Al centre han d’estar l’home i la dona, no els diners

En el seu segon viatge fora de Roma, aquest cop a Cerdenya, el papa Francesc ha parlat de l’esperança i ha criticat l’economia del lucre que porta atur i especulació. Ho ha fet saltant-se el guió, tal com ell ha reconegut. “Jo havia escrit algunes coses per a vosaltres, però m'han sortit aquestes paraules... Volia dir-vos el que sentia el meu cor quan us he vist”.  El papa ha implorat “No us deixeu robar l'esperança !... Potser l'esperança està com les brases sota les cendres, anem a ajudar-la amb la solidaritat, bufant sobre de les cendres, perquè el foc torni a encendre. l'esperança ens empeny cap endavant. no és optimisme, és una altra cosa. l'esperança no és només d'un, la construïm tots i cal sostenir entre tots, vosaltres i nosaltres, els que estan a prop i els que estan lluny... Per això us dic: "No us deixeu robar l'esperança". Però siguem astuts, perquè el Senyor ens diu que els ídols són més astuts que nosaltres. El Senyor ens convida a tenir l'astúcia de la serp, amb la bondat del colom. Tinguem aquesta astúcia i cridem a les coses pel seu nom. En aquest moment, en el nostre sistema econòmic, en el nostre sistema globalitzat, hi ha un ídol al centre i això no és possible. Lluitem tots junts perquè, al centre, almenys en les nostres vides, l'ocupin l'home i la dona, la família, tots nosaltres, perquè l'esperança avanç”

Els camins per construir l’esperança són clars: “hem d'enfrontar-nos, amb solidaritat, entre vosaltres - i també entre nosaltres - amb solidaritat i intel·ligència a aquest desafiament històric”. Aquesta solidaritat comporta situar-se a partir del patiment de les persones. El papa ho ha recordat amb les següent paraules: “Aquesta és la segona ciutat que visito a Itàlia. I és interessant: totes dues - la primera i aquesta - són illes. A la primera he vist el patiment de tanta gent que busca, jugant-se la vida, la dignitat, el pa, la salut: el món dels refugiats. I he vist la resposta d'aquesta ciutat, que - sent una illa - no volia aïllar... I ens dóna un exemple d'acollida.... Aquí, en aquesta segona ciutat, en aquesta illa, també veig patiment. Un patiment que com un de vosaltres ha dit " et debilita i acaba per robar-te l'esperança. " La manca de treball és un patiment... que et pren la dignitat Quan no hi ha feina, no hi ha dignitat ! I això no és només un problema de Sardenya... només d'Itàlia o d'alguns països d'Europa”.

La intel·ligència reclamada pel papa Francesc és la que permet descobrir que la situació actual “és la conseqüència d'una elecció mundial, d'un sistema econòmic que porta a aquesta tragèdia, un sistema econòmic que té en el seu centre un ídol, que es diu diners”. Aquesta intel·ligència permet adonar-se que “Déu va voler que el centre del món no fos un ídol, que foren l'home i la dona, els que traguessin endavant amb el seu treball al món. Però ara, en aquest sistema sense ètica, el centre és un ídol i el món s'ha convertit en idòlatra d'aquest "déu diners". Quan els joves no troben feina per la cobdícia d’un sistema es malmet la dignitat humana. “En un món on els joves -dues generacions de joves- no tenen feina és un món sense futur. ¿ Per què? Perquè no tenen dignitat ! és difícil tenir dignitat sense tenir feina ". Cal treball per a tothom. Perquè “treball significa dignitat, significa portar a casa el pa, treball és amor. Per defensar aquest sistema econòmic idolatra s'ha instaurat la "cultura del descart": es descarten els avis i es descarten els joves. Hem de negar-nos a aquesta "cultura del descart". Hem de dir: "Volem un sistema just, un sistema que faci que tots sortim endavant ". Hem de dir: " No volem aquest sistema econòmic globalitzat que ens fa tant mal ". Al centre han d'estar l'home i la dona, tal com Déu vol, i no els diners ! ".

