Cristianisme messiànic

El papa Francesc sorprengué favorablement quan afirmà que volia un església pobre i pels pobres. Els seus gestos i paraules, com la recent recepció al teòleg peruà Gustavo Gutiérrez  evidencien que aquest papa, a diferencia dels anteriors, està obert a acollir les aportacions bàsiques de la Teologia de l’Alliberament. Un tret característic d’aquesta teologia és l'opció preferencial pels pobres. Aquesta visió aporta una nova dimensió a la vivència de la fe en la qual la política no és una qüestió estranya. La política esdevé una forma més de presència dels cristians en el món. Certament, no tots els cristians participen d’aquesta comprensió. Alguns afirmen que la societat postsecular ha sentenciat la fi del cristianisme messiànic i la necessitat de viure una experiència cristiana menys contaminada per les mediacions del món. Penso que davant d'aquesta possibilitat es bo seguir reivindicant la vigència de la dimensió messiànica del cristianisme.

Es evident que no es tracta de qualsevol messianisme, doncs és cert que aquest ha estat, en moltes ocasions, motiu d'experiències negatives i font de sofriment. Però la pràctica de Jesús aportà un nou sentit al messianisme: la lluita per la justícia des de l'opció fonamental pels pobres. Per això els moviments cristians que es proclamen hereus del profetisme de Jesús han de contribuir a que l'Església no oblidi la seva dimensió profètico-política. Els cristians hem d’insistir en la vigència de la dimensió profètico-política de la fe superant el dualisme lliberal que nega l’expressió pública de la creença  tot s’ha de resoldre en l’àmbit privat. Cal recuperar l'exercici de la profecia, tal com fos entesa en l'Antic Testament, perquè la societat contemporània no oblidi la referència dels ideals utòpics cristians expressats a través de la dimensió pública de la fe i del compromisos en les mediacions socials.

Principis ètics de l'economia

No hi ha masses notícies que parlin de la llum que hi ha al final del túnel de l’actual crisi econòmica. No es sap si s’ha tocat fons i ben aviat arribaran bones notícies, o tot està aturat. Sembla que no anem a pitjor, però tampoc a millor. Instal·lats en aquesta llarga pausa és un moment bo per reflexionar sobre algunes dimensions de la crisi. Per exemple, la seva dimensió ètica. Sense negar la vessant tècnica de la crisi, les veus clares, entre les quals ha sobresortit el papa Benet XVI, han parlat de la dimensió ètica d’aquesta crisi. L’encert de les seves paraules és haver mostrat al món que l’ètica forma part de la mateixa economia. L’ètica s’insereix dins de l’economia i la seva absència apropa aquesta a una crisi antropològica.

La Doctrina Social de l’Església (catòlica) és un bon instrument per comprendre les interrelacions de fons entre l’ètica i l’economia. Aquesta doctrina aporta uns principis que han de regular tota activitat econòmica per tal d’orientar-la al desenvolupament humà. Els principis bàsics a defensar són: la dignitat de la persona humana, els drets humans, el bé comú, la subsidiarietat, la participació, la solidaritat, el destí universal dels bens, l’opció preferencial pels pobres i els valors fonamentals de la vida social com són la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. Sense aquests criteris l’economia s’allunya del pla de Déu i dels homes. 

Del carrer a les institucions

Ahir moltes persones d’aquest país petit, el meu, Catalunya, férem història. Uns per participar activa i cívicament en un formidable acte multitudinari per demanar la independència; altres perquè, sense participar-hi, demostraren el seu respecte democràtic perquè els primers poguessin expressar lliure i pacíficament les seves opinions. Estic convençut que fou una jornada que pot qualificar-se d’històrica perquè necessàriament hi haurà un abans i un després d’aquest dia. L’11 de setembre del 2013 marcarà un punt d’inflexió polític a Catalunya. Ni les institucions polítiques ni la societat civil podran restar indiferents el que una part del poble català expressà en la cadena humana de la Via Catalana.

