Diàleg, consens i unitat

Estic d’acord amb la situació descrita pel president Mas en el balanç dels seus cents primers dies de govern. La diagnosi és la correcta. Una dada és evident, en el punt en que es troba la societat catalana avui, hi ha molt de patiment i l’horitzó està ple d’incertesa. Però el que importa és el present i el passat demà. No és veu sortida a l’ofec econòmic provocat per una crisi econòmica de gran calat i un sistema de finançament injust. Davant la situació actual, qualificada pel president Mas com excepcional només es poden prendre mesures extraordinàries. Per això no trobo desafortunada l’oferta de govern d’unitat o de concentració presentat de nou pel president de la Generalitat. Cal avançar en aquesta direcció.

Pel bon govern de Catalunya calen gestos que generin confiança. Resultaria  especialment esperançador per la ciutadania veiés que els seus governants s’entenen. Aquest gest, gran per la seva significació, permetria percebre a moltes persones que l’acció política no persegueix estar en el poder per especular sobre la política sinó per servir els ciutadans. Ara bé, per aconseguir arribar a acords cal establir ponts de diàleg i trobar punts d’encontre. En el primer cas, fora bo que els líders de les principals forces polítiques, especialment aquelles que poden formar majories de govern, es trobessin i parlessin. Personalment m’agradaria que ho fessin discretament, sense necessitat de donar cap publicitat i notorietat.

El diàleg hauria de permetre trobar l’espai comú d’acord. Cadascú ha de saber renunciar a alguns aspectes per permetre teixir l’acord. Des de  postures maximalistes no es podrà avançar. Finalment, un consell: recordant el sentit de la pau i treva impulsada, entre altres, per l’abat Oliba, les forces polítiques catalanes podrien, durant el temps que durés aquest procés de creació de consens mostrar amabilitat en el tracte, no desqualificar a l’altre ni insultar-se mútuament en públic, respectar les discrepàncies i buscar els aspectes positius en l’altre.