Ateus devots

Es tracta d'un grup d'intel·lectuals, que diuen no tenir fe religiosa, que s'ofereixen, des de la seva particular visió de la societat,  com a aliats de l'Església Catòlica per defensar els seus valors morals i la seva presència pública en la societat. Ja que consideren que la societat actual necessita de nou els valors i tradicions cristianes. Els representants més coneguts d'aquest corrent són Giuliano Ferrara, director del periòdic Il Foglio, en vida ho va anar Oriana Fallaci, Marcello Pera, antic President del Senat italià.

Alguns mitjans els denominen ateus devots evocant al terme ateu catòlic encunyat per Charles Maurras fundador de l'Acció Francesa. Mentre Marcelo Pera es declara agnòstic, Giulio Ferrera es defineix com teista sense fe. Els dos tenen reclamen a l'Església Catòlica una clara intervenció en la societat per recuperar el pols moral suposadament arrabassat pel desvari social. Els qui vindiquen aquests plantejaments reafirmen els valors cristians com a fonament d'Occident enfront de l'expansió de l'Islam per Europa. Molts dels qui patrocinen aquestes idees no són creients, però consideren que la religió cristiana és l'horitzó cultural comú que els europeus han de defensar.

Aquest grup de pensadors creuen que el progressisme ha conduït a un buit moral per incapacitat de fer propostes del laïcisme. Davant tal situació consideren que aquest buit pot omplir-se gràcia a la recuperació de les arrels cristianes de la cultura europea, després d'assistir a la incapacitat de fer-ho per part del pensament il·lustrat o el racionalisme. Per això recolzaren activament al papa Benet XVI en el seu combat contra el relativisme. A més, basen el seu discurs en la força de la raó. Creuen que gràcies a la raó han descobert la grandesa i actualitat del cristianisme. El cristianisme és, diuen, una força viva que crea civilització i aporta valors per a la convivència cívica.

La pregària

Per sant Benet la pregària és el moment privilegiat per obrir-nos a Déu i demanar-li que el nostre obrar sigui un instrument al servei del seu voler. És, en definitiva, pregar en l’acció per fer així realitat el sentit de la demanda que fem en el Parenostre: facis la vostra voluntat. Preguem per demanar a Déu que ens ajudi a que els nostre actes siguin operants a favor de la seva voluntat. La pregària és un moment important pel discerniment cristià. Aquesta comprensió de la pregària proposada per sant Benet ens ha d’ajudar a discernir en tot moment quina és la voluntat del Senyor. És un procés dinàmic i que es renova en cada un dels nostres actes i en les nostres decisions fonamentals.

Benet ens urgeix saber trobar aquesta voluntat de Déu, perquè sinó les persones fàcilment podem allunyar-nos d’Ell a causa de les nostres males obres. Forma part de la nostra condició humana els moure’ns en l’ambivalència del bé i del mal. Ambdós ens acompanyen constantment i necessitem l'ajut constant de Déu, el qual hem de demanar amb pregària insistent, per saber discernir el bé del mal. Malgrat que en algun moment creguéssim certa la possibilitat que Prometeu estigués encadenat en el nostre interior, la història humana il·lustra que el bé i el mal mantenen un combat per esdevenir realitats immutables.

Déu triomfa damunt l'àngel caigut, però no l’ anorrea. Aquest perdura eternament de la mateixa manera que l'amor de Déu és infinit. El mal és erràtic en l'existència humana i busca qualsevol forat per emergir en la història de la humanitat. Bé i mal, són paraules on es condensen moltes expressions que estan associades a moltes vivències humanes. Però que en tot cas són paraules que sempre exemplifiquen dos plans enfrontats sense possibilitats de resoldre el dilema de la seva existència. Però el mal podrà ser vençut pel regne d’amor que ha d'instaurar el Regne de Déu. Però mentre això no passi, el mal busca fer-se present en la nostra història i sant Benet ens ho recorda. Per aquest motiu ens demana pregar insistentment per discernir que les nostres obres no sigui un instrument d’aquest mal.

