Deixar al costat les ambicions i les pressions de poder eclesial

En algunes de les darreres intervencions del papa Francesc es tornen a donar avisos per a navegants. Un dia parlà sobre el risc que les ambicions personals afectin a la solidesa de l’Església catòlica i el perill de estar massa preocupats en les particularitats deixant perdre la visió eclesial global,  i en una altra ocasió, pot ser la més sorprenent, alertava del perill de la influència del lobby gai eclesial.

En una intervenció als 45 membres de la Pontifícia Acadèmia Eclesiàstica el papa Francesc ha dit “us esteu preparant a un ministeri de particular compromís...un treball que requereix... una gran llibertat interior”.“Viviu aquests anys de la vostra preparació amb compromís, generositat i grandesa d'ànima, perquè aquesta llibertat prengui forma en vosaltres. Això significa -ha explicat el Papa- ser lliures de projectes personals: d'aquestes formes concretes en les quals tal vegada, un dia, heu pensat viure el vostre sacerdoci, de la possibilitat de programar el futur; de la perspectiva de romandre molt temps en el vostre lloc d'acció pastoral. Significa ser lliures de totes les formes, fins i tot respecte a la cultura i a la mentalitat de la qual proveniu, no per oblidar-la i molt menys per renunciar a ella, sinó per obrir-vos, en la caritat, a la comprensió de cultures diverses i a la trobada amb homes que pertanyen a mons molt llunyans del vostre”.

El papa ha afegit “sobretot significa estar atents a ser lliures d'ambicions o mires personals, que tant malament fan a l'Església, anant amb compte de no posar en primer lloc la vostra realització o el reconeixement que podríeu rebre dins i fora de la comunitat eclesial, sinó el ben superior de la causa de l'Evangeli i la realització de la missió que se us assigna.” Aquestes paraules, junt amb les seves suposades afirmacions fetes en la trobada amb la directiva de la «Confederación Latinoamericana y Caribeña de Religiosos y Religiosas» que dins del Vaticà hi ha un important lobby gai, demostren l’interès continuat del papa de posar davant l’opinió pública la situació de la cúria vaticana. Esperem que aquest intent arribi a bon port i comporti la profunda transformació d’aquest sotto governo que durant tants anys ha condicionat el funcionament quotidià de l’Església catòlica.

Amor, renúncia i bona educació

He vist una pel·lícula excel·lent, Barbara del director alemany Christian Petzold. És una història plena d’humanitat situada en un règim polític, la República Democràtica Alemanya, fortament totalitari i opressiu. La força interior de la protagonista, Barbara, metgessa represaliada i per això destinada a un hospital rural, l’ajuda a salvar l’ofec del sistema i permet teixir una gran història d’amor gratuït i desinteressat. L’amor de Barbara comporta sacrifici i renúncia personal en benefici d’una altra persona que necessita la salvació. La narració de la història permet una sòlida lectura cristiana del gest que decideix assumir aquesta doctora. La seva actitud permet comprendre que l’amor és pot viure intensament en la pròpia quotidianitat de la vida. Només cal tenir convenciments i una experiència interior ferma. Gran pel·lícula que cal veure.

L’exemple extrem de Bàrbara contrasta amb les poques mostres d’amor educat que trobo en el meu entorn darrerament. Sóc usuari habitual del metro i cada cop és més freqüent veure com hi ha persones que porten un nen a braços que han d’estar dretes perquè ningú els cedeix el seient. De la mateixa manera que en alguns transport públic han desaparegut els seients reservats a determinades persones que el poden necessitar, també és habitual trobar actituds incíviques. ¿S’ha tornat la gent més mal educada?. No crec. Però el que succeeix és que moltes persones estan concentrades en els seus llibres electrònics o telèfons mòbils que no veuen el que passa al seu entorn. Són persones desvinculades de la seva realitat immediata. Certament, podem estar més connectats a la globalitat, però això impedeix alguns cops adonar-nos de la realitat immediata.

