La majoria dels musulmans dejunen durant el Ramadà

Una recent enquesta del Pew Research Center feta sobre més 38.000 musulmans de tot el món mostra la gran observança de la pràctica del dejuni durant el més de Ramadà. En els 39 països i territoris enquestats, un mitjana del 93% de persones, diuen que dejunen durant el mes sagrat. El dejuni és el segon precepte més observat dels cinc pilars, només per darrere de la creença en Déu i el profeta Muhammad, en el qual hi creuen el 97% del musulmans.

La pràctica dels altres pilars és menor. Un 77% dels musulmans afirmen donar el zakat (una almoina anual d'una part de la riquesa personal als necessitats). Un mitjana del 63% dels musulmans enquestats diuen que fan les cinc salat (oracions) diàries. Només el 9% dels musulmans diuen que ja han fet el hajj (peregrinació a la Meca). Sobre aquesta darrera pràctica és bo recordar que només en tenen obligació aquells musulmans que tenen recursos i plena facultat física per peregrinar.

Tot i la l’alta pràctica del dejuni durant el Ramadà es poden observar algunes variacions regionals. Segons l’enquesta de Pew Reserach Center el dejuni és gairebé universal en els països del sud i del sud-est asiàtic, per contra, en diversos països asiàtics i d'Europa central, menys de la meitat dels musulmans afirmen practicar poc l’abstència de menjar i beure durant el Ramadà: 44% a Albània, el 43% a l'Azerbaidjan i el 30% a Kazakhstan. 

Més enllà de l’anècdota d’un desafortunat cartell

M’ha commogut l’ànima  el cartell promogut per l’organització política Endavant estretament vinculada a la CUP. Certament, les imatges de les dues Marededéus besant-se m’ha desvetllat un profund sentiment d’indignació i de profunda compassió pels promotors d’aquesta grotesca proposta gràfica. No entenc que per promoure una idea, un ideal o la vindicació d’un dret, s’hagin d’agredir els sentiments de les altres persones. Mai m’he alineat en les files dels intransigents o fonamentalistes, per això trobo inapropiat que la defensa dels drets dels gais, bisexuals, transsexuals i lesbianes comporti necessàriament desqualificar les creences dels altres fent-ne mofa. Només des d’una visió sectària de les relacions socials es pot defensar el sentit positiu de la burla injuriosa.

La transgressió artística pot semblar un bon recurs per agitar consciències, però no pot caure en la vulgaritat o en l’astracanada. Com a ciutadà, i persona creient, considero que cal respectar, i si cal adherir-se sincerament, les justes reivindicacions de determinats col·lectius socials que perceben que els seus drets estan poc reconeguts els seus rets. Però la defensa positiva d’aquests drets ha d’afirmar-se a través d’un relat sòlid, integrador de mires i acollidor d’altres sensibilitats. Actitud prou beneficiosa, per altra part, per eixamplar la base social d’aquestes reivindicacions. La burla dels sentiments religiosos no contribueix a consolidar aquest consens social. És evident que l’Església catòlica no s’ha distingit per donar suport a les reivindicacions d’aquests col·lectius, però no és menys cert que en els darrers temps el papa Francesc ha introduït una valoració positiva de l’acolliment d’aquests col·lectius en la comunitat eclesial. Ha estat un primer pas que haurà de permetre recorren molts més a fi de que l’Església modifiqui els seus judicis doctrinals negatius sobre aquestes qüestions.

Dit tot això, tampoc cal maximitzar el conflicte i promoure actes de desgreuge davant d’un cartell considerat ofensiu. Tothom té dret a l’exercici de la llibertat d’expressió, però tothom ha de saber-la exercir amb responsabilitat. No cal magnificar el problema, donant una volada que ni els seus promotors pensaven que pogués tenir. Cal deixar aquests conflictes a nivell de la nimietat. Però, cada cop que passa un problema d’aquests tipus, hauríem d’aprendre i afirmar amb vigor, com a bona mesura per consolidar els valors cívics i la convivència amable, que els ideals s’han de defensar sempre sense agredir els sentiments d’altres persones que ben segur tenen uns altres valors i unes altres mirades sobre la realitat. Tots en sortirem guanyant i la qualitat de la convivència també.

Què està passant?

Amb poques hores de diferències, varis fets de diferent conseqüència, han commocionat a l’opinió pública. El més greu ha estat la matança en una discoteca gay dels Estats Units. Un sol individu ha desencadenat un poder destructiu que semblava inabastable fins que ha estat abatut per la policia. A mesura que passaven les hores i es coneixia més informació els indicis apuntaven que es tractava d’una persona que deia actuar en nom de l’Estat Islàmic. Qui, hores després ha reivindicat els assassinats a través d’una piulada en el twitter. Tot sembla encaixar, malgrat els punts foscos que poden existir entorn a aquest succés.