Alerta

Ho he explicat en diversos comentaris, però vull tornar a insistir-hi: bona part de la comunitat musulmana a Catalunya té la sensació d’abandonament per part de les diverses institucions de govern del país. Alguns fets són ben eloqüents. Des de fa temps no es reben ajuts pel seu sosteniment i això facilita que les estructures que s’havien d’ocupar de la seva estructuració no tinguin recursos per fer-ho. La manca d’ajuts és un obstacle real per prendre iniciatives encaminades a fomentar el procés d’integració i convivència o contribuir a aculturar l’Islam en el context cultural de Catalunya. El resultat més evident d’aquesta situació és la progressiva desorganització i atomització de les comunitats musulmanes catalanes.

Com a conseqüència de l’actual estat de coses les diferents comunitats campen al seu aire i, en l’actual desorientació, algunes són festejades per moviments i corrents  islàmiques de comprensió tancada. D’altres, sense anar tant lluny, malfien dels poders públics perquè es consideren fora del seu interès. Aquesta situació és greu. En poc temps s’estan neutralitzant els èxits assolits per un treball pacient fet a partir d’una meditada política d’afers religiosos. L’actual impàs, fruit d’un conjuntura que obliga, entre altres coses, a notables contencions en la despesa i en les actuacions, pot tenir greus conseqüències en un futur immediat. Els sentiments que apareixen en algunes comunitats musulmanes catalanes són preocupants.

Diàleg, consens i unitat

Estic d’acord amb la situació descrita pel president Mas en el balanç dels seus cents primers dies de govern. La diagnosi és la correcta. Una dada és evident, en el punt en que es troba la societat catalana avui, hi ha molt de patiment i l’horitzó està ple d’incertesa. Però el que importa és el present i el passat demà. No és veu sortida a l’ofec econòmic provocat per una crisi econòmica de gran calat i un sistema de finançament injust. Davant la situació actual, qualificada pel president Mas com excepcional només es poden prendre mesures extraordinàries. Per això no trobo desafortunada l’oferta de govern d’unitat o de concentració presentat de nou pel president de la Generalitat. Cal avançar en aquesta direcció.

Pel bon govern de Catalunya calen gestos que generin confiança. Resultaria  especialment esperançador per la ciutadania veiés que els seus governants s’entenen. Aquest gest, gran per la seva significació, permetria percebre a moltes persones que l’acció política no persegueix estar en el poder per especular sobre la política sinó per servir els ciutadans. Ara bé, per aconseguir arribar a acords cal establir ponts de diàleg i trobar punts d’encontre. En el primer cas, fora bo que els líders de les principals forces polítiques, especialment aquelles que poden formar majories de govern, es trobessin i parlessin. Personalment m’agradaria que ho fessin discretament, sense necessitat de donar cap publicitat i notorietat.

El diàleg hauria de permetre trobar l’espai comú d’acord. Cadascú ha de saber renunciar a alguns aspectes per permetre teixir l’acord. Des de  postures maximalistes no es podrà avançar. Finalment, un consell: recordant el sentit de la pau i treva impulsada, entre altres, per l’abat Oliba, les forces polítiques catalanes podrien, durant el temps que durés aquest procés de creació de consens mostrar amabilitat en el tracte, no desqualificar a l’altre ni insultar-se mútuament en públic, respectar les discrepàncies i buscar els aspectes positius en l’altre. 

Obrar el bé

Vivim uns temps certament confusos. El passat sembla esvair-se ràpidament i el futur s'intueix incert, mentre que el present desconcerta. Algunes persones es troben en situacions dramàtiques perquè pateixen les conseqüències de profundes injustícies laborals que es converteixen en vertaders drames personals. En aquests moments, tot i que pugui semblar impossible, cal mantenir el cap clar i deixar-se aconsellar per qui pot aportar serenor i tranquil·litat. Per això són útils els bons consells. L’'Antic Testament està ple de bones recomanacions per anar per la vida.

