La guerra civil de l’Islam

Cristianisme i Justícia ha publicat un petit text, La guerra civil de l’Islam, dins de la col·lecció Papers. En aquest document, escrit per Jaume Flaquer, teòleg i reconegut arabista, s’aporta suficient informació per clarificar el que passa entorn de l’Estat Islàmic i la seva violència. La tesi d’en Jaume Flaquer és: “l’Islam està en guerra, però a diferència del que es podria pensar, no està en guerra contra Occident, sinó contra ell mateix. Som davant d’una veritable guerra civil, una gran fitna o divisió, molt complexa perquè no són només dos bàndols els que lluiten, sinó un bon nombre de confessions i corrents que s’alien davant d’un tercer o s’enfronten, segons les circumstàncies”. Des d’aquesta perspectiva Occident és només un excusa dins del conflicte. Els atemptats a Europa per part de l’Estat Islàmic són un exportació d’un conflicte intern de l’Islam.

Les baralles dins de l’Islam sorgeixen per un conflicte teològic –jurídic que té el seu origen a com s’interpreten les relacions entre Alà, Mahoma, la revelació i la llei islàmica. Sí Mahoma fou qui rebé l’última revelació legislativa per part de Déu, les persones no poden interpretar la llei islàmica al marge de l’Alcorà. No ha jurisprudència fora de la llei islàmica. La llei islàmica és l’última lleia dictada per Déu als homes. És la llei que la humanitat ha de seguir. Totes les altres religions han de supeditar-se a l’Islam. Qualsevol lleugeresa en aquest sentit seria admetre que Mahoma no és el darrer profeta que tanca tota la revelació divina. El fonamentalismes islàmics sorgeixen al considerar que el món ha contaminat el missatge original de l’Islam. La resposta a aquesta suposada desnaturalització és tornar als orígens. Els extremistes es situen en la literalitat de la llei islàmica i proposen la tornada a la seva interpretació del que foren els inicis de l’Islam. Aquesta literalitat alimenta el discurs dels fonamentalistes islamistes  i propicia una interpretació neuròtica de l’Islam.

Els salafistes, corrent islàmica que proposa el retorn als orígens, esdevenen els garants d’aquesta puresa interpretativa i, tot i que ells no són en si partidaris de la violència o del terror, de les seves fonts sorgeixen els grups més radicals de l’Islam. L’Estat Islàmic es fonamenta en aquesta obsessió neuròtica pels fonaments i ha pogut dur en un territori de Síria i Iraq una organització polític a l’estructura d’estat que pretén ser la mateixa que hi havia en l’època de Mahoma a Medina. Al darrera d’aquests moviments de l’Islam es troben visions geopolítiques diferents. Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs donen suport al salafisme rigorista medieval, mentre que Qatar, sense sortir-se’n d’aquesta corrent, té un visió més reformista de l’organització política de l’Islam. El document d’en Jaume Flaquer permet situar aquest conflicte també dins de la dinàmica dels enfrontaments entre sunnites i xiïtes. Conflicte que introdueix una dimensió interessant a tota aquesta problemàtica. L’oposició sunnisme-xiisme és una de les  dimensions confessionals d’aquesta guerra interna de l’Islam que es superposa al conflictes interpretatius que tenen sunnites i xiïtes dins de les seves tradicions. És imprescindible llegir aquest document “La guerra civil de l’Islam” per entendre les arrels i el sentit del que és l’Estat Islàmic.