Un altre fet, ha estat la violència desenfrenada que han desencadenat els seguidors de les seleccions russes i angleses en la eurocopa a França. Les dues aficions s’han perseguit i agredit durament dins i fora del camp. Hi ha nombrosos ferits, alguns d’extrema gravetat. El que hauria de ser una jornada festiva entorn a un partit de futbol s’ha transformat en una batalla campal on la violència s’ha apoderat d’alguns aficionats. No eren molts, però si suficients per desfermar enfrontaments plens d’agressivitat extrema.

Davant d’aquestes situacions cal expressar, en primer lloc, la solidaritat amb totes les víctimes. Immediatament, preguntar-se el per què de tot això. ¿Quines són les raons de tanta violència i agressivitat?. Poques persones, una en un cas i poques més en l’altra, han creat molt dolor en el cor de la humanitat. I mentre passava tot això, a Síria avions no identificats feien desenes de morts entre la població  civil. Davant de tant dolor només podem respondre amb propostes de pacificació i afirmació de la convivència basada en el respecte i la harmonia. Tampoc ara podem fallar. 

Glosses per la vida quotidiana

Hem de saber confiar. La paraula donada ha de ser sòlida i fonament de lleialtats. Les relacions entre les persones no poden ser volubles ni estar sotmeses als interessos personals del moment. Des de la confiança les persones construïm lligams sòlids entre nosaltres. “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?. EL Senyor és el mur que protegeix la meva vida ¿qui em pot fer esfereir?” (Sl 26,1-2)

Hem de ser persones justes gràcies a l’amor que brolla del fons del cor. L’estimació als demés ha de ser la guia on contrastar el que fem. El tràfec de la vida no ens ha d’impedir a cercar ser justos pels demés. Aquest és l’objectiu prioritari per cada dia. Res ens pot distreure en procurar el bé pels demés a tots els nivells. Des de el més proper de les relacions personals, com el més complex  de la justícia social. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

La fe creient sempre té moments de dubtes, especialment quan sembla que la presència de Déu no és evident. Sempre cal cercar-lo, especialment en aquells moments de foscor, quan la nit és severa. Qui cerca troba.“El cor em diu. “Busqueu la meva presència”. Arribar davant vostre és el que vull; Senyor , no us amagueu. No sigueu sever fins a rebutjar el vostre servent, vós que sou el meu ajut” (Sl 26)

Glosses per la vida quotidiana

Viure és estimar. Estimant, vivim. L’amor és el camí a la felicitat. Gràcies a l’amor descobrim que la vida ens transcendeix. Serem feliços si procurem la felicitat dels demés. La vida esdevé alegre si sortim de les aparents tranquil·les seguretats personals i ens situem a l’encontre de les altres persones, especialment aquelles que creuen que no hi ha motius d’esperança o que la injustícia els angoixa o els manlleva la felicitat. Estimar-los vol dir també lluitar a favor de retornar-los l’esperança, restituint-los la dignitat negada i fent-los els destinataris de la igualtat i la justícia social. “Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia en que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells”. (Mt 5, 5-10)

Cal saber testimoniar que és possible un vida diferent on tothom visqui a partir de la fraternitat. És un anunci i una pràctica. La nostra vocació és aportar llum en el nostre entorn de que són possibles unes relacions humanes diferents. On l’amor entre les persones i la seva estimació pel que són, i no pel que tenen o representen és la gran regla d’or. “Quan algú encen un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alta, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent” Mt 5,13-14

La convivència entre ciclistes i vianants

Visc en un barri ple de carrils bici. Reconec que és molt agradable anar en bicicleta perquè tots els carrers planegen i els verticals acaben a mar. Fins i tot, la meva dona i jo, tenim dues fantàstiques bicicletes en el garatge que no fem servir. Deu ser, per si de cas un dia ens dóna el rampell de sumar-nos a la corrua de ciclistes que cada dia ens alegren el dia. Bé, això darrer és un eufemisme, perquè, alguns d’aquests ciclistes més que alegria aporten preocupació i temor. No tinc cap interès de ser atropellat per un ciclista i patir les greus lesions, fins i tot mortals, que acostumen a causar. 

És evident que una part de de ciclistes són persones civilitzades. Però hi ha alguns que deuen trobar més emocionant anar directament per l’acera sense i veure si poden desplaçar-se sense fer servir el carril bici. D’altres, deuen trobar una al·licient suplementari passar el semàfors quan estan verds pels vianants. També se’n poden trobar que deuen assajar com anar el més ràpid possible, bé per l’acera o quan el semàfor dóna prioritat als vianants. Com que som un ciutat molt imaginativa, en el meu barri els cotxes estan aparcats, en alguns carrers, creant un espai de doble carril per les bicicletes entre els cotxes i les aceres. Sempre ho he interpretat com una barrera de protecció. Res a dir, excepte que filustrar els ciclistes esverats en els passos de vianants és tan arriscat com córrer en els sant Fermins a Pamplona. 