Ara, ¿que cal fer?, ¿cap on anem? ¿com hi anem? i ¿quan hi anem?. Alguns dels participants que tenia ahir al meu costat donaven diferents respostes a les preguntes. Per uns, s’havia de proclamar la independència ja, ara mateixa; altres demanaven més prudència o fer una consulta dins d’algun marc legal; i altres hi eren perquè es sentien catalanistes i prou. Al carrer hi havia una pluralitat de criteris per això l’encert de la convocatòria fou assolir una gran transversalitat de parers units pel sentiment de que som catalans i volem una Catalunya sobirana. Pot ser aquesta és la qüestió: la Via Catalana expressava inequívocament la necessitat del reconeixement de la sobirania del poble català. Si els catalans som subjectes polítics, llavors cal que se’ns deixi expressar a través d’una consulta formalment acceptada. Aquesta ha de fer-se en urnes i no amb caixes de cartó.

Ara és hora de l’administració política del mar de samarretes grogues d’ahir. És l’hora de l’acció del seny polític avalat per la mobilització de la societat civil. Aquest seny comporta negociació, intel·ligència, paciència i habilitat comunicativa. Al Govern se li ha girat més feina a part de gestionar la sortida de la crisi. Però també tenen feina els líders i promotors d’aquestes mobilitzacions. No és el moment de deixar-se emportar per l’eufòria de l’èxit i traspuar impaciència. Les mobilitzacions poden crear uns estats d’opinió que es projecten positivament en l’àmbit polític, però l’agenda política no s’estableix bàsicament des del carrer. Mobilitzacions i acció política tenen dinàmiques diferents. Es complementen, àdhuc es poden condicionar, però tenen marges d’actuació autònoms.

Caldrà explicar molt bé els passos que es donaran, des de l’àmbit polític, per assolir el reconeixement del poble català com a subjecte polític. Aquesta és la clau de volta per poder seguir avançant. L’esforça de tots és incorporar en aquest objectiu el màxim nombre de persones, tant els que estaven ahir al carrer com aquells que es quedaren a casa. Per aconseguir-ho és el moment de la gran política i d’entendre i aplicar les normes que regulen l’acció política. Per fer-ho, cal traslladar aquest mandat al Parlament de Catalunya. És responsabilitat de tots no defraudar les esperances de molts catalans. Cal un exercici responsable dels temps polítics i administrar bé la realitat sense emmirallar-se amb falses il·lusions o impacientar-se per les contrarietats del calendari. Negociar comporta això, un tempus que exigeix seny i paciència.

L’Església catòlica, tradició de fidelitat a Catalunya

He sentit les campanes de la meva parròquia a les 17,14. Ho intuïa. Moltes parròquies han estat al costat de la reivindicació d’aquells catalans que demanen contundentment expressar la seva opinió sobre el futur polític volen per seu país. Al costat del meu tram he sabut que hi havia el rector de la parròquia. Mes enllà de les polèmiques concretes i particulars sobre les campanes, el cert és que en l’església catalana hi ha un estat d’opinió majoritari, en el qual hi participen també els seus bisbes,  ha favor de fer una consulta per saber que pensen els catalans sobre futur. Els bisbes catalans, en la seva carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya escrita a finals de 1985 feren una clara defensa de la catalanitat de l’Església catòlica catalana i el seu compromís en la defensa de la seva identitat política i cultural diferenciada. Per commemorar els 25 anys després d’aquest document, i reafirmat les intuïcions d’aquells anys, els bisbes publicaren “Al servei del nostre poble”. Avui, quan una part important del poble català ha expressat la voluntat d’iniciar una via catalana cap a la independència, és bo recordar el compromís continuat de bona part de l’església catalana en estar al costat de la realitat política catalana.

