La formació dels imams a Europa

És evident que cada cop més els catalans musulmans demanden als seus imams uns requeriments bastants diferents als que exigeix una comunitat musulmana en un país musulmà de tradició sunnita. Els sunnites, molt més que xiïtes, entenen l’Islam com una religió sense jerarquies religioses on els encàrrecs del culte, els imams, tenen unes funcions poc comparables a la dels ministres de culte de les religions cristianes i molt diferents a les exercides per un sacerdot catòlic. En l’Islam sunnita els imams són poc més que uns simples directors de l’oració. Qualsevol fidel pot fer d’imam i en qualsevol moment pot deixar de ser-ho. Per assumir la direcció de la pregària només fa falta sé un bon coneixedor de l’Alcorà i de la llei islàmica.

En els països europeus, les demandes dels musulmans van més enllà del que s’espera a un director de l’oració. Cada cop són més els musulmans que reclamen als dirigents religiosos guiatge i assessorament sobre la manera de viure com a bons musulmans en una societat europea. Aquesta demanda esdevé problemàtica perquè la majoria dels imams no poden satisfer adequadament aquesta nova funció perquè o no tenen prou formació o perquè han estat formats en un context social diferent. Per resoldre aquest problema en alguns països europeus s’ha promogut la formació dels imams. En uns casos hi ha una oferta de formació teològica, en altres, a més, s’hi afegeixen mòduls per comprendre el modus de vida occidental i l’aprenentatge idiomàtic. A Bèlgica, per exemple, el consell representatius dels musulmans belgues ha decidit que aquesta formació sigui obligatòria per poder fer d’imam en les seves mesquites. El que sembla evident és que el bon funcionament d'aquesta formació és una de les millors maneres d'evitar malentesos i per combatre les interpretacions fonamentalistes de l’Islam.

Respectar el dret al dolor

Algunes de les imatges entorn a l’accident de l’avió de Germanwings m’han fet reflexionar sobre els límits que han de tenir tota cobertura informativa. No s’hi val tot per tenir per audiència i quota de pantalla. Hi ha un dret a la intimitat que els periodistes no poden traspassar. M’ha incomodat enormement l’agressivitat mostrada per alguns periodistes per tal de tenir imatges colpidores del dolor dels familiars de les víctimes de l’accident. Ho trobo una obscenitat. Considero que en aquests moments cal respectar al màxim el dolor de les famílies i perquè aquest no és notícia. El sofriment per la pèrdua d’una persona estimada no mereix la cobertura informativa donada per alguns medis. Aquests, en aquests moments, el record o  l’evocació de la persona perduda l’han mostrat com una narrativa que persegueix tenir notorietat. El bon periodisme és una altra cosa, ha de saber transmetre amb cura i atenció els sentiments dels afectats i generar comunió en el dolor. En cap cas té sentit banalitzar aquests sentiments amb preguntes fútils i vanes. Això no és ni periodisme ni informació.

És bo recordar el que diu el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Els periodistes catalans aprovaren l’any 1992 aquest codi com a instrument per a la defensa d'uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d'una societat plural i democràtica. En el seu punt novè “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”. Ahir, tinc la impressió que alguns informadors, no segueixen aquest codi. Com tampoc respecten els principis constitucionals. Dins dels drets fonamentals la Constitució preveu, en el seu article 18.1 “es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge”. Aquest dret està ordenat abans de del dret a la llibertat d’informació que està regulada en l’article 20, la qual cosa senyala una certa rellevància de pes d’aquests drets.

Aquesta situació és greu i preocupant. Dóna la impressió que existeixen uns determinats mitjans de comunicació que sacrifiquen el dret a la intimitat per tenir més audiència. Sembla que tot  valgui per una quota de pantalla. Com en altres situacions, malgrat el que diguin les normes bàsiques de convivència, han de ser els propis periodistes com els seus editors els que regulin els seus comportaments. Per més que hi hagi una protecció normativa ha de ser l’ètica personal la que actuï a favor del respecte de la intimitat. Veient les imatges d’ahir, hom suggeriria a la policia que adoptessin unes mesures més efectiva de protecció a la intimitat que evitessin als informadors abraonar-se immisericordiosament sobre els familiars perseguint-los a la carrera pels passadissos de l’aeroport o pressionant-los per declarar en uns moments que sobren les paraules. He trobat exemplar el comportament de la gendarmeria francesa i els policies alemanys impedint l’accés dels periodistes als familiars de les víctimes. En aquests moments, s’agreixen aquestes actituds.