Algú hauria de pensar-hi una mica per tal de poder afinar més la convivència entre vianants i ciclistes. L’ajuntament hauria de revisar la seva política de dobles carrils bici en carrers on la unidireccionalitat de la circulació viari fa que, de forma natural, el vianant tendeixi a mirar si pot ser atropellat per algun conductor distret, sense adonar-se que, en direcció contrària, baixa algun ciclista enfurismat. També podria ser feina de les autoritats municipals estimular que la policia local donés més voltes pels carrers del meu barri que, de forma general, no els veig massa, per tal de controlar el campi qui pugui dels ciclistes. No sé si ajudaria a millorar la convivència fer que les bicicletes portin alguna matrícula per tal d’identificar-les. Alguns ciclistes haurien de ser més conscients de que els carrers no són només per ells. Finalment, no sé que podem fer els vianants, a part de sortir al carrer amb molta més precaució de l’habitual.

Temps de sawm pels musulmans

Ha començat el temps de dejuni, sawm, que es musulmans realitzen durant el mes del Ramadà. Aquest mes és el novè mes del calendari lunar. La tradició musulmana compte que en aquest mes començà la revelació de l'Alcorà a Muhammad. L'ús comú ha vulgaritzat el terme Ramadà com a sinònim de dejuni musulmà, encara que amb propietat la paraula és el nom del mes en el qual es realitza el dejuni, sawm. Festa enormement popular entre els musulmans, tant perquè és un dels cinc pilars fonamentals de la seva religió com perquè entorn del dejuni es manifesten diverses pràctiques pietoses i s’enforteixen els vincles socials dins de les famílies musulmanes. A l’Alcorà es troba explicitat el precepte de practica el dejuni, sawm.

“El mes de ramadà, quan va ser revelat l’honrat l'Alcorà, va baixar del cel el principi del llibre, guia pels homes, clares informacions, guia segura, instrument per saber que és el mal, què és el bé. Quan hagi vist, algú de vosaltres, la lluna nova del principi d’aquest mes, comenceu el dejuni. Però si algú de vosaltres està malat o té l’obligació de fer un viatge, deixarà per a més tard el dejuni d’aquest dies, en un nombre igual de deies de dejuni. Al·là, Déu, us vol fer tot molt fàcil, no vol pas que les coses us siguin difícils ! Completeu, doncs aquests dies, exactament, i lloeu Déu repetint contínuament, la lloança “Déu és el més gran que hi ha” perquè Ell us ha dirigit i us ha ben orientat. D’aquesta manera, li mostrareu el vostre agraïment” (2,185)

Des de l'alba fins a la posta de sol, dels dies del mes de Ramadà els fidels s'han d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de mantenir relacions sexuals. Entre la posta del sol i la nova alba, es pot menjar, prendre aigua o mantenir relacions sexuals. El mateix Alcorà deixa clares quines són les coses prohibides i en quin moment estan prohibides.

“Us és lícit, les nits de dejuni, jeure amb les vostres dones. Elles són vestits vostres, i sou d’elles vestit. Déu ja sap ben bé que amb el dejuni sexual fèieu trampes. Però ha girat per a vosaltres el Seu rostre clement i us ha perdonat. Ara, doncs, podeu jeure amb elles, buscant tot el plaer que Déu, Al·là, us ha enviat. Mengeu i beveu, en el temps de la nit, fins a l’hora de l’alba quan pugueu distingir el fil blanc del fil negre. Després, feu dejuni molt complet, fins que arribi la nit. No toqueu les vostres dones quan estigueu concentrats, ajupits, retirats, al servei del Senyor. Són aquestes les lleis, les fronteres que Déu ha marcat per a vosaltres, sobre el dejuni sexual, de no jeure pas amb elles. És d’aquesta manera que Déu mostra molt clarament els versicles del llibre, els Seus miracles. És perquè amb això serviu millor Déu” (2,187)

Aquests són els textos bàsiques a partir dels quals, la jurisprudència musulmana ha dictat nombroses recomanacions per guiar la pràctica d’aquest dejuni. De totes elles, les que he trobat més curioses és la fàtua donada per aclarir com amb de fer el sawm, dejuni, preceptiu els musulmans que puguin estar orbitant en l’espai dins d’una estació i de quina manera han d’orientar-se a la Meca.