Ma estesa i pactes polítics

El salm 49 diu “escolteu, tots els pobles del món / escolteu, habitants de la terra / gent noble i gent senzilla / pobres i rics. / Us diré unes paraules assenyades / unes reflexions que he pensat madurament./ El meu cant s'inspira en un enigma” i segueix la seva llarga reflexió per acabar dient “l'home que viu en els honors i no entén res / s'assembla al bestiar, de qui no es parla més”. Aquests paraules s’escauen per ordenar la meva reflexió sobre el moment polític que es dóna a Catalunya. La política és moral en la mida que és una forma particular de la caritat. La recerca del bé comú, aquell que s’intueix com a interès màxim compartit, comporta converses, consens i pactes. Això és la política en estat pur. Per això, ara que totes les formacions polítiques es vanten de que és temps de la gran política, hauria de ser el moment dels grans acords de govern. Però no és així.

L’oferta de pacte del President Mas per incorporar a ERC i al PSC al govern de la Generalitat ha estat novament refusada. Aquestes formacions polítiques, en lloc de trobar punts comuns d’acord i acostament, han tornat a treure les seves propostes de màxims. No entenc aquesta postura de tornar a maximitzar els punts de vista amb la voluntat de no arribar a l’acord. Els càlculs d’aquests partits no s’orienten al bé comú sinó al càlcul tacticista del regat curt i del benefici electoral. Sembla que els seus únics objectius sigui desplaçar als que estan al poder per ocupar-lo ells. No comparteixo aquesta visió que parteix de l’abandó de la ma estesa i de tot pacte polític.

Pactar la governabilitat de Catalunya entre CiU, ERC i PSC donaria a aquetes dues últimes formacions un plus de responsabilitat que ara no tenen i enviarien a la societat senyals d’esperança als ciutadans. Els pactes i els acords aporten confiança als ciutadans i ajuden a refer ponts d’esperança de que la política s’ocupa de resoldre els problemes reals del país. No assumir aquesta responsabilitat i abandonar CiU a la deriva d’un naufragi cert davant dels esculls del moment, tot esperant que la seva derrota sigui futurs actius de triomfs pel demà, és renunciar a fer política. Els que patrocinen aquest càlcul tàctic no comprenen que el naufragi de CiU pot comportar la seva marginalitat política i el seu enfonsament com alternativa de govern per més que alguns triguin pit per tenir enquestes al seu favor. Perquè la ciutadania té memòria i no és fàcil oblidar el que diu la dita de que pot estar a missa i repicar, és a dir, afirmar que és dóna suport al govern i veure els braus des de l’oposició.

ERC i PSC haurien d’acceptar l’oferiment del President Mas per tal de negociar uns acords de govern que siguin la suma de voluntats i no la imposició d’uns contra els altres. Acceptar l’oferiment vol dir consensuar polítiques i acceptar, amb humilitat, les renúncies que calgui per poder arribar a un acord en benefici dels ciutadans. Tot pacte és una renúncia assumida. Per això té un component de bé moral en la mida que la renúncia es fa en la recerca d’un bé superior. Abandonar els interessos partidistes a fi d’un bé majoritari té un sentit de moral política i cívica. Això és el que espera la ciutadania: la voluntat de posar-se d’acord els partits assenyats en benefici dels interessos dels ciutadans de Catalunya. Construir el futur de Catalunya no és una tasca que es pugui fer més en solitari. Ningú podrà recórrer aquest camí sòl. Ni es podrà fer des de la còmoda posició de l’oposició. Abandonar la idea de consens i pacte és deixar de fer política i que ho faci li pot passar el mateix que diu el salm “l'home que viu en els honors i no entén res / s'assembla al bestiar, de qui no es parla més”.

