Consciència i llei

Avui he sentit un interessant debat sobre l’Església catòlica a Catalunya Ràdio en el programa dels matins de Manel Fuentes. Han estat ben formulades les intervencions de Xavier Morlans, Enric Canet i Domènec Sesmilo i han resultat colpidores les intervencions d’algunes persones que volien explicar les seves experiències i vivències. Recordo el que ha dit una dona  divorciada i tornada a casar en relació a les dificultats que té en combregar perquè la condiciona la prohibició de rebre la comunió als divorciats. I ha explicat, com anècdota el dolor que sentí en el funeral del seu pare al no poder combregar perquè interiorment creia que no ho podia fer. L’alternativa, ha dit la senyora, ha estat establir una relació personal i directa amb Déu sense intermediaris eclesials. Un altre testimoni ha estat la mare d’un noi homosexual que demanava que l’Església els respecti i els estimi. Aquesta senyora, catequista d’una parròquia, ha explicat quina era l’actitud amorosa reclamava a l’Església davant d’aquesta situació. Han estat uns testimonis colpidors perquè han plantejat amb cruesa uns problemes que els catòlics no tenim eclesialment resolts.

Un dels tertulians, el sacerdot escolapi Enric Canet, ha argumentat que davant de conflictes entre la consciència i la normativa, l’Evangeli de Jesús anteposa primer la consciència. És cert, quan la normativa es viscuda com una dificultat de relacionar-se amb Déu llavors preval la consciència. Això m’ha fet recordar el relat de les espigues i el compliment del precepte del dissabte. “Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: --Mira, per què fan en dissabte això que no és permès? Jesús els respon: --¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven. I els deia: --El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte” (Mc 2,23-28).

L’experiència cristiana és una experiència de llibertat i de vivència espiritual d’una relació personal amb Déu, viscuda en la comunitat eclesial, però que mai les normes d’aquesta han d’anul·lar el  vincle amb el Transcendent. Molts cristians temem la seva pròpia llibertat i anteposen a ella l’obediència la Llei, prengui aquesta el nom que li vulguem donar. Altres opten per ser coherents amb el relat de l’Evangeli i situen la seva consciència, madurada a partir d’una experiència de fe, abans que la norma eclesial. Tot i les dificultats que això comporta en algunes ocasions. Crec que, en el fons, la diferència entre aquests cristians no està en la seva fe, segur que ella és profunda en els dos casos, sinó en la importància que es dóna a la normativa o a la consciència en la vida personal.