El papa Francesc té tota la raó

He llegit amb atenció i interès la llarga entrevista que Henrique Cymerman, corresponsal de La Vanguardia a Jerusalem, a fet al papa Francesc. Estic molt d’acord amb la majoria de coses que diu. Com a resum general, destaquen afirmacions del tipus “crec que Jesús vol que els bisbes no siguem prínceps, sinó servidors”; “l’economia es mou per l’afany de tenir-ne més i, paradoxalment, s’alimenta una cultura del descart” i a continuació enumera els diferents descarts que es donen en la societat moderna. Adverteix que “el pensament únic ens treu la riquesa d’un diàleg entre persones. La globalització ben entesa és una riquesa”. Destaca que “la política és una de les formes més elevades de l’amor, de la caritat” i, amb l’afirmació sobre Benet XVI de que “ha deixat una porta, ha creat la institució dels papes emèrits”, pot deixar entreveure que aquesta pot ser també una opció per ell.

El que els molts diaris han destacat amb grans titulars és la seva resposta a la pregunta “l’amoïna el conflicte entre Catalunya i Espanya”. De la seva llarga resposta, crec que és la segona més llarga de tota l’entrevista, es destaca amb èmfasi la següent afirmació “la secessió d’una nació s’ha d’agafar amb pinces”. No obstant, per ser més fidels al que diu el papa, la seva resposta exacte és “Cal estudiar-ho un per un. Escòcia, la Pedània, Catalunya ...N’hi haurà que seran justos i n’hi haurà que no ho seran, però la secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb moltes pinces i analitzar-ho en tots els aspectes”.

Les paraules del papa Francesc són perfectament aplicables a Catalunya sense moure cap coma. 1714 és la referència indiscutible sobre la imposició d’una unitat forçosa de Catalunya a Espanya i l’anul·lació dels seus drets polítics i lingüístics que configuraven la seva identitat nacional. Alguns diaris destaquen interessadament un tros de les paraules del papa Francesc traient-les del seu context. De tal manera que, en aquesta ocasió, es fa realitat aquella expressió de que un text sense el seu context, és un pretext. Els procés de recuperació de la sobirania de Catalunya no ha estat qüestionat pel papa Francesc, com més d’un opinador vol fer creure, sinó que és coherent amb les seves paraules. En qualsevol cas el que cal, és seguir fent pedagogia perquè tothom, i entre ells el mateix papa Francesc, vegi aquesta coherència.

Viure la vida cristiana amb santedat

He trobat molt suggeridores la homilia pronunciada pel papa Francesc a la seva residència de santa Marta comentant els textos de les Benaurances i el capítol 25 de sant Mateu. El gran resumen de les seves paraules és que el cristianisme no és una religió per pensar-la, sinó per practicar-la. Pel papa Francesc les Benaurances són el programa de vida del cristià, de forma gràfica ha senyalat que les Benaurances són "el programa", "el carnet d'identitat del cristià". Per això ha indicat que "si algun de nosaltres fa la pregunta: ¿Què es fa per ser un bon cristià'".  Aquí trobem la resposta de Jesús que proposes unes alternatives que van a "molt a contracorrent" respecte al que habitualment "es fa al món".

El papa ha anat desgranant el contingut de les Benaurances. Feliços els pobres d'esperit. "les riqueses no t'asseguren res. És més: quan el cor és ric, està tan satisfet de si mateix, que no té lloc per la Paraula de Déu". Benaurats els que ploren, perquè seran consolats: "però el món ens diu: l'alegria, la felicitat, la diversió, això és el bonic de la vida. I ignora, mira a un altre costat, quan hi ha problemes de malaltia, problemes de dolor a la família. El món no vol plorar, prefereix ignorar les situacions doloroses, cobrir-les. Només la persona que veu les coses com són, i plora en el seu cor, és feliç i serà consolada. La consolació de Jesús, no la del món". També són benaurats els mansos en aquest món que des de l'inici és un món de guerres, un món on es baralla per tot arreu, on per tot arreu hi ha odi. I Jesús diu: “res de guerres, res d'odi, pau, mansuetud".