La irrenunciable utopia

La política ha entrat en el terreny del regat curt i del joc tàctic. Les intervencions polítiques perden el tremp d’elevar-se sobre la realitat immediata. Més enllà de grans causes presentades com a projectes unificadors, la resta d’intervencions polítiques sestegen entretingudes en un cos a cos dialèctic que no va més enllà de les paraules altisonants. No m’agrada aquesta forma d’entendre la política. Ara Catalunya es troba en un procés que genera entusiasme i mou voluntats. És important tenir una il·lusió col·lectiva mobilitzadora. Però això no ens ha de fer perdre la perspectiva de les dificultats que la crisi econòmica provoca en molts catalans. Dins d’aquest context els cristians estem cridats a moure’ns acceptant la realitat sense renunciar a la recerca de nous horitzons. La crítica profètica dels cristians pot aportar una nova dimensió a la pràctica política.

La denuncia profètica dels cristians pot servir per recordar, als poders polítics, que l'acció de govern ha de servir per realitzar els horitzons utòpics irrenunciables: el ple acompliment de la justícia, la igualtat, la fraternitat i la llibertat per tal que totes les persones i pobles puguin viure en pau i feliços. Motivats per aquest interès la crítica cristiana a la política, exercida com a denuncia profètica, ha d'ésser per recordar que la pràctica política, per més capteniments que provoqui, ha d'anar més lluny de les conquestes socials i polítiques. També hauria d'ésser propi de la crítica profètica la denúncia de les múltiples formes de sacralització, dogmatisme o de nous absoluts que pot prendre la moderna., especialment quan les metes a assolir han estat llargament esperades. Es evident que la crítica religiosa a la política és el necessari complement a la crítica política de la religió.

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. VI Ensenyament religiós a les escoles

Igual que en les enquestes de 2011, les dades del 2012 revelen que les grans majories en la societat espanyola segueixen expressant-se a favor de l'ensenyament de la religió a les escoles (67%). Aquest suport ampli vincula tots els grups d'edat i nivells educatius, si bé recull més suports entre els adults grans (77%) i els que tenen nivells d'estudis més baixos (77%). Es tracta de grans consensos de naturalesa transversal i sostinguda en el temps.

L'exploració més detallada d'aquest acord revela que almenys un 40 % dels que dóna suport a la formació religiosa en l'àmbit educatiu ho fa a condició que la qualificació en aquesta matèria no s'incorpori a l'expedient acadèmic. Es tracta gairebé de la mateixa proporció que el 2011 expressava aquesta opinió. De manera general, sembla que entre 2011 i 2012 no es van produir canvis que alteressin l'adreça o l'extensió de les opinions de la societat espanyola sobre la formació religiosa en l'àmbit escolar.

Una millor comprensió de les dades ens aboca a assenyalar que el suport majoritari a l'ensenyament de la religió a les escoles no depèn de les pràctiques religioses dels entrevistats ni tampoc de la seva voluntat personal de proporcionar formació religiosa als seus fills. El 61 % dels que tenen menys de 35 anys no ha educat o no pretén educar els seus fills seguint els preceptes de cap religió, però això no és obstacle perquè aquest mateix grup s'expressi majoritàriament a favor de l'ensenyament de la religió en les escoles (59%). És a dir, les dades assenyalen que la societat espanyola percebria l'ensenyament de la religió com una expressió més de pluralisme i tolerància a la diversitat religiosa, abans que com el requeriment d'un servei religiós a la institució escolar. En la seva majoria, el suport dels joves a la formació religiosa no prové de la voluntat d'educar els propis fills seguint els preceptes de cap fe, sinó d'una comprensió de la presència de la formació religiosa en l'àmbit escolar com a expressió de respecte a les creences de tots.

De manera consistent amb l'orientació tolerant cap a la presència del fet religiós en l'àmbit educatiu, la majoria dels que donen suport a la formació religiosa a les escoles entén que aquesta formació inclou totes les religions amb presència a la comunitat : catòlica, musulmana, evangèlica, jueva, etc. En termes sociodemogràfics, el suport a la formació religiosa de qualsevol confessió (catòlica, musulmana, etc.) És massiva entre els menors de 35 anys (67%) i compta amb una majoria solvent a la franja entre 35 i 55 anys (55 %). Només entre els majors de 55 s'ajusten les proporcions entre els que donen suport l'ensenyament de qualsevol religió (45%) i els que proposen que s'ensenyi únicament la religió catòlica (43%). Si en lloc de l'edat, prenem com a variable per a l'anàlisi la formació acadèmica, veurem que es reprodueix una tendència equivalent i sociològicament consistent. Els que tenen estudis universitaris recolzen massivament l'ensenyament de qualsevol religió (67%), mentre que el grup dels que només tenen estudis primaris s'expressa en la seva majoria a favor que només s'ensenyi la religió catòlica (48%)

Anirem tots al paradís

Sempre m’he preguntat com serà la fi benaurada que s’anuncia en la benedicció conclusiva de la pregària de Completes. A la fi d’aquesta pregària el celebrant demana a Déu una nit tranquil·la i una fi benaurada. Penso en el final de la vida i la possibilitat d’experimentar aquesta benaurança. Els cristians confessem que al morir s’obren les portes a una vida viscuda de forma diferent a la pròpia dels mortals. D’això en diem Vida Eterna. Certament, no en sabem res, o quasi res, de com serà aquest moment final i del pas a la nova dimensió de la vida. No obstant, forma part de la nostra tradició que hi haurà un Judici Final que servirà per discernir si aquesta promesa de Vida Eterna serà de salvació o de condemnació. Tampoc sabem massa sobre cpm serà aquest judici, malgrat les imatges que la cultura popular ha creat a partir de les lectures bíbliques.

¿Com serà aquest Judici Final? ¿quin sentit té pels creient d’avui?. Per intentar aportar alguna llum sobre aquest tema, l’editorial Fragmenta, amb l’encert que ens té acostumats, ha publicat el llibre Anirem tots al Paradís dels autors Marie Balmary, psicoanalista, i Daniel Marguerat, teòleg. Els autors avisen que la idea de Judici Final, amb tot el que porta associat, no està massa de moda. No obstant, afirmen que pot ser la visió del Judici Final s’ha transformat en noves figures metafòriques que l’imaginari col·lectiu ha fet seves. El temor medieval associat a aquest judici ha estat substituït per noves pors que també poden empresonar les consciències de les persones.

El pensament modern ha construït noves imatges d’aquest moment final que en cap cas anul·len la idea de que en el moment final les persones hauran de passar comptes de què han fet vers els demés. ¿Cal renunciar al concepte d’una retribució dels actes de cadascun de nosaltres?. Els autors del llibre enceten un diàleg epistolari que il·lumina molts dels aspectes que es troben al darrera del Judici Final. Els seus punts de vista són rics i ens mostren com les persones podem assumir amb llibertat les nostres responsabilitats sense estar presoners de la por a un foc devorador que dura tota l’eternitat. Com es diu en la presentació “l’audàcia d’aquest llibre rau en fer-nos descobrir una dimensió insospitada de les Escriptures bíbliques” quan ens presenten el que serà el Judici Final.

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. V El mocador islàmic

L'exploració de les opinions de la societat espanyola sobre l'ús del mocador i el seu significat en les comunitats musulmanes va posar de manifest l'existència d'alts nivells de fragmentació en les interpretacions sobre el seu sentit religiós o cultural . Gairebé un 25% de la societat espanyola interpreta que el mocador és un símbol cultural , un costum de les dones musulmanes , mentre que un 20 % ho percep com un símbol eminentment religiós i un altre 20% l'identifica amb el masclisme i la submissió de les dones als homes . Aquests nivells de fragmentació en les interpretacions sobre el sentit del mocador es reprodueixen de manera homogènia en tots els grups d'edat i formació .

És possible que aquesta manca de consens sobre el sentit del mocador islàmic estigui darrere de la majoria prohibicionista que ja es va identificar en 2011 . Per aquell temps , el 51 % dels enquestats s'expressava a favor de la prohibició de l'ús del mocador islàmic en col·legis i instituts . El 2012 aquesta proporció va disminuir fins al 43% , però continua imposant-se al 41% que entén que l'ús del mocador a les escoles ha d'estar permès. Igual que en molts dels indicadors que hem analitzat en aquest estudi , les opinions sobre la permissivitat o la prohibició del mocador en l'àmbit educatiu estan molt intervingudes per les variables d'edat i formació . El prohibicionisme està més estès entre les persones grans i amb menys formació , mentre que la tolerància cap al mocador recapta el suport majoritari dels joves i els de més formació . La majoria dels agnòstics i els ateus recolza l'ús lliure del mocador islàmic a les escoles , mentre que la majoria dels creients aposta per la seva prohibició en les institucions educatives .

L'anàlisi de l'evolució de les opinions sobre l'ús del mocador islàmic a l'espai escolar entre 2011 i 2012 posa de manifest que ens trobem davant d'un tema no cristal·litzat , un assumpte obert en el social sobre el qual els dos grans grups d'opinió ofereixen baixos nivells de consistència . Només així pot explicar el significatiu descens en 8 punts percentuals de les posicions prohibicionistes en un lapse tan curt de temps i sense que l'agenda mediàtica hagi conferit a aquest assumpte major protagonisme en que els anys anteriors . És molt probable que l'actual absència de enunciadors públic - mediàtics en aquest debat expliqui aquest estat inestable de les majories . Així les coses , en relació a l'ús del mocador , tot sembla indicar que les posicions tolerants i prohibicionistes posseeixen escassa solidesa , qüestió que col·locaria a les grans majories en posició d'alta permeabilitat en un eventual escenari de reobertura d'aquest debat.

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. IV Convivència i veïnatge.

De manera reiterada i consistent les grans majories de la societat espanyola expressen alts nivells de tolerància i voluntat integradora de la diversitat religiosa en la seva dimensió veïnal i convivencial. El 2012 es produeix un lleuger, però significatiu, increment de la majoria que s'expressa partidària que els centres de culte de qualsevol religió puguin obrir-se en la zona de la ciutat o el municipi que als creients els sembli adequada ( 58,8%). Només un de cada quatre veïns aposta per un model de segregació espacial dels grups religiosos (24,1 %), reproduint la mateixa proporció identificada en l'enquesta de 2011. En aquest sentit, un 58,3% declara que li seria igual que obrissin una mesquita al costat de casa i totes les proporcions pugen per sobre del 65% quan preguntem per esglésies catòliques, evangèliques, ortodoxes o per sinagogues jueves.

Més enllà del seu caràcter majoritari en el social, la tolerància davant la convivència al veïnat amb centres de culte de diferents religions està significativament modulada en termes d'edat i nivell d'estudis. Els més joves i els que posseeixen majors nivells de formació s'expressen significativament més tolerants cap a la lliure ubicació dels centres de culte que els majors de 55 anys o els que posseeixen menys estudis. Però, sigui com sigui, en tots els grups d'edat i formació són majoria els que entenen que els creients tenen dret a obrir els seus centres de culte en els llocs que considerin oportuns, sense que hagin aplicar criteris de segregació espacial o de qualsevol altre tipus.

Aquestes majories s'incrementen quan es pregunta sobre la idoneïtat de la cessió d'espais municipals, com poliesportius o auditoris, per a la celebració de festivitats religioses multitudinàries com el Ramadà o la Pasqua ortodoxa. Dues terceres parts dels enquestats s'expressa favorable a aquestes cessions, mentre un 23 % entén que les instal•lacions municipals no s’han utilitzar amb tals fins.

