Del carrer a les institucions

Ahir moltes persones d’aquest país petit, el meu, Catalunya, férem història. Uns per participar activa i cívicament en un formidable acte multitudinari per demanar la independència; altres perquè, sense participar-hi, demostraren el seu respecte democràtic perquè els primers poguessin expressar lliure i pacíficament les seves opinions. Estic convençut que fou una jornada que pot qualificar-se d’històrica perquè necessàriament hi haurà un abans i un després d’aquest dia. L’11 de setembre del 2013 marcarà un punt d’inflexió polític a Catalunya. Ni les institucions polítiques ni la societat civil podran restar indiferents el que una part del poble català expressà en la cadena humana de la Via Catalana.

Ara, ¿que cal fer?, ¿cap on anem? ¿com hi anem? i ¿quan hi anem?. Alguns dels participants que tenia ahir al meu costat donaven diferents respostes a les preguntes. Per uns, s’havia de proclamar la independència ja, ara mateixa; altres demanaven més prudència o fer una consulta dins d’algun marc legal; i altres hi eren perquè es sentien catalanistes i prou. Al carrer hi havia una pluralitat de criteris per això l’encert de la convocatòria fou assolir una gran transversalitat de parers units pel sentiment de que som catalans i volem una Catalunya sobirana. Pot ser aquesta és la qüestió: la Via Catalana expressava inequívocament la necessitat del reconeixement de la sobirania del poble català. Si els catalans som subjectes polítics, llavors cal que se’ns deixi expressar a través d’una consulta formalment acceptada. Aquesta ha de fer-se en urnes i no amb caixes de cartó.

Ara és hora de l’administració política del mar de samarretes grogues d’ahir. És l’hora de l’acció del seny polític avalat per la mobilització de la societat civil. Aquest seny comporta negociació, intel·ligència, paciència i habilitat comunicativa. Al Govern se li ha girat més feina a part de gestionar la sortida de la crisi. Però també tenen feina els líders i promotors d’aquestes mobilitzacions. No és el moment de deixar-se emportar per l’eufòria de l’èxit i traspuar impaciència. Les mobilitzacions poden crear uns estats d’opinió que es projecten positivament en l’àmbit polític, però l’agenda política no s’estableix bàsicament des del carrer. Mobilitzacions i acció política tenen dinàmiques diferents. Es complementen, àdhuc es poden condicionar, però tenen marges d’actuació autònoms.

Caldrà explicar molt bé els passos que es donaran, des de l’àmbit polític, per assolir el reconeixement del poble català com a subjecte polític. Aquesta és la clau de volta per poder seguir avançant. L’esforça de tots és incorporar en aquest objectiu el màxim nombre de persones, tant els que estaven ahir al carrer com aquells que es quedaren a casa. Per aconseguir-ho és el moment de la gran política i d’entendre i aplicar les normes que regulen l’acció política. Per fer-ho, cal traslladar aquest mandat al Parlament de Catalunya. És responsabilitat de tots no defraudar les esperances de molts catalans. Cal un exercici responsable dels temps polítics i administrar bé la realitat sense emmirallar-se amb falses il·lusions o impacientar-se per les contrarietats del calendari. Negociar comporta això, un tempus que exigeix seny i paciència.