Feliços el que tenen fam i set de justícia, benaurats "els que lluiten per la justícia, perquè hi hagi justícia al món". El papa Francesc ha ressaltat que "és molt fàcil entrar en les esquerdes de la corrupció", "aquesta política quotidiana de l'intercanvi. Tot és negoci". El que no és pot negar "quantes injustícies. Quanta gent que pateix per aquestes injustícies". D'aquesta manera, Francisco recorda que Jesús diu: "benaurats aquells que lluiten contra aquestes injustícies"; destacà que els misericordiosos són benaurats "perquè trobaran misericòrdia" i els compassius, "els que perdonen, els que entenen els errors dels altres". Tot seguit afegí "benaurats els purs de cor, que tenen un cor senzill, sense brutícies, un cor que sap estimar amb aquesta puresa tan bonica. Feliços els qui treballen per la pau. Però, és tan comú que siguem treballadors de guerra o almenys treballadors de malentesos!”. Benaurats els perseguits per la justícia. El Papa ha recordat quanta gent "és perseguida, ha estat perseguida simplement per haver lluitat per la justícia".

El papa ha acabat la seva reflexió afirmant que les Benaurances "són el programa de vida que proposa Jesús", "tan senzill, però tan difícil". Amb claredat ha afirmat que "si nosaltres volguéssim alguna cosa més, Jesús ens dóna també altres indicacions” de forma contundent quan explica quin és el "protocol sobre el qual serem jutjats" tal com està recollit en el capítol 25 de l'Evangeli de Mateu. "Vaig tenir gana i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu beure, estava malalt i em vau visitar, era a la presó i vinguéreu a veure". Amb les benaurances i aquest fragment de l’Evangeli de Mateu, el Papa Francesc afirmà que "es pot viure la vida cristiana a nivell de santedat".

La guerra d’Uber

El títol sembla evocar un capítol d’una sèrie fantàstica o la història particular d’una saga anglesa. Res d’això, aquest títol remet al conflicte mundial que ha generat l’aparició d’un aplicació tecnològica, Uber, que fa la competència als serveis de taxis en tots els països. Per frenar la implantació d’aquesta apps els taxistes de molts països feren vaga ahir. La tensió provocada per Uber porta a primer pla algunes de les característiques dels nous conflictes socials en aquesta dècada del segle XXI.

Aquest conflicte pot tenir vàries lectures. Una és el difícil encaix de les noves tecnologies amb determinades pràctiques comercials. Una altra vessant és el xoc entre dues maneres d’entendre els negocis i la dificultat que alguns sectors econòmics tenen d’adaptar-se a les noves demandes dels ciutadans. També hi ha una altra derivada força important, la lentitud de les administracions per atendre i afrontar les noves situacions que generen la ràpida aplicació de les novetats tecnològiques. Entorn a Uber s’expressa, en forma de confrontació dura, dues visions antagòniques d’entendre el mateix negoci: el transport de persones en cotxe.

Els ciutadans ens trobem en mig d’aquest conflicte i el patim. Però, per no ser ingenus en la nostra anàlisi, cal saber que el sector del taxi està controlat per molt poques empreses que, a través de subterfugis esquiven les cauteles administratives per evitar les concentracions de llicències en poques mans, i així controlen el negoci del tatxi en moltes ciutats. Per altra banda, les aplicacions tecnològiques, com Uber o similars, són vistes com importants inversions que permeten capitalitzar i optimitzar beneficis en poc temps. Darrera les startups tecnològiques hi ha inversors que volen recollir beneficis ràpidament. Es comenta que Uber està valorada actualment en 10.000 milions d’euros. Algunes veus enteses comenten que al darrera d’aquesta apps es troba la companyia de qualificació Satandard & Poor’s. Al final, el que ens hauríem preocupar és com tot això pot millorar realment l’economia d’una ciutat i beneficiar als ciutadans.

Empobriment del relat polític

En política, tot està esvalotat i confús. La majoria de debats sonen buits quan no són simples retòriques de l’insult. Els partits polítics cada cop tenen menys estabilitat i pateixen tensions internes de lideratge; fruit d’això els electors canvien les seves preferències i propicien l’ascens de noves formacions polítiques. Algunes d’elles recullen la majoria d’electors crítics a l’actual sistema polític, però per la seva novetat encara no tenen masses propostes creïbles per assegurar la governança de la complexa societat moderna. Mirant en conjunt, si s’analitza el que està passant hom té la impressió que hi ha una profunda dissociació entre les preocupacions de les formacions polítiques i els interessos dels ciutadans. L’anàlisi dels problemes de la majoria de partits polítics manifesta disputes per les tàctiques de poder intern, tot i que de tant en tant el conflicte s’expressa com a discrepància sobre les visions estratègiques.

