La Federació Estatal d’Asociacions d’Empreses de Teatre i
Dansa es queixen i proposen. Està bé, perquè la cultura de la queixa sola només
porta a la depressió. La seva queixa és prou coneguda, hi ha menys programació
de teatre i dansa; la seva proposta també és coneguda: la gestió dels espais públics
per professionals de les empreses privades. Es diu que “la empresa privada és la única possibilitat per intentar pal·liar l’hecatombe
que s’ha iniciat i que promet derivar en catàstrofe”. Una primera observació
que, no per accessòria és menor, cal un aclariment conceptual: ¿la crisi és del
continent o del contingut, o de tots dos?, ¿es qüestiona el model de gestió d’aquests
equipaments?. Segons les veus del sector professional la crisi es situa en l’àmbit
dels equipaments pel seu mal ús o poc ús (continent) però també deu ser de continguts
ja que es constata l’empobriment de produccions o de gestió ja que es critica
la desaparició de circuits autonòmics. Una crisi total en un moment de crisi
global. No està malament com a diagnòstic.
Si es miren les coses pel broc gros, tot val; però el rigor
exigeix més precisió. Voldria fixar-me el que passa en l’àmbit dels municipis
de Barcelona. Els espais escènics són bàsicament municipals. La seva funció és
plural i diversa, ja que, a més de servir de suport a una programació estable
de teatre, dansa i música, tenen moltes funcions socials en el municipi. En
aquest sentit, ens trobem que la comunitat local té un espai escènic per
desenvolupar una funció social, des de patrocinar els Pastorets fins fer Incendis
passant per acollir les activitats del casal de la gent gran. Així, l’espai escènic
no és només un magatzem d’entreteniment, sinó un espai on passen coses d’alta
significació social. En aquests espais es fa ciutadania i civisme.
En relació als continguts, està vist que quan les activitats
escèniques són de qualitat els espectadors són agraïts i tothom en surt
beneficiat. Això ho saben prou bé els programadors municipals i les importants
empreses productores d’espectacles catalanes que, tot sigui dit, sempre han
sabut oferir productes d’alta qualitat. El problema està en la dimensió
empresarial de l’oferta cultural. En aquest punt és on calen noves formes
imaginatives de gestió. No crec que cap responsable dels teatres municipals s’hi
oposi. El que cal és que els números surtin tant pels empresaris que arrisquen,
com els decisors polítics que cada any han de posar en els pressupostos
municipals el cost del manteniment d’aquests espais. Mentre els empresaris
cerquen una lògica rendibilitat econòmica de la seva inversió, els responsables
polítics busquen que aquests equipaments sigui social i econòmicament
beneficiosos pel municipi. Mentre els primers són emprenedors que, per lògica,
viuen del risc de la seva iniciativa, els segons han de rendir comptes als
ciutadans de l’ús social del seus impostos. Uns i altres han de saber trobar-se
en aquell punt en el qual tots poden
beneficiar-se de la bona relació i complicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada