De
nou la Sagrada Família torna al centre del debat públic perquè des de les
institucions públiques s’ha fomentat la polèmica. Però això ve de lluny. Fa
anys, quan la Busca governava l’ajuntament de Barcelona la Biga, com oposició
majoritària, s’esveraren perquè l’AVE passaria per sota el temple. He fet
servir prestada de Francesc Marc Álvaro l’analogia medieval de la Biga i Busca.
Tot eren pronòstics catastrofistes que portarien, deien, a l’ensorrament de la
Sagrada Família com a resultat dels túnels del tren o de les trepidacions de
les tuneladores. Els de la Biga animaren una campanya de pancartes als balcons
amb l’original lema “L’AVE pel litoral”. No acceptaven negociar res. Fins i
tot, quan es proposà ensorrar un parell de metres més el trajecte per donar més
seguretat ni valoraren la proposta. Res afer: l’AVE havia d’anar al costat del
mar. Al final, el projecte seguí com estava previst: l’AVE passà per havia de
fer-ho i la Sagrada Família segueix encara al mateix lloc. En aquells temps ja
se sabia que l’obra no tenia llicència municipal i també que el municipi no pagava els drets
d’imatge per l’ús de la icona de Sagrada Família per promocionar la ciutat. Tot
s’equilibrava entre un pacte entre la Busca i la Biga perquè l’enfrontament era
d’estratègia electoral, no ideològic.
Però,
pocs anys després el debat sobre la Sagrada Família es convertí en una qüestió
ideològica. La Biga i la Busca, els mateixos protagonistes, abans enfrontats
era es trobaven aliats defensant la visita del papa Benet XVI a Barcelona per
consagrar la basílica de la Sagrada Família. La Biga i la Busca hagueren de
defensar plegats la bondat d’aquesta visita i l’ús de la televisió pública per
enviar la senyal de l’esdeveniment. Gran promoció de la ciutat i de Catalunya.
Enfront d’ells un grup d’anticlericals ben aixoplugats per alguna institució i
mimats per algun medi de comunicació negaven el valor públic d’aquesta visita i
acusaven a l’Església catòlica de totes les calamitats morals del món. Les
polèmiques pujaren de to fins a patrocinar alguns protestes col·lectives davant
el seguici papal.
Ara,
uns quants anys després de tot això, l’Ajuntament de Barcelona torna a situar
la Sagrada Família en l’agenda del debat. Quasi bé en forma de prodigiosa serendipity aprofitant que a Barcelona
es feia el congrés mundial sobre Antoni Gaudí l’autoritat municipal d’arquitectura
ha valorat despectivament el temple de la Sagrada Família i alguna altra
autoritat ha retret el tema de llicència d’obres. Algun llest de darrera hora,
bastant desconeixedor de la legislació d’aquest país, ha reclamat que
l’Església catòlica pagui l’IBI per aquesta obra sense adonar-se que n’està
exempta pels acords entre l’Estat i la Santa Seu. És evident que cal
regularitzar la situació administrativa de les obres, però no crec que això
sigui el nus del problema. Més aviat penso que de l’anticlericalisme latent en
la societat es recurrent i de tant en tant afirma la seva pervivència de la
forma més variada. La nova política proposada pel nou comunalisme es deutora de
vells estereotips que encara són força presents en l’ànima de la societat.
L’anticlericalisme és un d’ells i s’expressa en el moment menys pensats.
Sobretot si tenim present que ser anticlerical, ser antireligiós o burlar-se de
les creences religioses d’alguns ciutadans és gratis en aquest país, tot i que
estem en una societat que ha tingut la sensibilitat i l’encert d’acceptar penar
la discriminació o l’ofensa dels drets d’orientació sexual dels ciutadans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada