Glosses per la vida quotidiana

La vida s’obre davant nostre com un llibre obert. Cada dia ens trobem interpel·lats por diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Són moments que hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests moments cal saber escoltar per comprendre com Déu ens parla a través d’ells. “No enduriu, avui, els vostre cors; escolteu la veu de Déu”. Salm 94,8 

 Hi ha persones que pensen que per ser bona persona cal complir les normes establertes de forma rigorosa. Ho redueixen tot a la seva fidelitat a la llei. Estan obsessionades en mantenir una bona aparença de rectitud en el seu comportament. Per aquestes persones l’important és el que projecten a l’exterior. Però no s’adonen que la bondat ha d’estar primer en la rectitud del cor davant dels demés: la caritat fraterna. “Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre. Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places! Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt!” (Lc 11,42-44)

La vestimenta islàmica com arma política

De tant en tant la vestimenta islàmica, (vel, burca i burquini), és objecte de debat polític a occident. Per alguns, és la manifestació del salafisme radical que no vol cap mena d’integració en la societat no islàmica; per altres, on coincideixen feministes i gent ben intencionada, és un dret a defensar perquè expressa la llibertat de les dones de vestir-se com vulguin. Segons com es miri, estic d’acord amb els dos punts de vista. Però convé matissar moltes coses perquè penso que, si bé manifesten una realitat no expressen el nucli del problema.

¿Quin és el nucli de la qüestió?. Opino que es troba en les següents qüestions no necessàriament interrelacionades. Primer, la vestimenta és una opció personal que cal respectar sempre hi quan no alteri les relacions socials, la seguretat de la convivència i el seu ús no estigui imposat. Per això, cal respectar qui adopti certes formes de vestir com opció de la llibertat. Però, ¿són sempre lliures les dones musulmanes en determinats països islamista quan la policia de la moral les obliga a tapar-se? És evident que no. Però, ¿que passa a occident?. ¿Són lliures les dones musulmanes quan es tapen per pressions familiars o quan decideixen tapar-se perquè, diuen, troben en l’adopció d’un determinada vestimenta una afirmació de la seva identitat?. Respectable, però incomprensible que per temes d’identitat una dóna musulmana europea hagi d’amagar la seva feminitat a la vista dels demés.

I això em porta a la següent consideració. L’islam més intransigent, aquell que no vol cap mena d’interrelació amb els valors occidentals perquè els considera decadents i encarnació del dimoni, propicien l’adopció d’una determinada vestimenta islàmica femenina a occident. La seva proposta no és neutre, ni es mou només en el camp religiós. El component religiós és secundari davant la petjada cultural que significa situar les dones en posició subordinada respecte als homes. El salafisme és vigorosament misogin. Això és el que hi ha al darrera del vestit que amaga la feminitat de la dona. L’islamisme polític, conscient de que bona part de la societat occidental s’irrita davant del masclisme dominant en determinades concepcions de l’islam, porta el tema del vestit de les dones a l’extrem a fi de provocar el conflicte polític. Perquè aquest islamisme polític està convençut que la seva missió religiosa implica una batalla política per canviar les regles de joc occidentals i sotmetre tots els països al dictat de la llei islàmic. La única capaç, afirmen, de reconciliar, l’home definitivament amb Déu, això sí mentre que la dona estigui tapada per una tela.

Jugar a ser Déu

L’israelià Yuval Noah Harari ha presentat el seu darrer llibre Homo Deus. Magnífica obra que complementa un altre extraordinari llibre del mateix autor, Sàpiens. El darrer llibre de Harari és una reflexió sobre l’aparent il·limitada capacitat de la ciència moderna de modificar els paràmetres de la vida a través de la tecnologia. Aquest llibre és una mirada inquietant al futur. Futur que s’endevina ple d’incerteses per la gran capacitat de les biotecnologies per transformar el mateix sentit de la vida. L’home pot acostar-se més cap la desitjada immortalitat. Però res far suposar que les persones siguin mes felices. Al contrari. La humanitat es diluirà sota la ciència i la tècnica que dominaran, manipularan i substituiran el mateix sentit de la vida. L’Homo sapiens quedarà substitut per un individu sense autonomia ni personalitat.

El que Harari reflexiona no és una utopia, comença a ser una realitat fonamentada, no només en el progrés tecnològic, sinó en un pensament que ho justifica i estimula. El filòsof Nick Bostrom defineix aquesta corrent com transhumanisme. Es tracta d’un moviment que propicia la millora de les capacitats físiques i cognitives de l’Home sapiens per aplicació de les noves tecnologies a fi d’eliminar els aspectes limitats de la condició humana. Per això és parla de la idea de transhumanisme perquè a la fi s’obtindria un individu modificat, molt diferent del que ha definit la humanització tal com s’ha entès fins aquests moments. Els patrocinadors d’aquesta corrent afirmen que la ciència permetrà la millora genètica dels fills, un rendiment físic i mental superior, vèncer l’envelliment i emprar uns fàrmacs que proporcionaran un benestar superior i la felicitat. Penso que al final d’aquest procés, no s’albira un món millor de persones lliures, emancipades i felices, sinó uns individus alienats, sense llibertat i que, en el camí de d’emular a Déu, s’hauran convertit en una caricatura d’ells mateixos. 