Els bisbes catalans recordaren aquest compromís en la pastoral Arrels cristianes de Catalunya. En un apartat d’aquest document afirmaven: “El canonge Pau Clarís exemplificarà, al s. XVII, la figura del defensor de la ciutat en moments difícils: «Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l’afligida Catalunya». A partir de l’11 de setembre de 1714, nombrosos eclesiàstics sofreixen persecució per haver restat fidels a les institucions del país i a la llengua del poble. Són anys adversos, però no pas mancats d’esforç i de treball. El rector de Sant Martí d’Ollers, Baldiri Reixach publica, el 1749, les «Instruccions per l’ensenyança de minyons», que coneix set edicions catalanes. El també prevere Josep Pau Ballot publica el 1815 la primera gramàtica catalana moderna, titulada «Gramàtica i apologia de la llengua catalana». Ja en el llindar de la Renaixença, sant Antoni Maria Claret, ultra recórrer tot Catalunya predicant sempre en llengua catalana i vindicant-ne la necessitat, publica nombrosos fulls i opuscles en català. Del seu llibre «Camí dret i segur per arribar al cel», publicat el 1843, se’n feren unes dues-centes edicions amb centenars de milers d’exemplars. I arribem a Jacint Verdaguer, geni de la llengua renaixent, a Morgades, restaurador de Ripoll i defensor del catecisme en català, a Torras i Bages, que aporta a la Renaixença una reflexió cristianes a partir dels pensadors més decisius de la nostra història en tot l’àmbit de la llengua catalana. I a cristians —seglars i clergues— tan actius en el procés de recuperació de la cultura del país com els Llimona i Gaudí, en el camp de l’art; Maragall, Ruyra, López Picó i Carles Riba en la literatura; Cardó, Manyà, d’Esplugues, Clascar i Ubach en el pensament i la teologia; a Vidal i Barraquer, Carreras, Carbonell, el pare Vallet i l’Obra d’Exercicis, Albert Bonet i la Federació de joves cristians, Batlle i l’escoltisme, Bofill i Matas i Carrasco i Formiguera en la política. Esmentem tots aquests noms, a manera d’exemple, per tal de recordar la important aportació dels cristians a Catalunya, i per tal d’animar els nostres diocesans a mantenir aquesta aportació viva i a l’altura d’una tradició tan gloriosa.

El bisbes catalans avisavem que al marge d’aquests exemples existiren realitats negatives algunes com a resultat de “la instrumentalització que els poders temporals han pretès fer, sovint amb èxit, de l’Església; de les interferències en l’Església del país d’instàncies eclesials foranes, a cavall de la política.” Però, malgrat això, els bisbes parlaren en uns mots que són d’actual vigència pel moment actual: “però volem dir que és en aquella ininterrompuda tradició de fidelitat a Catalunya que ens reconeixem i ens refermem. Una fidelitat especialment notable en els nivells més populars, i que, a vegades, ha comportat el marginament injust i el sacrifici de persones i d’institucions.” 

Llorenç Puig i Enric Puiggròs

Ahir fou un dia de festa per la companyia de Jesús a Catalunya. Dos jesuïtes, en Llorenç Puig i l’Enric Puiggròs, feren els vots definitius. En una cerimònia vibrant en Llorenç i l’Enric explicaren el sentit de la seva opció. De tot el que explicaren vull parlar d’una idea que és important per les persones que ens movem dins d’una tradició religiosa. Es tracta de la crida. Els dos jesuïtes explicaren com, en un moment donat, es sentiren cridats a emprendre el seu camí cristià dins de la companyia de Jesús. La seva resposta a la crida fou acceptar formar part de la Companyia de Jesús i assumir, després d’un període de formació, els tres vots bàsics de tota opció religiosa: la castedat, pobresa i obediència i l’específic d’estar al servei del Papa per realitzar la missió que els pugui encomanar. Vots que signifiquen una renúncia per poder donar-se al servei dels demés i a la causa de Jesús.

