La sacralització de la Constitució

Han passat molts anys des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978. Des de llavors fins ara s’ha aplicat el principi de que la Constitució, ni es mira ni es toca. El text constitucional és l’exemple més clar de l’immobilisme mental de la classe política espanyola dominant. Des de 1978 fins ara només hi hagut dues petites modificacions del text constitucional i, en les dues ocasions, han estat uns factors exògens els que han obligat a la reforma constitucional. El tractat de Maastricht obligava l’any 1992 ha modificar la Constitució per permetre la incorporació dels estrangers comunitaris a les llistes electorals municipals i ha poder votar-les. Anys després, el 2011, les autoritat comunitàries exigien a elevar a categoria constitucional la limitació de la despesa pública.

L’immobilisme reformador constitucional és una característica del sistema política d’Espanya. Mentre a Espanya des de l’any 1978 només s’ha reformat dos cops la Constitució, Portugal ho ha fet 7 cops en 35 anys; França 25 cops en 53 anys; Itàlia 13 cops en 64 anys i Alemanya 13 cops en 62 anys. Si es calcula la freqüència d’aquests canvis surten les següents dades: a Espanya els canvis són cada 16,5 anys; a Portugal cada 5 anys; a França cada 2,12 anys; a Itàlia cada 4,9 anys i Alemanya cada any. És evident que alguna cosa no funciona a Espanya

Una mirada al mateix fet des d’una perspectiva d’identificació emotiva amb la Constitució. Som l’any 2014, data molt llunyana  del 6 de desembre de 1978 dia en que es votà la Constitució. Han passat 36 anys. En aquesta consulta votaren els espanyols majors de 18 anys. Això vol dir que les persones que avui tenen 54 anys i menys no participaren en la votació constitucional. A Espanya a 1 de gener del 2013 hi havia 46.727.890 persones de les quals 34.355.084 tenen 56 anys o menys. Això vol dir que algunes d’aquestes persones a l’any 1978 tenien menys de 21 anys o ni havien nascut. Per la qual cosa no pogueren votar la Constitució. Això representa un 73,5% aproximadament del conjunt de la població total i un 68% (25.983.733) de les persones amb dret de vot avui. Valor que potser caldria disminuir lleugerament si del total d’espanyols es restessin aquelles persones que tenen altres nacionalitats. Però tot i aquesta correcció, el percentatge segueix sent molt alt. Aquest valor elevat senyala que hi ha una important quantitat d’espanyols no poden tenir uns clars sentiments de vinculació al pacte constitucional pe edat.  El sistema polític espanyol necessita assumir aquesta realitat i comprendre que, hi ha vida més enllà de la Constitució i que aquesta no és cap principi sagrat. La classe política dominant hauria d’entendre que el pacte constitucional es necessita refer en bé de la seva solidesa en tota una generació de ciutadans.