Antecedents de l’Islam 21. L’emigració a Yathrib

Un nou fet històric torna a donar un impuls al projecte messiànic del grup dels natzarens i àrabs. Durant la llarga guerra que enfrontava a l’emperador romà d’Orient, Heracli, amb els perses, l’any 620 es produí una important contraofensiva de l’exèrcit romà. En poc temps aquests ocuparen els territoris del nord de Síria. Aquesta circumstància fou percebuda com un perill per aquelles natzarens i àrabs quraixites que aliats amb els perses havien intentat conquerir Jerusalem sota el comandament del general persa Romizanés. La por a una possible represàlia dels romans contra els natzarens i els àrabs en general fou origen d’una important tensió entre els que havien anat a conquerir Jerusalem i els que s’havien quedat a Síria sense aliar-se amb les tropes perses. Per evitar represàlies i conflictes que poguessin afectar afectessin al comerç de les caravanes, aquests últims convencen als primers a deixar Síria, a fugir a un altre indret ben lluny de les tropes bizantines.

El lloc destí fou Yathrib, una ciutat oasis del desert d’Aràbia on s’havien establert, des de feia força temps una important comunitat natzarena. Els membres d’aquest grup de la umma natzarena-àrab foren denominats emigrants, muhajirun en àrab. L’indret de Yathrib fou rebatejat com a Môdin, que en llegua àrab és Medina, el mateix nom que la ciutat on hi hagué la insurrecció jueva dels Macabeus en el segle II abans de Crist, “Tot just acabava de pronunciar aquestes paraules, quan un jueu, complint les ordres del rei, es va acostar davant de tothom a oferir un sacrifici sobre l'altar de Modín” (1er Macabeus 2,23). 

La deriva d’Europa

És evident que Europa està a la deriva i en ella s’esvaeixen els valors que havien definit tota una civilització. Les darreres decisions de les autoritats comunitàries són enormement preocupants perquè demostren com el tacticisme polític modula, i fins i tot anul·la els principis bàsics de les societats obertes i democràtiques. L’ascens del populisme i la xenofòbia han espantat als partits governants en molt països de la Unió perquè han vist amenaçada la seva plàcida hegemonia dels darrers anys. Per frenar aquesta situació molts d’aquests governs europeus han endurit les seves polítiques sobre la immigració, l’asili i el refugi en un intent de disputar l’espai electoral que aflora al redós de l’extrema-dreta.  

Aquestes pors tàctiques han passat dels estats a les polítiques comunitàries. Les recents propostes comunitàries són un fidel reflex d’aquest situació. La majoria d’estats europeus, davant l’increment de la presència electoral dels partits xenòfobs, pensen que l’únic camí és abandonar la tradicional hospitalitat europea als estrangers i aparèixer com durs i intransigents davant la situació dels refugiats. Aquesta deriva europea dels darrers moments podria interpretar-se, d’alguna manera, com un victòria dels plantejaments estratègics d’Estat Islàmic perquè aconsegueix incrementar la pressió contra les comunitats musulmanes a Europa. Això és aprofitat pels salafistes radicals per promoure les migracions de parts d’aquests musulmans als seus territoris, primer, i, si no es pot, incrementar les dinàmiques d’hostilitat dins dels països europeus. 

Glosses per la vida quotidiana

El mal, la injustícia l'odi, l'animadversió formen part de la vida quotidiana. Algunes d'aquestes persones es vanten de tenir a Déu al seu costat i actuen en el seu nom. En nom de Déu es fan guerres i es persegueixen els justos. Però Déu està al costat de qui pateixen i són perseguits. Per ells, és l'esperança. "El Senyor es gira contra els malfactors per esborrar de la terra el seu record. Així que criden els justos, el Senyor els escolta i els treu de tots els perills". (Sl 33)

En una societat dominada pels medis de comunicació hem de saber discernir aquelles persones que poden agafar com a referents. Són persones que testimonien l'amor i que el que diuen i fan ensenyen que la vida té sentit i està plena de grans veritats. "Joan era una flama encesa que il·luminava tot al voltant" (Jn 5, 35)

L'amor, l'estimació és la base de la convivència. La mort és la seva negació. la mort física, és la fi d'aquesta estimació en vida. Però la mort és també la negació de l'amor als demés. Deixant d'estimar morim també. Per sort, existeix l'amor dels demés que ens salva. "Totes les paraules del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor. El Senyor sosté els qui estan a punt de caure, els qui han ensopegat, ell els redreça" (Sl 144)