Encara hi som a temps per la unitat

És evident, encara tenim l’oportunitat de recompondre la unitat política de les forces independentistes. Encara hi som a temps per recuperar la il·lusió que el procés per la independència de Catalunya despertà en molts catalans. El camí cap el futur sobirà només serà sòlid si els diferents partits per la independència decideixen fer un gest més enllà d’ells mateixos per la unitat. Cal demanar als dirigents dels procés sobiranista que busquin els punts de trobada i identifiquen sobre quins acords poden presentar-se junts, en una llista unitària, a les eleccions del 27 de setembre. Catalunya està més desunida que fa uns mesos i la responsabilitat no està en els ciutadans, sinó en alguns dels seus representants polítics. És trist arribar desunits al 27S i, per molts, és un fracàs. Catalunya no pot dependre de la desconfiança i els recels dels seus dirigents.

Sense retrets, els dirigents polítics dels procés haurien d’adonar-se que la separació afebleix i, el que és pitjor, és una gran decepció. Aquests dirigents haurien DE comprendre que ara és el moment de la gran política i dels grans acords. Moure’s per càlculs electorals demostra que tenen una visió estreta de la política. La política no és l’accés al poder a qualsevol preu, sinó l’acord entre diferents visions a fi d’assolir uns objectius que beneficiïn al màxim de ciutadans. La força de Catalunya ara, com ho ha estat alguns cops, és la seva unitat des de la pluralitat de visions i lectures dels matisos de tot el procés. Aquests dirigents han de llegir millor la història del nostre país i compartir que les desunions debiliten el projecte independentista. La nostra memòria com a país ens ensenya que el pacte és una de les essències de la nostra identitat col·lectiva.

Encara hi ha temps per seure’s i parlar. Parlar de tot el que faci falta per vèncer les reticències que puguin impedir la unitat. Només una candidatura unitària dels partits independentistes el 27 de setembre farà inequívoca la lectura dels resultats electorals. Fora d’aquesta possibilitat, hi ha més foscor que claredat. M’incomoda presentar les eleccions municipals com un primer pas per comptar la voluntat política de l’independentisme. Per respecte al bon treball de molts alcaldes i alcaldesses hauríem de fer tot el possible per situar les eleccions locals en l’àmbit que li es propi. A més, el govern local té unes dinàmiques molt particulars que no poden extrapolar-se. Qualsevol afegitó, per més lloable que sigui, no deixa de ser més un pedaç que un compromís.

No vull renunciar a treballar per situar en l’horitzó polític assolir la llista unitària de tots els partits independentistes. Encara hi som a temps de concórrer a les eleccions del 27 de setembre units. Tenim per endavant uns mesos per difondre aquest desig i pressionar als dirigents de les formacions polítiques perquè s’ho pensin i ho facin realitat. Per avançar cap a la unitat cal penedir-se dels errors comesos. Només des del penediment, els responsables de refer la unitat podran identificar els errors comesos i proposar noves metes que ens permetin recuperar el tremp perdut. Els ciutadans necessitem sentir que els nostres dirigents polítics saben assumir el lideratge que el procés necessita i responen a les nostres expectatives amb un acte generós de cercar allò que els uneix, més que allò que els allunya de la unitat. Fidels amb aquest esperit, els promotors de Volem, sobiranistes d’esquerra considerem que “ara més que mai cal reforçar l’esperit unitari entre els líders polítics i les formacions polítiques i socials per tal de mantenir viva la principal força de Catalunya: la unitat cívica i la unitat política. Junts som imparables.”

La guerra civil de l’Islam

Cristianisme i Justícia ha publicat un petit text, La guerra civil de l’Islam, dins de la col·lecció Papers. En aquest document, escrit per Jaume Flaquer, teòleg i reconegut arabista, s’aporta suficient informació per clarificar el que passa entorn de l’Estat Islàmic i la seva violència. La tesi d’en Jaume Flaquer és: “l’Islam està en guerra, però a diferència del que es podria pensar, no està en guerra contra Occident, sinó contra ell mateix. Som davant d’una veritable guerra civil, una gran fitna o divisió, molt complexa perquè no són només dos bàndols els que lluiten, sinó un bon nombre de confessions i corrents que s’alien davant d’un tercer o s’enfronten, segons les circumstàncies”. Des d’aquesta perspectiva Occident és només un excusa dins del conflicte. Els atemptats a Europa per part de l’Estat Islàmic són un exportació d’un conflicte intern de l’Islam.

