L’Església catòlica, tradició de fidelitat a Catalunya

He sentit les campanes de la meva parròquia a les 17,14. Ho intuïa. Moltes parròquies han estat al costat de la reivindicació d’aquells catalans que demanen contundentment expressar la seva opinió sobre el futur polític volen per seu país. Al costat del meu tram he sabut que hi havia el rector de la parròquia. Mes enllà de les polèmiques concretes i particulars sobre les campanes, el cert és que en l’església catalana hi ha un estat d’opinió majoritari, en el qual hi participen també els seus bisbes,  ha favor de fer una consulta per saber que pensen els catalans sobre futur. Els bisbes catalans, en la seva carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya escrita a finals de 1985 feren una clara defensa de la catalanitat de l’Església catòlica catalana i el seu compromís en la defensa de la seva identitat política i cultural diferenciada. Per commemorar els 25 anys després d’aquest document, i reafirmat les intuïcions d’aquells anys, els bisbes publicaren “Al servei del nostre poble”. Avui, quan una part important del poble català ha expressat la voluntat d’iniciar una via catalana cap a la independència, és bo recordar el compromís continuat de bona part de l’església catalana en estar al costat de la realitat política catalana.

Els bisbes catalans recordaren aquest compromís en la pastoral Arrels cristianes de Catalunya. En un apartat d’aquest document afirmaven: “El canonge Pau Clarís exemplificarà, al s. XVII, la figura del defensor de la ciutat en moments difícils: «Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l’afligida Catalunya». A partir de l’11 de setembre de 1714, nombrosos eclesiàstics sofreixen persecució per haver restat fidels a les institucions del país i a la llengua del poble. Són anys adversos, però no pas mancats d’esforç i de treball. El rector de Sant Martí d’Ollers, Baldiri Reixach publica, el 1749, les «Instruccions per l’ensenyança de minyons», que coneix set edicions catalanes. El també prevere Josep Pau Ballot publica el 1815 la primera gramàtica catalana moderna, titulada «Gramàtica i apologia de la llengua catalana». Ja en el llindar de la Renaixença, sant Antoni Maria Claret, ultra recórrer tot Catalunya predicant sempre en llengua catalana i vindicant-ne la necessitat, publica nombrosos fulls i opuscles en català. Del seu llibre «Camí dret i segur per arribar al cel», publicat el 1843, se’n feren unes dues-centes edicions amb centenars de milers d’exemplars. I arribem a Jacint Verdaguer, geni de la llengua renaixent, a Morgades, restaurador de Ripoll i defensor del catecisme en català, a Torras i Bages, que aporta a la Renaixença una reflexió cristianes a partir dels pensadors més decisius de la nostra història en tot l’àmbit de la llengua catalana. I a cristians —seglars i clergues— tan actius en el procés de recuperació de la cultura del país com els Llimona i Gaudí, en el camp de l’art; Maragall, Ruyra, López Picó i Carles Riba en la literatura; Cardó, Manyà, d’Esplugues, Clascar i Ubach en el pensament i la teologia; a Vidal i Barraquer, Carreras, Carbonell, el pare Vallet i l’Obra d’Exercicis, Albert Bonet i la Federació de joves cristians, Batlle i l’escoltisme, Bofill i Matas i Carrasco i Formiguera en la política. Esmentem tots aquests noms, a manera d’exemple, per tal de recordar la important aportació dels cristians a Catalunya, i per tal d’animar els nostres diocesans a mantenir aquesta aportació viva i a l’altura d’una tradició tan gloriosa.

El bisbes catalans avisavem que al marge d’aquests exemples existiren realitats negatives algunes com a resultat de “la instrumentalització que els poders temporals han pretès fer, sovint amb èxit, de l’Església; de les interferències en l’Església del país d’instàncies eclesials foranes, a cavall de la política.” Però, malgrat això, els bisbes parlaren en uns mots que són d’actual vigència pel moment actual: “però volem dir que és en aquella ininterrompuda tradició de fidelitat a Catalunya que ens reconeixem i ens refermem. Una fidelitat especialment notable en els nivells més populars, i que, a vegades, ha comportat el marginament injust i el sacrifici de persones i d’institucions.”