Aquesta situació no pot durar massa. Si la preocupació de les elits polítiques son tant endogàmiques, algunes viscudes com a novel·les per entregues, la desafecció anirà en augment i serà difícil sortir d’ella. Mentre els partits tradicionals es troben atrapats per les seves contradiccions; les noves formacions polítiques, arrossegades per pràctiques assemblearis i d’immadurés política, doncs saben el que no volen però no arriben a formular propostes polítiques per entusiasmar a la societat, aquest impàs a la llarga paralitza. Tot això condiciona l’arena política desconcertant als ciutadans. En moltes ocasions, es té la impressió de que es governa per inèrcia i sense masses projectes de transformació radical de la societat, o per estètica èpica sense més continguts que quatre consignes efectistes. La majoria de discursos polítics estan plens de retòrica sense sentit excepte les apel·lacions a l’èpica a fi de motivar les mobilitzacions ciutadanes. El relat s’empobreix i els polítics deixen de liderar la societat perquè han dimitit en la seva funció de fer-nos creure que hi haurà un demà diferent, més just i igualitari que ens permetrà ser més feliços.

Presons mentals

Les religions necessiten l´ús de referents culturals per expressar-se. Algunes, després de molts esforços i dures controvèrsies, han sabut trobar les expressions culturals més comprensibles als nostres temps. D’altres, encara no. En aquests casos, l’originalitat de la fe queda emmascarada per una cultura que resulta estranya i incomprensible al que podem considerar com la cultura del nostre temps i que defineix tota una civilització i la seva civilitat. Lamentablement, dins de l ‘Islam hi ha unes concepcions que no s’amaguen d’emprar uns símbols i expressions culturals molt arcaiques que entren en franc conflicte amb les representacions culturals de les societats occidentals i la seva civilitat.

Per evitar tot mal entès, reconec que el necessari respecte a la diversitat religiosa no ha de confondre’s i dissimular, en benefici de la convivència, el conflicte que algunes tradicions de l’Islam comporten per la nostre comprensió del respecte a la dignitat humana. La notícia de que comencen a veure’s dones musulmanes que es banyen vestides en algunes platges i piscines públiques ha encès les alarmes. Fa temps que aquest fenomen es presenta de forma esporàdica, però ara aquesta situació esdevé conflicte quan algun municipi  vol prohibir-ho. Ho trobo bé. Perquè certes indumentàries en les piscines públiques afecta a la salubritat. Però tampoc cal amagar que un dels motius d’aquesta oposició és considerar que les dones es banyin tapades és denigrant per elles.

Un cop, en un país de tradició musulmana, al preguntar perquè hi ha poques dónes a les mesquites vaig obtenir vàries respostes. Una era ben evident, l’Islam no obliga les dones a les mateixes pregàries que els homes. Però algun home va comentar-me, tot sincerant-se, que la presència de les dones a les mesquites els distrauria. Vaig trobar tota aquesta argumentació carregada d’un masclisme insuportable. Els mateixos arguments es fan servir per obligar a les dones a banyar-se quan més tapades millor. Aquest masclisme extrem és possible per una part perquè les pròpies dones estan presoneres d’unes creences que no són religioses, sinó culturals; i perquè hi ha uns homes que han fet unes interpretacions masclistes de l’Islam ben allunyades del sentit que l’Alcorà dóna a les relacions entre els homes i les dones. Cal avançar cap una comprensió oberta de l’Islam compatible amb els referents culturals de la nostra societat. El manteniment de certes pautes culturals són inacceptables perquè atempten la dignitat de les persones.

Memorial Cassià M. Just

Un nou any el Govern de la Generalitat convoca el guardó Memorial Cassià Just. Aquest memorial, que ja porta quatre edicions, és el reconeixement a la contribució positiva que persones o institucions han fet a la construcció d’un espai comú de convivència a partir de la integració de la pluralitat religiosa. Els objectius del guardó fan justícia al nom del memorial. L’abat de Santa Maria de Montserrat, Cassià M. Just, exemplificà en vida el valor del diàleg honest i sincer des del respecte a les idees i conviccions. El monestir de Santa Maria de Montserrat fou l’espai on, en els any difícils per les llibertats ciutadanes i nacionals, tothom hi trobà acollida.

