Espais escènics, escoles de civisme

La Federació Estatal d’Asociacions d’Empreses de Teatre i Dansa es queixen i proposen. Està bé, perquè la cultura de la queixa sola només porta a la depressió. La seva queixa és prou coneguda, hi ha menys programació de teatre i dansa; la seva proposta també és coneguda: la gestió dels espais públics per professionals de les empreses privades. Es diu que “la empresa privada és la única possibilitat per intentar pal·liar l’hecatombe que s’ha iniciat i que promet derivar en catàstrofe”. Una primera observació que, no per accessòria és menor, cal un aclariment conceptual: ¿la crisi és del continent o del contingut, o de tots dos?, ¿es qüestiona el model de gestió d’aquests equipaments?. Segons les veus del sector professional la crisi es situa en l’àmbit dels equipaments pel seu mal ús o poc ús (continent) però també deu ser de continguts ja que es constata l’empobriment de produccions o de gestió ja que es critica la desaparició de circuits autonòmics. Una crisi total en un moment de crisi global. No està malament com a diagnòstic.

Si es miren les coses pel broc gros, tot val; però el rigor exigeix més precisió. Voldria fixar-me el que passa en l’àmbit dels municipis de Barcelona. Els espais escènics són bàsicament municipals. La seva funció és plural i diversa, ja que, a més de servir de suport a una programació estable de teatre, dansa i música, tenen moltes funcions socials en el municipi. En aquest sentit, ens trobem que la comunitat local té un espai escènic per desenvolupar una funció social, des de patrocinar els Pastorets fins fer Incendis passant per acollir les activitats del casal de la gent gran. Així, l’espai escènic no és només un magatzem d’entreteniment, sinó un espai on passen coses d’alta significació social. En aquests espais es fa ciutadania i civisme.

En relació als continguts, està vist que quan les activitats escèniques són de qualitat els espectadors són agraïts i tothom en surt beneficiat. Això ho saben prou bé els programadors municipals i les importants empreses productores d’espectacles catalanes que, tot sigui dit, sempre han sabut oferir productes d’alta qualitat. El problema està en la dimensió empresarial de l’oferta cultural. En aquest punt és on calen noves formes imaginatives de gestió. No crec que cap responsable dels teatres municipals s’hi oposi. El que cal és que els números surtin tant pels empresaris que arrisquen, com els decisors polítics que cada any han de posar en els pressupostos municipals el cost del manteniment d’aquests espais. Mentre els empresaris cerquen una lògica rendibilitat econòmica de la seva inversió, els responsables polítics busquen que aquests equipaments sigui social i econòmicament beneficiosos pel municipi. Mentre els primers són emprenedors que, per lògica, viuen del risc de la seva iniciativa, els segons han de rendir comptes als ciutadans de l’ús social del seus impostos. Uns i altres han de saber trobar-se en  aquell punt en el qual tots poden beneficiar-se de la bona relació i complicitat. 

Àfrica, el pulmó del catolicisme

Mentre la vella Europa sesteja religiosament, el cristianisme s’expandeix en altres continents. Àfrica està vivint una gran expansió de la fe cristiana i del catolicisme. Àfrica és actualment el continent més dinàmic des del punt de vista de l'expansió de l'Església i del cristianisme en general, i és on es troben uns percentatges més nombrosos de vocacions. Benet XVI ha dit que Àfrica és el pulmó de l’Església catòlica. Del dit als fets. Durant el pontificat de Benet XVI s’han pres diverses decisions que demostren l’interès que la cúria vaticana dóna al cristianisme d’aquest continent. S’han obert noves nunciatures i s’han incrementat els països amb relacions diplomàtiques, i s’han multiplicat els acords bilaterals de diferents graus amb diferents governs africans.

Que Àfrica preocupa a  Benet XVI queda palès pels seus viatges a aquest continent. El Papa s’ha traslladat fins ara dues vegades, malgrat la seva avançada edat a Àfrica. Entre els 74 nous purpurats electors creats per Ratzinger, 7 són africans, és a dir, el 9,5%. També en els nomenaments en la cúria romana Benet XVI té un ull posat en el continent africà. Ha cridat al cardenal ghanès Peter Turkson per presidir el Consell Pontifici "Justícia i Paz", i ha promogut al guineà Robert Sarah com a president del Consell "Cor Unum", concedint-li la porpra cardenalícia. A més, el papa Ratzinger ha cridat a l'arquebisbe tanzanes Novatus Rugambwa a cobrir el càrrec de secretari adjunt de "Propaganda Fide", mentre que ha triat al beninès Barthélemy Adoukonou com a secretari del Consell Pontifici de la Cultura, elevant-ho a l'episcopat, i a monsenyor Jean-Marie Mat Musivi Mupendawatu, de la República Democràtica del Congo, com a nou secretari del Pontifici Consell per a la Pastoral de la Salut i Jean-Pierre Kwambemba Masi, de la República Democràtica del Congo és el primer africà que passa a ser cerimonier pontifici.