Després d’uns quinze anys d’estar a la Companyia els jesuïtes han de fer el que es denomina la tercera prova. Es tracta d’una nova etapa de formació de sis mesos de durada destinada a aprofundir el que vol dir ser jesuïta i que comporta estar als serveis dels demés. Després d’aquest període es renoven els vots de forma pública. Això és el que feren ahir en Llorenç i l’Enric. Aquest darrer compromís accentuà la dimensió de servei que comporta l’acceptació explícita dels seus vots que tingué una rellevància especial en fer-ho en la festivitat de Sant Pere Claver, l’esclau dels esclaus.

La crida i la missió es situen en el nucli de l’experiència de tots els cristians. Déu crida i ho fa a qui vol, i les persones atenen i responen afirmativament, o no, a aquesta crida. A partir d’aquesta afirmació neix la missió. Bàsicament la fe és una resposta que porta a l’acció per atendre i acollir al proïsme. Així ho recordava una de les lectures de la cerimònia d’ahir. Es el fragment del llibre d’Isaïes que parla del dejuni que plau a Déu i que es pot resumir en les frases de “el dejuni que jo aprecio és aquest: “allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena.  Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus.” (Is 58,6-7). Els compromís dels vots manifestats per en Llorenç i l’Enric són una concreció pràctica del model bíblic del servidor de Déu. Gràcies Llorenç i Enric per la resposta a la crida de Déu. 

Elogi de la colla

Ahir diumenge s’omplí de gom a gom l’església de Santa Maria del Taulat al Poble Nou de Barcelona. El temple estava pleníssim. Es feia la missa de la Festa Major del Poble Nou. El rector, en Francesc Romeu, havia organitzat una missa festiva on s’evidenciés que la festa és participació i alegria. La missa comptà amb un grup important de concelebrants presidits pel vicari episcopal de la zona mossèn Joan Cuadrench. En la seva homilia, feta en llenguatge planer i entenedor, destacà el compromís de la comunitat cristiana del Poble Nou amb els problemes de la societat. I posà com exemple l’acolliment dels immigrants de les naus del carrer Puigcerdà durant uns dies a la parròquia veïna de Bernat Calbó. Gest que fou molt ben acollit i comprès pel bisbat.

En Francesc Romeu, comunicatiu com sempre, feu un elogi de la festa destacant el seu caràcter joiós i aprofità la presència dels gegants del Poble Nou dins del temple per parlar del significa fer colla. Els gegants són una bona metàfora de la colla, digué mossèn Romeu, perquè sense un grup humà el gegant ni s’enlaira ni balla. La colla és imprescindible per fer coses i avançar. Per això, la vida parroquial, tant viva i dinàmica en aquesta església, ha de ser un exemple de grup humà que es compromet com a testimoni cristià i cívic. La presència dels gegants durant la missa volia ser aquesta mostra del compromís de la comunitat cristiana amb les entitats cíviques que formen el teixit del barri del Poble Nou. La millor prova que s’està assolint aquest objectiu fou la gran participació en l’eucaristia de la Festa Major i la que setmanalment té aquesta parròquia. Que no és la meva, però com si ho fos. 

Les campanes de mitja tarda

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. A les urbs es construeix civilitat gràcies, entre altres, a alguns valors simbòlics que permeten definir identitats i tradicions. Entre els símbols que ajuden a perfilar aquesta identitat estan les campanes dels pobles. Aquestes han estat apropiades pels ciutadans com objectes i sentiments. El seu so evoca històries, anècdotes i vivències. Per això, en un poble, el dringar de la campa genera emocions contingudes quan es torna a sentir després d’un temps d’absència. No hi ha res més viu en el record que el so de la campana quan convida a estar atent del tràfec quotidià.