Avui, la iniciativa de la Generalitat de Catalunya, instrumentada a partir de la Direcció General d’Afers Religiosos, vol exemplificar aquesta esperit de diàleg acollidor i integrador. Aquesta iniciativa és molt positiva perquè ens recorda que cal dialogar des de la diversitat i acollir a les persones integrant-les en un projecte comú de convivència respectant les seves diferències. Els guardonats de les edicions anteriors, el cardenal Carlo M. Martini, la germana Teresa Losada i la comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona, són, cadascú amb els seus talents, una mostra clara del compromís a favor del compromís per l’entensa a favor de la convivència cívica.

Aquest memorial del Govern de la Generalitat és una iniciativa molt encertada. Les societats contemporànies són diverses en molts aspectes i per afirmar la convivència cívica cal diàleg i acords. Per fer-ho possible calen espais de llibertat per afavorir la trobada sincera des de la pluralitat de mirades on definir els valors que ens identifiquen i apleguen com a societat oberta, democràtica i cívica. En aquest diàleg, les religions fan una gran aportació ja que per moltes persones la vivència de la fe és font de sentit i fonament de vida interior.

Poden presentar candidatura al guardó Memorial Cassià Just, a través de la Direcció General d’Afers Religiosos, qualsevol persona, institució o ens local, proposant persones, entitats o institucions que hagin destacat en la defensa dels drets de llibertat religiosa, el foment del diàleg entre opcions religioses, la difusió de la diversitat religiosa present a Catalunya o la promoció de la convivència i la cohesió social en l’àmbit de les diferents religions. D’acord a les bases de la convocatòria els proposats poden haver desenvolupat la seva tasca a Catalunya o en qualsevol altre país. El reconeixement és tant per tota una obra o per una actuació concreta. De nou aquest guardó ofereix una oportunitat excel·lent per presentar com a models a imitar el compromís d’unes persones o institucions a favor del respecte i diàleg amb les religions.

La sacralització de la Constitució

Han passat molts anys des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978. Des de llavors fins ara s’ha aplicat el principi de que la Constitució, ni es mira ni es toca. El text constitucional és l’exemple més clar de l’immobilisme mental de la classe política espanyola dominant. Des de 1978 fins ara només hi hagut dues petites modificacions del text constitucional i, en les dues ocasions, han estat uns factors exògens els que han obligat a la reforma constitucional. El tractat de Maastricht obligava l’any 1992 ha modificar la Constitució per permetre la incorporació dels estrangers comunitaris a les llistes electorals municipals i ha poder votar-les. Anys després, el 2011, les autoritat comunitàries exigien a elevar a categoria constitucional la limitació de la despesa pública.

L’immobilisme reformador constitucional és una característica del sistema política d’Espanya. Mentre a Espanya des de l’any 1978 només s’ha reformat dos cops la Constitució, Portugal ho ha fet 7 cops en 35 anys; França 25 cops en 53 anys; Itàlia 13 cops en 64 anys i Alemanya 13 cops en 62 anys. Si es calcula la freqüència d’aquests canvis surten les següents dades: a Espanya els canvis són cada 16,5 anys; a Portugal cada 5 anys; a França cada 2,12 anys; a Itàlia cada 4,9 anys i Alemanya cada any. És evident que alguna cosa no funciona a Espanya

Una mirada al mateix fet des d’una perspectiva d’identificació emotiva amb la Constitució. Som l’any 2014, data molt llunyana  del 6 de desembre de 1978 dia en que es votà la Constitució. Han passat 36 anys. En aquesta consulta votaren els espanyols majors de 18 anys. Això vol dir que les persones que avui tenen 54 anys i menys no participaren en la votació constitucional. A Espanya a 1 de gener del 2013 hi havia 46.727.890 persones de les quals 34.355.084 tenen 56 anys o menys. Això vol dir que algunes d’aquestes persones a l’any 1978 tenien menys de 21 anys o ni havien nascut. Per la qual cosa no pogueren votar la Constitució. Això representa un 73,5% aproximadament del conjunt de la població total i un 68% (25.983.733) de les persones amb dret de vot avui. Valor que potser caldria disminuir lleugerament si del total d’espanyols es restessin aquelles persones que tenen altres nacionalitats. Però tot i aquesta correcció, el percentatge segueix sent molt alt. Aquest valor elevat senyala que hi ha una important quantitat d’espanyols no poden tenir uns clars sentiments de vinculació al pacte constitucional pe edat.  El sistema polític espanyol necessita assumir aquesta realitat i comprendre que, hi ha vida més enllà de la Constitució i que aquesta no és cap principi sagrat. La classe política dominant hauria d’entendre que el pacte constitucional es necessita refer en bé de la seva solidesa en tota una generació de ciutadans.