Les baralles dins de l’Islam sorgeixen per un conflicte teològic –jurídic que té el seu origen a com s’interpreten les relacions entre Alà, Mahoma, la revelació i la llei islàmica. Sí Mahoma fou qui rebé l’última revelació legislativa per part de Déu, les persones no poden interpretar la llei islàmica al marge de l’Alcorà. No ha jurisprudència fora de la llei islàmica. La llei islàmica és l’última lleia dictada per Déu als homes. És la llei que la humanitat ha de seguir. Totes les altres religions han de supeditar-se a l’Islam. Qualsevol lleugeresa en aquest sentit seria admetre que Mahoma no és el darrer profeta que tanca tota la revelació divina. El fonamentalismes islàmics sorgeixen al considerar que el món ha contaminat el missatge original de l’Islam. La resposta a aquesta suposada desnaturalització és tornar als orígens. Els extremistes es situen en la literalitat de la llei islàmica i proposen la tornada a la seva interpretació del que foren els inicis de l’Islam. Aquesta literalitat alimenta el discurs dels fonamentalistes islamistes  i propicia una interpretació neuròtica de l’Islam.

Els salafistes, corrent islàmica que proposa el retorn als orígens, esdevenen els garants d’aquesta puresa interpretativa i, tot i que ells no són en si partidaris de la violència o del terror, de les seves fonts sorgeixen els grups més radicals de l’Islam. L’Estat Islàmic es fonamenta en aquesta obsessió neuròtica pels fonaments i ha pogut dur en un territori de Síria i Iraq una organització polític a l’estructura d’estat que pretén ser la mateixa que hi havia en l’època de Mahoma a Medina. Al darrera d’aquests moviments de l’Islam es troben visions geopolítiques diferents. Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs donen suport al salafisme rigorista medieval, mentre que Qatar, sense sortir-se’n d’aquesta corrent, té un visió més reformista de l’organització política de l’Islam. El document d’en Jaume Flaquer permet situar aquest conflicte també dins de la dinàmica dels enfrontaments entre sunnites i xiïtes. Conflicte que introdueix una dimensió interessant a tota aquesta problemàtica. L’oposició sunnisme-xiisme és una de les  dimensions confessionals d’aquesta guerra interna de l’Islam que es superposa al conflictes interpretatius que tenen sunnites i xiïtes dins de les seves tradicions. És imprescindible llegir aquest document “La guerra civil de l’Islam” per entendre les arrels i el sentit del que és l’Estat Islàmic.

La política com a moda

Aquesta és l’expressió que vaig sentir a un andalús quan un periodista li preguntà que pensava votar. Sense pensar-ho respongué: “sempre he votat esquerra, però ara dubto entre Podemos i Ciudadanos” Tot seguit afegí,  “es lo que se lleva, es lo que está de moda”. El canvi del vot polític és sense xarxa. Aquest ciutadà evidencia els profunds canvis en que es troba el sistema polític en el nostre país. Els resultats de les eleccions  andaluses així ho demostren. El partit socialista resisteix amb èxit, tot i els nombrosos i rellevants casos de corrupció que el commou des de fa mesos. Els votants andalusos han castigat als populars durament, sense que això afebleixi en profunditat el bipartidisme. Com ha dit un comentarista, el bipartidisme continua encara que una mica més abonyegat. 

Les noves formacions polítiques, aquestes que estan de moda, emergeixen, però no modifiquen l’estatus quo del sistema. Al llarg de la campanya política les noves formacions han irromput en l’espai mediàtic polític amb uns missatges emocionals sense masses propostes concretes. Sabien com agitar les consciències dels ciutadans i mobilitzar el seu malestar en vots, però no sabien proposar res de com resoldre els greus problemes de la societat andalusa. Tot eren vaguetats i generalitzacions. Encertaven la diagnòstic, però no sabien quina era la prognosi ni molt menys la teràpia. El que em preocupa és l’adhesió que recull aquesta banalització de la política. Sorprèn que davant la complexitat de la societat i la gravetat dels seus problemes, els partits alternatius només saben mobilitzar emocions i proposar alternatives simplificades i, en moltes ocasions, irrealitzables.