Quan l’infantilisme esdevé govern

He trobat del tot encertat l’article d’Empar Moliner criticant la insistència d’un determinat progressisme d’introduir la paraula monomarental com a equilibri del terme monoparental. Per aquest progressisme cal fer servir el dos termes per evitar un ús sexista del vocabulari. Empar Moliner adverteix, amb molt d’encert, que la paraula monoparental no fa referència al pare, perquè parental ve del llatí parens, -ntis que és el participi present d’un verb tan femení com parir. Quan l’ofuscació ideològica s’imposa a la raó, llavors els arguments raonables queden substituïts per la demagògia populista per més que es presenti com a el progressisme més extrem.

Per governar calen ideals, però no abstreure’s en l’idealisme. Cal ser idealista i tenir idees, però també cal tocar de peus a terra guiats per consideracions pràctiques. Resulta un despropòsit tensar un ajuntament per no voler celebrar una festa per motius d’objecció política. El conflicte estava servit abans de començar. No té sentit negar una festivitat del calendari sense qüestionar les altres. Algunes persones, en nom de la laïcitat, per exemple, podrien objectar celebrar determinades festes perquè evoquen motius religiosos. Un calendari festiu dóna molt de sí. ¿Què passarà el 6 de desembre? Pot haver-hi ciutadans que al·leguin que no tenen perquè celebrar una Constitució que no hi creuen. És un absurd que el nou progressisme s’entretingui amb aquests problemes i en faci d’ells símbol d’agressió política. ¿No serà que a falta d’idees resulta còmode refugiar-se en els idealismes?

Un islam francès és possible

A França s'ha fet públic l’informe “Un islam français est possible” de l'Institut Montaigne, institució privada que és un laboratori d’idees, on es presenta la situació de l'islam a aquests país i es proposa una estratègia per construir el que anomenen l'islam de França. Expressió ben afortunada que projecta una idea ben coneguda: abandonar l'islam dels garatges o de la marginalitat social i de la incomoditat per situar-lo  amb normalitat al costat de les altres religions i dels agents socials de la societat francesa.  M'ha sorprès la resistència d'alguns sectors moderats de musulmans argumentant que d'islam només n'hi un i que no té sentit parlar d'un islam francès. Aquesta afirmació és força populista i molt demagògica que ben segur tindrà el fàcil aplaudiment de moltes comunitats musulmanes. Però amb aquesta simplificació del problema no s'ajuda als musulmans de França, en aquest cas, a viure la seva fe en una societat totalment secularitzada amb unes institucions públiques totalment laiques.

La proposta d'un islam francès, o català si és el cas, no desvirtua ni modifica el caràcter universal de la religió musulmana. Aquesta iniciativa només pretén alertar a la societat francesa que cal fer si, en lloc d’un islam controlat per països estrangers, es vol consolidar un islam francès capaç d’expressar-se culturalment i viure la religió en un context diferent al propi dels països islàmics. Aquest exercici, hem dóna la impressió, espanta a molts més musulmans del que pensem perquè, al fer-lo, es crea un conflicte interior que es percep com a trasbalsament de la fe. Perquè, en aquesta circumstàncies, la fe comença està en condicions de despullar-se d’unes adherències culturals que l’han condicionat i, en més d’un cas, desvirtuat.

Val la pena llegir-se tot l’informe, però de manera la darrera part on es detallen les seves propostes per construir l’islam francès. Resumides, les propostes són: 1)  Crear la Fundació per a l'Islam de França, i l'Associació Musulmana de l’islam de de França: dues institucions importants; 2) Crear un gran imam de França per expressar una doctrina musulmana compatible amb els valors republicans; 3) Fer un concordat amb l’islam similar al d’Alsàcia i  Mosel·la; 4) Desenvolupar l'ensenyament de l'àrab; 5) Formar als imams i professionalitzar la seva situació; 6) Facilitar la gestió diària de l’islam; 7) Crear una Secretaria d’Estat depenent del Primer Ministre d’afers religiosos i laïcitat; 8) Afavorir el coneixement de l’islam; 9) escenari alternatiu – valorat,  però no recomanat per l’informe, d’actualitzar la llei 1905 per incorporar-hi els nous cultes.