Glosses per la vida quotidiana

Cada dia neix ple d’oportunitats. Durant vint-i-quatre hores tindrem l’oportunitat de fer moltes coses. Algunes d'elles ens permetran ser testimonis vers del que creiem, del que som. Cada instant esdevé una ocasió per mostrar la solidesa dels nostres principis i la coherència de les nostres actituds. No deixem d'aprofitar aquestes oportunitats. "El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; en mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna" (Sl 22,1-2)

No cal creure, tenir fe, perquè veiem les coses, com pretenia sant Tomàs. La confiança és força gratuïta, sense més evidencies que una força interior que dóna certesa. La fe és gratuïta. Sobretot, perquè si ens posem en camí vers allò que dóna sentit a la vida, tot el que està ocultat queda revelat. "Només creieu quan veieu miracles i prodigis". El funcionari li digué "Senyor, baixeu abans que no es mori el meu fill". Jesús li respon. "Vés, que el teu fill ja està bo". Aquell home cregué en la paraula que Jesús li havia dit i emprengué el camí de retorn. Mentre baixava a Cafar-Naüm els seus criats anaren a dir-li que el seu fill ja estava bo” (Jn 4,49-51)

Antecedents de l’Islam 20. Un líder àrab jove anomenat Muhàmmad

Dins de la nova aliança entre els natzarens i els àrabs a Síria sobresurt un líder àrab que es conegut amb el nom (sobrenom) de Muhàmmad. Un dels significats d’aquest nom és el de beneit. Aquest nom, sense vocals, es troba molts cops en la Bíblia. Per exemple, surt en el salm 118 verset 26 “Beneït el qui ve en nom del Senyor” que traduït a l’àrab és Muhàmmad rasul allah. Una altra interpretació del nom la dóna  l’arabista E.M. Gallez que considera que el sentit del nom és “l’home de les predileccions (de Déu)” o “l’home que vol complaure a Déu”. Significats que provindrien del sobrenom donat al profeta Daniel: “quan començaves les teves súpliques, Déu ha donat una resposta, i jo he vingut per anunciar-te-la, perquè tu ets el seu preferit. Estigues atent al que et diré i entendràs la visió:“Han de passar setanta setmanes d’anys en la vida del teu poble i de la teva ciutat santa per a posar fi a la infidelitat, cancel·lar el pecat i expiar la culpa; llavors arribarà la bondat eterna, es compliran la visió i la profecia i serà ungit el Sant dels sants” (Dn 9,23-24). La tradició àrab considera que Daniel seria el darrer profeta jueu i el que anuncià l’adveniment del messies. La identificació de Muhàmmed amb Daniel era perfecta: el gran guerrer que farà possible el retorn del Messies alliberador.

¿Qui era aquest líder àrab identificat com Muhàmmad? La història no aporta cap dada certa sobre ell ni sobre quin era el seu nom real. Tot el que se sap sobre ell és el que la pròpia tradició àrab, escrita una segle o més enllà dels fets que vol comentar, diu sobre ell. No se sap exactament quin any va néixer. Aquest líder àrab conegut amb el nom de Muhàmmad deuria néixer a la fi del segle VI dins de la tribu dels Quraixites localitzats a l’entorn de la ciutat siriana de Latakia. Podria haver estat un àrab convertit al cristianisme o pertànyer a una família àrab molt relacionada amb els natzarens. Fidel al que senyalava la tradició quraixita aquest líder, de jove, deuria ser un mercader, com un de tants àrabs d’aquells moments, i entrà al servei d’una rica vídua Khadija convertida a la doctrina dels natzarens o d’origen natzerià. Aquesta vídua era cosina d’un capellà natzarè anomenat Waraqa, Aquest capellà natzarè, oficià el casament de Khadija amb el jove Muhàmmad. No es té cap referència si Waraqa era d’origen jueu o àrab.  

Antecedents de l’Islam 19. Els natzarens i els àrabs enfrontats als jueus

Un cop els perses acompanyats dels jueus, els natzarens i els seus aliats àrabs quraixites conqueriren i s’instal·laren a Jerusalem organitzaren el seu govern. Aquesta aliança religiosa estigué durant tres anys al front del govern de la ciutat. Al llarg d’aquests anys intentaren tornar a reprendre el culte religiós a Jerusalem i tornar a fer sacrificis en les ruïnes del Temple. L’aliança era feble, de seguida es donaren tensions entre els jueus retornats i el grup de natzarens i àrabs que havien anat a Jerusalem per fer realitat el seu projecte messiànic de reconstrucció del Temple per tal de preparar el retorn del messies. Les diferencies entre uns i altres provocà l’enuig dels jueus rabínics. Les tensions amb els jueus rabínics era per l’ampliació que havien fet de la Torà amb el Talmud. Davant la magnitud del conflicte el general persa Romizané intervingué prenent partit a favor dels jueus rabínics. Els natzarens i els seus aliats àrabs foren expulsats de Jerusalem, primer, i després de tot Palestina. 