Governança limitada

La governança de la societat és una activitat difícil perquè, entre altres coses, és complexa. És un exercici permanent de lideratge obert que pretén transformar la societat i les persones, sense substituir-les en la seva responsabilitat de ser els actors principals del seu propi destí. El lideratge dels governants ha d’estar orientat a que la ciutadania sigui un protagonista actiu en la construcció del futur. No és una tasca fàcil perquè aquesta orientació no és majoritària en la societat ni en els partits de l’actual sistema polític. Més aviat, el model de democràcia representatiu ha tret el protagonisme als ciutadans i ha afavorit el domini d’una élit política que es perpetua en el poder en nom del poble però sense el poble.

Però els temps estan canviant. Està apareixent un nou paradigma social que s’imposa lentament a partir de petites actuacions socials i polítiques encara no del tot perceptibles o nítides. És com si allò que fos nou estigués, en bona mesura, per venir encara mentre que el que és vell es resistís a desaparèixer. L’evidència és que els instruments d’anàlisi política vàlids per entendre la societat del passat no serveixen per interpretar i preparar les alternatives de la societat que està naixent. El problema és que els esquemes mentals de la majoria de polítics, les formes organitzatives de les formacions polítiques i l’arquitectura política actual impedeixen entendre i comprendre l’abast del que està passant. De tal manera que la governança del present es fa amb instruments del passat i amb una mentalitat amb importants dificultats per veure el futur que està venint.

Teresa Forcades, un nou estil de lideratge

Darrerament he sentit alguns comentaris displicents sobre l’alternativa que promou Teresa Forcades. Es critica, per exemple, que no aconsegueix masses adhesions telemàtiques a la seva causa, que les seves propostes són genèriques, que no toca de peus a terra o que les seves alternatives són utòpiques, etc... Tot per arribar a la precipitada conclusió que la política sempre s’ha de moure per vies institucionals tradicionals i seguint els canons que la societat ha establert per fer política. Quin error ! Quin immens error !. Aquestes actituds em recorden la conversa que vaig tenir amb un important dirigent polític als pocs dies de que les acampades dels indignats a la plaça Catalunya de Barcelona. Segons aquest important dirigent això era un foc d’encenalls, una qüestió fugissera que no calia prestar-hi atenció. Hi ha persones que la seva estructura mental d’anàlisi els impedeix identificar les noves realitats polítiques i valorar-les adequadament. No entenen la realitat, per més que aquesta es mostri reiterada i contundentment als seus ulls.

El que expressa Teresa Forcades és el que experiment emocionalment moltes persones. Ella ha tingut la força interior de formular-lo i estructurar un relat que el fa creïble per varies raons: la seva condició d’opció de fe, és monja; perquè refusa aprofitar el seu lideratge per medrar políticament i perquè és dona. És interessant analitzar el lideratge que ella aporta a la política. Mentre que els dirigents polítics tradicionals són promoguts al lideratge polític perquè són, precisament, els dirigents d’un partit i han estat seleccionats per les elits partidistes per assumir aquest rol, el cas de la Teresa Forcades és diferent. El seu lideratge neix de baix a partir de l’ús de la seva paraula, la qual és capaç de mobilitzar persones les quals s’identifiquen amb ella i hi confien. Els especialistes en lideratge dirien: el lideratge de la Teresa Forcades és un lideratge ressonant en la mida que entra en ressonància amb el cor de les persones perquè arriba als seus sentiments i és adaptatiu perquè situa la ciutadania davant dels seus problemes, els obliga a pensar i els emplaça a canviar el seu propi destí. No es pot menystenir la capacitat de lideratge de la Teresa Forcades. Tornaria a ser un greu error polític comès pel cofoisme polític.

Internet i l’Islam

Segons l’anàlisi efectuada pel Pew forum on religion and public life a partir d’una gran enquesta mundial sobre els musulmans les dades demostren que els musulmans que utilitzen internet són més propensos a tenir una opinió favorable de la cultura occidental que aquells que no el fan servir. L’ús d’aquestes tecnologies entre els musulmans també afavoreix a trobar  més similituds entre el cristianisme i l’Islam. Aquesta actitud està influïda per factors com l’edat, el nivell educatiu i el gènere, o la pràctica religiosa. Els musulmans observants de tots els preceptes de la seva religió són un 11% menys propensos de les valoracions positives en relació a que els que no ho són.