Ser anticlerical surt gratis

De nou la Sagrada Família torna al centre del debat públic perquè des de les institucions públiques s’ha fomentat la polèmica. Però això ve de lluny. Fa anys, quan la Busca governava l’ajuntament de Barcelona la Biga, com oposició majoritària, s’esveraren perquè l’AVE passaria per sota el temple. He fet servir prestada de Francesc Marc Álvaro l’analogia medieval de la Biga i Busca. Tot eren pronòstics catastrofistes que portarien, deien, a l’ensorrament de la Sagrada Família com a resultat dels túnels del tren o de les trepidacions de les tuneladores. Els de la Biga animaren una campanya de pancartes als balcons amb l’original lema “L’AVE pel litoral”. No acceptaven negociar res. Fins i tot, quan es proposà ensorrar un parell de metres més el trajecte per donar més seguretat ni valoraren la proposta. Res afer: l’AVE havia d’anar al costat del mar. Al final, el projecte seguí com estava previst: l’AVE passà per havia de fer-ho i la Sagrada Família segueix encara al mateix lloc. En aquells temps ja se sabia que l’obra no tenia llicència municipal  i també que el municipi no pagava els drets d’imatge per l’ús de la icona de Sagrada Família per promocionar la ciutat. Tot s’equilibrava entre un pacte entre la Busca i la Biga perquè l’enfrontament era d’estratègia electoral, no ideològic.

Però, pocs anys després el debat sobre la Sagrada Família es convertí en una qüestió ideològica. La Biga i la Busca, els mateixos protagonistes, abans enfrontats era es trobaven aliats defensant la visita del papa Benet XVI a Barcelona per consagrar la basílica de la Sagrada Família. La Biga i la Busca hagueren de defensar plegats la bondat d’aquesta visita i l’ús de la televisió pública per enviar la senyal de l’esdeveniment. Gran promoció de la ciutat i de Catalunya. Enfront d’ells un grup d’anticlericals ben aixoplugats per alguna institució i mimats per algun medi de comunicació negaven el valor públic d’aquesta visita i acusaven a l’Església catòlica de totes les calamitats morals del món. Les polèmiques pujaren de to fins a patrocinar alguns protestes col·lectives davant el seguici papal.

Ara, uns quants anys després de tot això, l’Ajuntament de Barcelona torna a situar la Sagrada Família en l’agenda del debat. Quasi bé en forma de prodigiosa serendipity aprofitant que a Barcelona es feia el congrés mundial sobre Antoni Gaudí l’autoritat municipal d’arquitectura ha valorat despectivament el temple de la Sagrada Família i alguna altra autoritat ha retret el tema de llicència d’obres. Algun llest de darrera hora, bastant desconeixedor de la legislació d’aquest país, ha reclamat que l’Església catòlica pagui l’IBI per aquesta obra sense adonar-se que n’està exempta pels acords entre l’Estat i la Santa Seu. És evident que cal regularitzar la situació administrativa de les obres, però no crec que això sigui el nus del problema. Més aviat penso que de l’anticlericalisme latent en la societat es recurrent i de tant en tant afirma la seva pervivència de la forma més variada. La nova política proposada pel nou comunalisme es deutora de vells estereotips que encara són força presents en l’ànima de la societat. L’anticlericalisme és un d’ells i s’expressa en el moment menys pensats. Sobretot si tenim present que ser anticlerical, ser antireligiós o burlar-se de les creences religioses d’alguns ciutadans és gratis en aquest país, tot i que estem en una societat que ha tingut la sensibilitat i l’encert d’acceptar penar la discriminació o l’ofensa dels drets d’orientació sexual dels ciutadans. 

Glosses per la vida quotidiana

En la vida, hem de saber a ser confiats. Ser previnguts no és el mateix que desconfiar. Les relacions humanes han de basar-se en la confiança mútua que neix del convenciment que tots formen part de la mateixa fraternitat. En l’àmbit de la fe la confiança és la base de la relació amb Déu. Aquesta actitud allibera l’esperit i dóna pau interior. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obria, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca, troba, a tothom qui truca, li obren” (Mt 7,7-8)

Davant de cadascú, la vida mostra un ventall d’ocasions que ens permeten estimar i també canviar el que pensem o modificar el que fem. A vegades, per anar atrafegats o preocupats amb les cabòries no podem adonar-nos d’aquestes moments. La vida passa en silenci davant dels nostres ulls i no la sabem veure. Cal tenir el cor obert i la ment espavilada per descobrir aquestes situacions i fer-ne d’elles unes oportunitats per ser persones bones. “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escolem atentament les paraules del vostre Fill” (Ac 16,14)

De tant en tant és bo aturar-nos i contemplar el que ens envolta. Acció i contemplació es complementen. Així ens adonarem com la bellesa està a prop nostre, en detalls senzills o en la manifestació de grans obres humanes o en la pròpia natura. Per fer-ho cal tenir una mirada contemplativa i pau interior per tal de gaudir del nostre entorn. “Les obres del Senyor són grans, qui les contempla les estima. La seva gesta és gloriosa i esplèndida, es manté per sempre la seva bondat”(Sl 110)