El retorn dels natzarens i àrabs a Síria no fou fàcil per les tropes d’àrabs quraixites i els seus líders religiosos natzarens. Era molt complex reintegrar aquestes persones a la vida dels pobles i dels caravanserrall; a la vida de la tribu o a les caravanes monòtones quan pocs anys enrere havien estar engrescades pel fervor religiós i s’havien exaltat incorporant-se a l’expedició promoguda pels perses. El retorn de Jerusalem es vivia com una fracàs perquè no havia vingut el messies esperat. Els experts consideren que bàsicament foren els àrabs quraixites, persones de mentalitat simple i senzilla, haurien tingut problemes per integrar aquesta experiència de fracàs.

És en aquest context quan probablement s’enforteix el paper d’un dirigent àrab quraixita, anomenat Muhàmmad, que havia actuat de líder polític i religiós dels àrabs que s’havien unit a l’aventura de conquesta de Jerusalem promoguda pels natzarens. Es probable que aquests, a la llum del seu fracàs i la consciència de la seva poca força, decidiren reforçar l’adoctrinament d’altres tribus àrabs a fi d’ampliar les seves aliances Aquest treball cohesió el grup àrab organitzat entorn a un líder anomenat Muhàmmad. De l’experiència de Jerusalem els natzarens conclourien que, malgrat el fracàs, la conquesta de la ciutat fou possible gràcies al coratge dels guerrers àrabs. De tal manera que, tot i el desastre, l’objectiu dels natzarens pot ser encara assolible si aconseguien tenir un grup àrab més convençut i més nombrós.

Europa, vergonya i indignació

Europa, bressol de la cultura occidental, té una ànima que ha perdurat al llarg de la seva història sota la forma de la més alta humanització. Aquest llegat és un be preuat que tots els europeus hem de preservar perquè forma part de la nostra identitat. El que és Europa avui, com a projecte polític comú, sorgí d’un gran acord en el qual intervingueren, bàsicament polítics d’origen o inspiració cristiana. En el seu projecte, els valors humanístics havien de servir de fonament d’aquesta unitat i garantia per evitar les divisions i guerres que havien enfrontat els europeus en la primera meitat del segle XX. Si prenem alçada històrica, descobrim que els valors i principis d’aquesta ànima europea es forjaren lentament en els monestirs que tenien en comú el guiatge de la Regla de Sant Benet.

Sant Benet, proclamat el 1958 pare d’Europa i patró d’Occident, donà molta importància a l’acolliment i a la hospitalitat que havia de practicar la comunitat monàstica. Sobre l’hospitalitat dedicà tot el capítol 53a “Com s'ha d'acollir els forasters”. En el començament d’aquest capítol es diu  “tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir. I que a tothom es tributi l'honor convenient, sobretot als germans en la fe i als pelegrins”. Res d’això es fa avui a Europa amb les persones que demanen asil o refugi escapant de les tensions dels seus països d’origen, o simplement que venen en recerca d’un futur d’esperança en forma de treball.

En la gestió política de la crisi dels refugiats, els governants de l’Europa comunitària mostren tenir un cor de pedra. Calen veus valentes, com tingué el papa Francesc en el seu moment, que mantinguin viva la denuncia profètica de la vergonya que aquesta situació provoca en la consciència de la humanitat. Aquestes veus han de denunciar la passivitat d’aquests governs davant del drama humanitari que es viu a les fronteres europees, així com el permanent xantatge turc en l’administració dels fluxos de refugiats en benefici de les seves aspiracions. És inadmissible l’actitud de Turquia en tota aquesta crisi, en part provocada per ells mateixos per pressionar a favor del seu ingrés a la unió perquè ignori la seva deriva islamista antidemocràtica. Avui, necessitem que a Europa s’alcin veus que, com les del profeta Ezequiel, treguin les vergonyes dels seus governants i els hi diguin amb tota contundència: “us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn” (Ez, 36,26)