es feu un monjo del desert: “què és un monjo?. La resposta era simple: un monjo és una persona que cada dia es pregunta: què és un monjo?”. La vida monàstica benedictina, tradició des de la qual parlava el conferenciant, és una combinació de la pregària i el treball. En una època plena de conflictes, crisis i grans transformacions, amb unes idees sobre la religió i l’espiritualitat que canvien constantment, la vida benedictina es proposada com a referent i aportació d’uns valors acumulats en el temps que poden ajudar a comprendre i viure en aquests moments.

Moltes persones que cerquen una vida espiritual renovada busquen trobar un sentit a la seva vida interior a partir d’experiències reeixides fora de l’Església. Aquestes persones consideren que el cristianisme té ja poca cosa a oferir per alimentar la vida interior, més enllà d’uns rituals, unes regles i un gran conformisme social. Curiosament, molts monestirs poden oferir-se com una excepció a aquesta manera d’entendre el cristianisme. El monaquisme proposa una altra manera de viure l’originalitat del cristianisme. Per això, els monjos i les monges poden ajudar als cristians a redescobrir  la dimensió contemplativa de la vida i de la fe, la teologia i la pregària. Aspectes que poden ajudar als cristians, i a aquelles persones en procés de recerca interior, a trobar uns referents sòlids sobre els quals edificar l’experiència vital.

Pràctiques religioses musulmanes

Seguint l’anàlisi de l’enquesta global sobre la situació dels musulmans al món es veu que no tots els musulmans viuen i practiquen la religió de la mateixa manera. Hi ha diferencies relacionades a l’edat dels practicants de la religió. Això es veu a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del nord. En aquest indrets els musulmans de més de 35 anys mostren un compromís religiós més sòlid  que els musulmans entre 18 i 34 anys. En tots els països en que es feu l’enquesta es veu que els musulmans majors són els que presenten una pràctica més regular com, per exemple, anar a la mesquita, llegir l'Alcorà diàriament o fer les pregàries preceptives. En altres llocs diferents a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del nord les diferències generacionals no són tan grans. L'enquesta troba que a Rússia  el patró general és al revés: els musulmans més joves són significativament més observadors que els seus majors.

Hi ha també diferències en relació al sexe. En la majoria de països enquestats  els homes són els que més assisteixen a les mesquites. Això és especialment evident a l’ Àsia Central i Àsia del sud, on la majoria de dones diuen que mai assisteixen a la mesquita. Tanmateix, aquesta disparitat apareix com a resultat de normes culturals o de consideracions locals que fan que les dones no assisteixin a les mesquita, més que a les diferències en la importància que els homes o  les dones musulmanes donen a la religió. Llevat d’aquest aspecte les dones són tan practicants com els homes en qüestions com llegir diàriament (o escoltar les  lectures de) l'Alcorà. I no hi ha cap diferència entre homes i dones en relació a la freqüència en la pregària o la participació en ritus anuals, com fer almoina o dejunar durant el Ramadà.

Europa es desecularitza

Els experts en sociologia religiosa expliquen que s’ha passat del temps de la secularització amb auguris de la fi de les religions en les societats europees, especialment sota l’impuls dels desitjos materialistes i individualistes, a un temps de desecularització. O, per ser més exacte, un temps d’una nova rellevància social de les religions en un món global.

Hi ha una eufòria religiosa que brolla impulsada pel ressorgiment de la religió en molts països del món global. La vella societat europea es troba sobrepassada per uns esdeveniments inesperats. Els europeus segueixen en el seu balneari espiritual mentre en la resta del món s’observa una efervescència dels fenòmens religiosos. Com a molt, alguns europeus han suggerit la recuperació d’una espiritualitat sense religió. Tot i que els mateixos experts suggereixen que el retorn de les religions al vell continent europeu és qüestió de temps.