Les dades d’aquesta enquesta evidencien que un 18% dels musulmans del món fan servir Internet, a casa, a l’escola o al lloc de treball. Tot i que el percentatge d’ús varia molt segons els països, des del 2% a l’Afganistan fins el 59% de Kosovo. Aquest estudi també revela que els joves musulmans que fan servir Internet són més educats i formats que aquells que no el fan servir.

L’ús d’Internet té poca influència sobre com els musulmans interpreten la seva religió. La raó és que tots els musulmans consideren que la seva fe no pot ser interpretada, ja que només hi ha una sola manera de fer-ho. Aquest punt de vista és coherent amb la rigidesa de l’Islam per admetre qualsevol forma d’exegesis de la fe. Però sí el fonamentalisme islamista aprofita Internet per crear una xarxa global de persones que radicalitzen de forma individual la seva adhesió a l’Islam.

Els alevites – II

Els principis bàsics de la religió alevita són: monoteisme en Alà que no és comprés de la mateixa manera per totes les corrents alevites; amor i respecte a totes les persones; tolerància amb les altres religions; atorgament de gran valor al treball com acte d’adoració; igualtat home dona de tal manera que tots preguen junts; monogàmia; consideren que el seu fundador Alí i Mahoma estan íntimament complementats, són com dos cares de la mateixa moneda. Molts alevites afirmen que per pertànyer a la seva religió no cal creure en Déu, atès que Déu es pot considerar l'element bo que es troba en l'ésser humà, tal com la frase "Déu és l'home i l'home és Déu", citada pels mestres alevites. Visió que els apropa al sufisme islàmic i la mística cristiana.

Els musulmans alevites coincideixen amb els doudecimams, tot i que es diferencien en altres aspectes doctrinals, en que reconeixen que Alī ibn Abī Tālib és l’iniciador d’una sèrie dotze d’imams protectors de l’Islam. Els alevites tenen l’Alcorà com un llibre religiós de referència, però no el consideren com un llibre sagrat. Segueixen genèricament les orientacions de l’Alcorà però amb moltes excepcions, com per exemple, la poligamia, ni s’identifiquen amb els pilars de l’Islam propis de les altres tradicions musulmanes. Per això no fan les pregàries diàries preceptives de l’Islam tradicionals, la peregrinació a La Meca i altres pràctiques. No tenen mesquites, però sí uns espais de reunió. La pràctica religiosa alevita ha rebut i integrat les influències d’altres religions, moltes d’elles preislàmiques del Pròxim Orient.

No hi ha una jerarquia religiosa en la fe alevita, ni es coneixen líders teològics que exerceixen un mestratge. Sí que hi ha la figura del guia espiritual, denominat dede. Aquest guia ha de ser sempre d'una família concreta, vinculat d’alguna manera a la descendència d'Alí. El dede assumeix el seu rol a causa del seu llinatge, no per les seves capacitats de tal manera que poden haver-hi dedes incompetents però que per raó del seu origen es troben obligats a dirigir les reunions religioses. Les trobades religioses, es dicen cem, se celebra en el cemevi, un edifici amb diferents usos: espai per menjar-hi, lloc d'ensenyament i o d’administració. A diferència d’altres musulmans, els alevites fan servir per les seves oracions i ritus l’idioma turc. Dins dels alevites el grup sufí bektashí és el més important.

Els alevites es consideren mensypreats i atacats pels musulmans sunnites xiïtes. Aquests consideren als alevites com uns heretges. Aquesta consideració fa que no hi hagi matrimonis entre musulmans tradicionals i els alevites. Malgrat que sunnites i xiïtes consideren als alevites com no musulmans, el govern turc els reconeix com a tals. Els alevites creuen que la seva proposta religiosa és més coherent amb l’esperit dels trucs que l’Islam àrab.