Amb Benet XVI per primera vegada un africà ocupà el delicat càrrec de Cap de Protocol de la Secretaria d'Estat. Es tractava de monsenyor Fortunatus Nwachukwu, nigerià, qui recentment, després de cinc anys de servei, ha estat promogut a arquebisbe i nunci a Nicaragua, convertint-se en el quart representant pontifici africà nomenat durant aquest pontificat. Les decisions curials de Benet XVI demostren que aquest papa creu fermament, com digué en l'homilia d'obertura del sínode africà celebrat l’any 2009: "Àfrica representa un immens 'pulmó' espiritual per a una humanitat que es troba en crisi de fe i esperança". El papa considera que “que a Àfrica hi ha una reserva humana, hi ha encara un verdor del sentit religiós i d'esperança. [...] Per tant, diria, un humanisme ufanós, que es troba en l'ànima jove d'Àfrica, no obstant tots els problemes que existeixen i existiran, manifesta que encara hi ha una reserva de vida i de vitalitat per al futur, amb la qual podem explicar". El que és evident és que Benet XVI considera que en Àfrica és el lloc on consolidar el futur de l'Església.

No cal jugar-se la política a daus

Es prou sabut que Eisntein afirmà que “no puc arribar a creure que Déu jugui als daus amb l'univers”, espero que els polítics catalans tampoc ho facin amb el futur de Catalunya. La societat catalana es troba davant d’un futur ple de preguntes i interrogants, i una crisi econòmica que és font d’injustícies i debilita la cohesió social. Davant d’aquesta situació ¿què esperen els ciutadans?, ¿quina és la lògica política que hauria de prevaldre ara?. Sincerament, crec que la raó política imperant impedeix tenir l’amplitud de mires suficient per encertar en la resposta correcta. Les dinàmiques polítiques centrades en el manteniment d’un status quo  no ajuda a tenir una amplitud de mires.

La profunditat de la crisi present obliga a situar-se en un altre pla diferent de l’emprat fins ara. Considero que cal situar-se fora de la lògic política imperant i des d’una certa intempèrie de jocs del poder polític cercar la millor resposta. ¿Quina pot ser aquesta nova perspectiva?. Reunir en el govern vertaders polítics competents pels seus coneixements de la situació, de trobar les alternatives que permeten donar resposta a les urgències polítiques, econòmiques i socials del moments. Calen homes i dones preparats amb la força del convenciment i honestedat per liderar la transformació de la societat catalana i confiar que l’administració de les institucions serà capaç de dur-ho a terme. Un nou govern no ha de comportar canvis administratius a l’estil de les antigues cessanties.

Aquestes governants, no necessàriament han de ser militants destacats de cap partit o estar fora de la lògica partidista, això importa poc. Han de ser persones que es moguin per una altra lògica. La seva motivació ha de ser ètica i guiada per valors morals. Haurien de ser individus que situïn el seu compromís ètic per davant dels seus interessos particulars. Aquesta generositat ha de transformar-se en lideratge polític que aporti confiança als ciutadans de Catalunya de que es poden vèncer les dificultats que impedeixen progressar de forma justa i equitativa. Calen uns dirigents polítics nous, que probablement no han de sortir de la pedrera política tradicional, sinó d’aquells àmbits polítics, socials i econòmics on es coneix la realitat del país i s’han teixit futurs esperançats. Aquestes persones existeixen. Tots en sabem alguns noms. El que cal és que siguin cridats i convidats a formar part del nou govern de Catalunya per qui ha guanyat les darreres eleccions.

Reserva escatològica

Els cristians compromesos en l’acció política poden prendre distància de la pròpia política si aquesta pretén proposar un visió totalitzant de l’activitat social i de la història. És el que s’ha anomenat reserva escatològica. Aquesta proposta que el punt de vista polític no és l’únic ni el darrer. Emprar aquesta reserva escatològica és exercir la dimensió profètica del cristianisme. Gràcies a aquest profetisme en l’àmbit polític els cristians tenim la possibilitat de contrastar el que és amb el que hauria de ser  o esperem; podem identificar en el present situacions que mereixen ser transformades perquè podem ser causes d’injustícia i sofriment. Al fer-ho, en nom de la crítica profètica, és evident que posem en tensió l’acció política perquè qüestionem, d’alguna manera la seva eficàcia o evidenciem la seva imperfecció.