Encara que en menor proporció, l'ús de la via pública destinat a l'oració o proselitisme rep també el suport de la majoria, de manera recurrent, un 20 % de la població es declara completament indiferent a qüestions d'aquesta índole. Des del punt de vista del rebuig, novament les posicions més reticents a l'ús de la via pública amb fins religiosos, encara que minoritàries, es troben més esteses entre les dones que entre els homes, entre els majors més que entre els joves i entre les persones amb nivells de formació. Paral·lelament, les posicions més tolerants estan protagonitzades pels perfils de la gent més jove o amb més nivell de formació.

Reforçant l'orientació tolerant que protagonitza els resultats d'aquest estudi, el 2012 més de dos terços de la societat espanyola es va mostrar favorable a adaptar els cementiris a fi de respectar les creences de les minories religioses i una mica més del 90% va declarar que li donaria igual que enterressin a persones de religions diferents de la pròpia en el mateix cementiri en què estan enterrats seus avantpassats. En definitiva, un alt nivell d'obertura i tolerància que vincula tant a la dimensió material - concreta com a la dimensió més simbòlic - cultural de la vida quotidiana.

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. III Llibertat religiosa

Una àmplia majoria de la societat espanyola percep un nivell acceptable de garanties l'exercici de la llibertat religiosa . El 77,9 % va considerar molt garantit o bastant garantit el dret a l'exercici de la llibertat religiosa al país . La investigació va incorporar dues variables destinades a conèixer el grau de garanties atribuïdes a l'exercici del dret a la llibertat religiosa des de la perspectiva comparada . Es van afegir dues preguntes : una referent a la percepció de garanties de l'exercici del dret a la igualtat entre homes i dones i una altra sobre el grau de garanties percebut sobre l'exercici de la llibertat d'expressió . El anàlisi comparada dels resultats de les tres variables va revelar que l'exercici del dret a la llibertat religiosa es percep significativament més garantit que l'exercici del dret a la llibertat d'expressió i més encara que l'exercici del dret a la igualtat entre homes i dones .

En aquest sentit , a penes una cinquena part de la societat (21,1 %) percep la llibertat religiosa com a poc o gens garantida . El perfil d' aquesta minoria és sensiblement més jove i , proporcionalment , té més pes entre els indiferents a la qüestió religiosa i els ateus que entre els creients ( 30% vs 20% ) . L'exploració de les causes que estan darrere d'aquesta posició ens condueix a les religions minoritàries .D'aquest 21,1% que entén que l'exercici del dret a la llibertat religiosa està poc o gens garantit , la majoria addueix arguments centrats en la percepció d'un tracte discriminatori a les religions minoritàries o una estigmatització social excloent .Tot just una petita part assenyala als polítics com a protagonistes actius d'agressions a la llibertat religiosa ( 2% del total de la mostra ) .

A l'hora de valorar a qui afecta més aquesta manca de garanties del dret a l'exercici de la llibertat religiosa , emergeixen diferències significatives entre creients i no creients . Per als primers , la manca de garanties afecta , sobretot , als creients de totes les religions . Pels no creients , la percepció de manca de garanties té a veure sobretot amb la situació de les religions minoritàries .

Pel que fa a la mediació estatal , la investigació revela com l'àmplia majoria prefereix que l'exercici del dret a la llibertat religiosa s'organitzi des de la pròpia societat , amb la menor intervenció possible de l'Estat ( 56,9% vs . 34,4%) . Aquestes dades contrasten amb la reivindicació majoritària de la intervenció estatal en el camp de la igualtat entre homes i dones o la llibertat d'expressió , però resulta consistent amb el sentit general de l'estudi . Les grans majories socials perceben la qüestió religiosa com una realitat emmarcada en l'àmbit privat i tant creients com no creients semblen preferir que sigui la pròpia societat la que s'encarregui de crear els mecanismes per garantir l'exercici de la llibertat religiosa . En termes de grups religiosos , només la petita proporció de musulmans entrevistats en aquest estudi aposta majoritàriament per la intervenció estatal orientada a garantir la llibertat religiosa ( 55,6% vs 22,0%) .