Aquesta apropiació popular de les campanes els hi dóna una transcendència que va més enllà de qui en sigui el propietari. Hi hagut una secularització amable d’un valor religiós. Per això em resulta estranya la polèmica encetada entorn al repic de campanes el dia 11 de setembre. Cada comunitat parroquial ha de decidir, en coherència amb el que és el sentiment del seu poble, si fer o no fer el repic de les campanes de la seva església. El cert és que ningú pot imposar que toquin o no toquin les campanes. Aquesta decisió correspon als seus administradors parroquials i aquests han d’actuar en consciència del sentit pastoral del gest.

És molt positiu que una iniciativa que surt de la societat civil, com la proposada pels promotors de l’Assemblea Nacional de Catalunya,  reconegui el paper del factor religiós a Catalunya i busqui la complicitat de les parròquies per donar rellevància a la iniciativa. Voldria creure que, al darrera d’un possible uns instrumental dels campanars, hi hagi un reconeixement del valor que poden aportar les religions en la configuració de la identitat de Catalunya. Entenc que aquesta iniciativa és encertada, i coherent amb el símbol cívic del campanar; com és positiu haver pensat que una manera elegant d’incorporar als ciutadans de Lleida en la iniciativa de la cadena fer que toquin les campanes de la seu Vella. Tot i que penso, que s’hauria d’haver tingut la mateixa imaginació per haver trobat una manera més participativa per fer que la cadena fos una realitat per les terres lleidatanes.

Si bé la proposta inicial de l’Assemblea Nacional de Catalunya era fer un repic de campanes en els municipis on passava la cadena, el que podia haver estat un fet excepcional al voler-ho estendre a tots els municipis ha generat una polèmica des proporcionada. En molts pobles, i aquesta és la realitat eclesial, les esglésies i els seus campanars estan tancats llevat dels dies de missa. Tot i que pot ser un problema de logística que ben segur es podria resoldre, aquesta no és la qüestió important.

El nucli real del problema es troba en que el centre de la decisió per fer repicar les campanes ha d’estar en la comunitat parroquial no fora d’ella. No comparteixo el que algun eclesiàstic hagi dit o fet en contra l’ús del campanar perquè tornaria a situar fora del lloc on s’ha de prendre la decisió. Però no comparteixo les crítiques, ni pel fons ni la forma, que s’han escampat per les xarxes socials contra aquestes opinions. Per més legítims i nobles que siguin els objectius no justifiquen l’insult o la desqualificació grollera per combatre les opinions en contra. Recomanaria els promotors dels insults o els autors d’alguns titulars precipitats que llegissin a fons el que han escrit alguns eclesiàstics que, tot i haver expressat la seva opinió en contra del repic de campanes, han manifestat que són les mateixes comunitats parroquials les que, en darrera instància i en consciència, han de decidir repicar o no les campanes.

En aquestes ocasions, quan apareix un conflicte que sembla excloure totes les alternatives i que no fer res, enlloc de ser una postura neutral, és també una opció  tan bel·ligerant com les altres, cal un millor control de la rauxa i deixar que el seny dirigeixi els judicis. És per això que trobaria més assenyat preguntar-se coses com: ¿per què hi ha eclesiàstics que no volen la implicació de l’Església en iniciatives com la del dia 11 de setembre? ¿se’ls ha explicat bé a aquests eclesiàstics el que es persegueix amb aquesta iniciativa? ¿s’ha entès que aquest dia, a part de la independència, també és demana el dret a decidir dels catalans? ¿hi ha un judici moral sobre la negació d’aquest dret?. Si hi ha dubtes o foscors entorn a aquestes qüestions, vol dir que alguna cosa s’ha fet malament i que encara cal esmerçar esforços en un sector de l’església catalana. Però, tampoc aniria malament que, des del seny, es fessin lectures més atentes, sense apriorismes o maniqueismes, dels escrits d’alguns pastors publicats en els darrers en relació a la festa nacional de Catalunya. Tots en sortiríem guanyant.