No estem sols en aquest combat. Des d’altres pressupòsits, els pensadors de l’escola de pensament anomenada dels crítics Frankfurt, no s’atrevien a dir massa com seria el futur i quines coses eren previsibles que funcionessin, però tenien clar que era el que no volien ara i per això combatien amb contundència aquells aspectes que consideraven que no funcionaven en el present. Deia Horkheimer “la societat correcta no pot determinar-se de bell antuvi. Però pot dir-se el que és dolent en la societat actual, però no pot dir-se el serà bo, sinó únicament treballar perquè el que és dolent desaparegui finalment” (Horkheimer Sociedad en transición: estudios de filosofía social, Barcelona 1976 p 58). Diu Mardones que amb aquesta actitud “es funda una actitud crítica negativa, que pot senyalar el mal, però no el que és absolutament correcte” (J.M. Mardones “Esperanza cristiana y utopías intrahistóricas Fundación Santa María Madrid 1983, p 36-37). Si bé en política cal, amés de denunciar allò que no funciona, proposar alternatives cal assumir, amb humilitat, que aquestes són limitades i poden ser solucions imperfectes.

Salms de lloança

Els salms de súplica es complementen amb els salms de lloança. De la súplica es passa a la lloança a partir d’experimentar que Déu és bo i salva. L’actitud confiada amb Déu transita com a la manifestació del goig de sentir-se acollit en el seu amor bondadós. La resposta de Déu porta a lloar-lo perquè ha escoltat la súplica. La gràcia rebuda és motiu de lloança. Però, l’experiència d’aquesta lloança esdevé un súplica que demana que l’amor de Déu no ens deixi mai. Un cop experimentada la gràcia divina el salmista suplica que l’amor de Déu no l’abandona mai. De la lloança es transita cap a una súplica. Lloança i súplica esdevenen l’essència de l’actitud de qui prega.

El salmista, davant l’experiència de la misericòrdia de Déu entona un cant d’agraïment. Darrera d’aquesta lloança es reconeix la petitesa de la condició humana. Les persones reconeixem que sols no podem assolir la gràcia que desitgem. Ens cal la intervenció de Déu que ens dóna el seu amor perquè estimem i construïm la justícia que salva. Experimentar la gràcia de Déu que estima ens mostra on hem de centrar la nostra confiança. No és en la nostra dèbil força, sinó en la força misericordiosa de Déu. El Déu que ajuda i salva. És en aquesta experiència confiada en la bondat de Déu quan les persones creixen al descobrir la seva petitesa i la necessitat de trobar els camins de salvació allí on surt la font d’aigua viva. 

Salms de súplica

Quan preguem podem demanar a Déu que ens ajudi. A voltes, les persones ens troben en situacions que ens motiven a elevar una súplica a Déu. És quan ens dirigim a Déu confiant que respongui a les nostres preocupacions. Esperem un cop de ma per sortir del moment que ens crea neguit. Per això la pregària és un clam de súplica. Hi ha una sèrie de salms en les quals la pregària són pures lamentacions. Es quan el salmista es lamenta de possibles perills que són imminents o de fets que han provocat desgràcies. Molts cops el salmista mostra una certa decepció o perplexitat davant d’uns esdeveniments que no comprèn. És en aquests moments quan es dirigeix confiat a Déu cercant respostes i ajuts.

Darrera la súplica existeix un gran confiança amb l’acolliment i bondat de Déu. Ja que ell és el destinatari de la lamentació. Alguns cop el salmista substitueix el lament per una petició de perdó. La súplica expressa la necessitat que Déu aculli una penitència. El salmista presenta una situació on s’evidencia el seu sentiment de culpa i la necessitat d’acollir-se al perdó de Déu. Ara, la súplica expressa la confiança d’obtenir el perdó diví. És una actitud confiada en la bondat de Déu que és lent per el càstig i generós en el seu amor. El salmista confia que Déu s’apiadi d’ell. Aquesta actitud manifesta la gran confiança amb que Déu és bo i perdona, que ajuda i salva.

Paraules vives

El salteri és un llibre de textos diversos que parlen de l’experiència vital d’uns creients que s’adrecen a Déu des de moltes situacions. Aquesta és la gran riquesa dels salms. Per això qualsevol persona pot identificar-se sense dificultats amb els salms sigui quin sigui el seu estat d’ànim o situació. Els textos dels salms són paraules vives que brollen de l’esperit del creient en el camí de la vida.

Pregar amb els salms és donar gràcies a Déu pels bens que ens atorga o és suplicar-li la seves intersecció davant de les adversitats de la vida. Lloança i súplica s’entrecreuen a partir de la pròpia experiència de cadascú de nosaltres. Els salms són textos poètics dels quals, malauradament no ens ha arribat la seva música, però aquesta emergeix suament amb la seva lectura. Pregar amb els salms aporta la melodia interior que ens adreça sincerament a Déu.