Per exemple, resulta útil la següent cita treta del llibre de Tobit: "Allò que tu no vols que et facin, no ho facis tampoc a ningú. Comparteix el teu pa amb el que passa fam i el teu vestit amb el despullat. Demana consell a persones de seny i no menyspreïs mai un consell profitós. Beneeix Déu en tot moment i demana-li que dirigeixi els teus camins i que dugui sempre a bon terme els teus propòsit". Es veritat que aquestes recomanacions es poden interpretar com a simples normes de conducta, però és cert que a través d'aquestes actituds es participar de l'amor de Déu. La fe cristiana no és una carrera d’obstacles de normes i dogmes, és la invitació a una conversió de vida per preparar l’adveniment del Regne de Déu.

Misericòrdia

La insistència del papa Francesc en parlar de la misericòrdia de Déu a sorprès a algunes persones. El concepte pot semblar estrany perquè el llenguatge vulgaritzat ha creat alguna confusió sobre el que és la Misericòrdia. Es bo recordar que aquesta és la pràctica de la compassió. Va més enllà d'una simple actitud perquè és un comportament perfectament observable i identificable. Per això la tradició cristiana ha explicat en la seva doctrina el que són les obres de misericòrdia. Déu és, per naturalesa, misericordiós. Per això practicar la misericòrdia és testimoniar la bondat divina. Són obres de misericòrdia actuacions com ensenyar al que no sap, dona menjar al famolenc, visitar als malalts, acollir als estrangers, donar diner als necessitats, etc

Avui en els corredors del metro he vist dues monges de la comunitat de l'Anyell parlant amb una persona estrafeta. Una persona que tinc vist des de fa molt de temps, però mai havia apreciat que ningú parles amb ell. El que he vist avui és que era una persona que podia explicar a unes altres que l'escoltaven atentament. Per una estona aquesta persona importava a algú. Després, segurament tornaria recollir la indiferència dels transeünts. Jo mateix havia passat molts cops davant d’ella sense prestar-li la més mínima atenció, més enllà d'una mirada encuriosida pel seu aspecte

La misericòrdia deu ser el resultat d'aquest gest desinteressat amb una persona que,  com el servent d’Isaïes, de tant nafrat i estrafet feia angunia de mirar. ¿Quants cops es pot exercir la misericòrdia cada dia.? Segurament si al final del dia fem un examen de consciencia i mirem quants cos s'hauria pogut exercir descobriríem que hem tingut moltes ocasions. És més que probable que haurem passat amb indiferència davant d'aquests situacions. Tenim la mirada massa selectiva per la misericòrdia quotidiana.

Una nova etapa

Pasqua vol dir pas. La vida està plena de moments de trànsits. Tot canvi és un pas d'una situació a una altra. En algunes ocasions, aquest traspàs comporta una millora, però en altres no. Ara visc una situació d'aquestes. He deixat una etapa professional i en comença una altra. No ho he fet per voluntat pròpia, però entenc que la labilitat de determinades responsabilitats de gestió pública associades a l'alternança política, comporta l'existència d'aquest tipus de situacions de canvi professional. Durant aquest dies pasquals he reflexionat sobre el sentit d'aquestes coses més enllà de l'obedient acceptació d'una realitat que és aparentment immutable.

Ara he d'iniciar una nova etapa totalment desconeguda i plena d'incertesa. Em ve de nou perquè em toca assumir amb humilitat que es pot prescindir dels talents que tinc i el que puc aportar a un projecte que volia ser compartit. Dol veure's de sobte en la perifèria de moltes coses, incorporar situacions laborals que mai havia viscut i percebre durament que t'han fet prescindible. També em dol constatar que, en uns moments que cal sumar voluntats i esforços per aconseguir vèncer la greu crisi social, polític i econòmica del país, això no hagi estat possible. Tot i això, la meva actitud de servei a aquest país es manté ferma perquè, com digué el poeta, "tot és possible i encara hi ha moltes coses per fer".