Indisciplina política

En un partit salten totes les alarmes quan, per exemple, una persona trenca la disciplina de vot parlamentari i vota diferent de la resta del grup parlamentari. Llavors les acusacions són de deslleialtat i, moguts per una suposada defensa dels interessos generals, atribuïda la seva defensa al partit, es proposa expulsar a l’autor de  l’indisciplina. No és freqüent que això passi en el sistema polític del nostre país, ja que la cultura política imperant prima el col·lectiu polític, el partit, enfront a la responsabilitat política individual, aquella que porta al polític a actuar com a individuo individualitzat en cada acte polític.

Sóc del parer que aquesta situació ha de canviar. Els partits haurien de saber articular la representació dels interessos generals amb el respecte als criteris personals. El dilema està en trobar l’equilibri entre el col·lectiu, la tribu, i la persona, l’individu autònom, madur i responsable. El partit no és l’organització de la disciplina sinó l’articulació d’unes llibertats individuals que s’han trobat per defensar uns idearis, unes revoltes morals i unes propostes compartides que consideren adequades per l’interès general. Perquè els partits, cada cop menys representen el que antigament es deia interessos de classe, sinó uns interessos generals relacionats fonamentats en virtuts públiques.

Per això, quan es dóna una indisciplina el que es posa en evidència, i això hauria de ser l’objecte  del debat, no és el comportament anòmal d’una persona sinó el gregarisme de la resta de persones que voten segons el que indica el cap del grup parlamentari. En aquest gest, que tothom em vist en els mitjans de comunicació, es condensa l’essència del dilema: seguir al grup o exercir la llibertat individual. El dilema entre la unitat del partit i la indisciplina és fals, o al menys així ho considero. Perquè els que actuen en contra de la seva consciència adduint que defensen la unitat del partit únicament organitzen una justificació d’actuar en contra del que pensen, però no ajuden a clarificar la qüestió. Dit d’una altra manera, tenen por o temen de perdre masses coses si es situen al marge de la majoria.

El desert en l’experiència cristiana

El desert forma part de l’imaginari cristià com un lloc de renovació interior, a més de ser un espai d’aïlliment en relació a un ambient mundà. Quan el cristianisme esdevingué religió d’Estat, amb tota la renuncia de vigor i profetisme que comportà aquesta decisió, aquesta circumstància animà a alguns cristians a encaminar-se al desert. Allí, amb distància dels problemes que representava pel cristianisme el seu encaix amb la nova situació socio-política, aquests cristians emprengueren un camí de defensa dels elements identitaris de l’experiència cristiana. Eren uns radicals, perquè volien anar a l’arrel del cristianisme que consideraven atrapat per uns interessos de poder.

El camí de la radicalitat del desert era un estil de vida senzill que volia amarar l’existència en una comprensió contemplativa de les Sagrades Escriptures. L’opció del desert, en un primer moment, foren decisions personals sense cap ànim de continuïtat fundacional. El desert proporcionava solitud i silenci, enfront la deriva bulliciosa que anava prenent el cristianisme. Aquest esdevenia un fenomen urbà i es barrejava amb infinitat de propostes culturals que capgiraven el que era genuí en l’experiència cristiana. L’esquema mental era simple: en el desert hi ha havia la possibilitat d’experimentar a Déu, fora d’ell, era un terreny propici del Maligne.

El silencia era  la via per apropar-se a Déu. Hi havia massa soroll en les societats d’aquells temps per poder escoltar i trobar-se amb Déu. Per això calia anar al desert per situar-se en actitud de cerca de Déu. Avui, segles després d’aquelles primeres experiència inicials, podem recuperar-ne el seu esperiti. També estem necessitats ara de trobar aquests grans moments de silencia per escolar a Déu i escoltar-nos. Ens cal prendre distància del soroll ambiental, i del propi soroll interior, per poder deixar que Déu entri en la pròpia vida i se’n faci present. Llavors, des d’aquest silenci profund, podrem  escoltar a Déu.