Quan l’infantilisme esdevé govern

He trobat del tot encertat l’article d’Empar Moliner criticant la insistència d’un determinat progressisme d’introduir la paraula monomarental com a equilibri del terme monoparental. Per aquest progressisme cal fer servir el dos termes per evitar un ús sexista del vocabulari. Empar Moliner adverteix, amb molt d’encert, que la paraula monoparental no fa referència al pare, perquè parental ve del llatí parens, -ntis que és el participi present d’un verb tan femení com parir. Quan l’ofuscació ideològica s’imposa a la raó, llavors els arguments raonables queden substituïts per la demagògia populista per més que es presenti com a el progressisme més extrem.

Per governar calen ideals, però no abstreure’s en l’idealisme. Cal ser idealista i tenir idees, però també cal tocar de peus a terra guiats per consideracions pràctiques. Resulta un despropòsit tensar un ajuntament per no voler celebrar una festa per motius d’objecció política. El conflicte estava servit abans de començar. No té sentit negar una festivitat del calendari sense qüestionar les altres. Algunes persones, en nom de la laïcitat, per exemple, podrien objectar celebrar determinades festes perquè evoquen motius religiosos. Un calendari festiu dóna molt de sí. ¿Què passarà el 6 de desembre? Pot haver-hi ciutadans que al·leguin que no tenen perquè celebrar una Constitució que no hi creuen. És un absurd que el nou progressisme s’entretingui amb aquests problemes i en faci d’ells símbol d’agressió política. ¿No serà que a falta d’idees resulta còmode refugiar-se en els idealismes?