Les paranoies islàmiques de Trump

En poques setmanes el panorama polític de l’Orient Mig ha sofert diverses sacsejades força importants. Segons els esdeveniments, sembla que hi hagi un abans i un després de la petita gira feta per Donald Trump per diversos països àrabs. La visita en sí, ja és un fet prou consistent per ser analitzat profundament. Però ara el que interessa és enumerar el que ha passat després. Posteriorment a la visita la coalició internacional liderada pels Estats Units ha iniciat una forta ofensiva contra Estat Islàmic a Raqqa, ciutat refugi de la direcció d’aquest grup islamista sunnita. Sense solució de continuïtat es produeixen diversos atacs terroristes d’Estat Islàmic a Londres i Paris. Quasi simultàniament Aràbia Saudita, i uns quants països àrabs del Golf,  decideixen  aïllar econòmicament l’emirat de Qatar i Estat Islàmic ataca el Parlament iranià i el mausoleu de l’aiatol·là Jomeini.

Tot està massa agitat per ser interpretat com simples casualitats. Cada cop que els americans han volgut aplicar a l’Orient Mig polítiques de ma dura els seus efectes han estat globalment negatius. El radicalisme sunnita salafista modern emergeix per les estratègies perverses impulsades per la CIA a Afganistan des de 1979. Però l’any 1989 la bèstia creada per desestabilitzar els invasors soviètics es revolta contra els seus creadors. Apareix un terrorisme salafista gihadista que troba en els atemptats globals un mitja d’actuació i propaganda. La invasió d’Iraq de l’any 2003 fou el catalitzador que afavorí l’aparició d’Estat Islàmic com a nou paradigma d’aquesta salafisme radicalitzat i terrorista. Després, les decisions de desestabilitzar el règim siri l’any 2011 enforteixen encara més les corrents del salafisme radical i donen cos a un Califat islàmic que treu de nou les banderes negres i convoca la gihad contra els infidels. L’odi ancestral, i actual, entre els àrabs d’Aràbia Saudita i els perses d’Iran s’ha traslladat des de 2014 al Iemen on els primers donen suport al govern sunnita i els segons a les guerrilles dels seus opositors xiïtes. Finalment, per acabar-ho de complicar, Rússia decideix l‘any 2015 donar suport al règim sirià.

Mentrestant, Donald Trump, en el seu combat particular contra el terrorisme, ataca tot el que li sembla musulmà. Durant la campanya electoral, tot i que Trump es va comprometre a millorar les relacions amb els països àrabs, va regalar-nos comentaris del tipus: "hi ha una malaltia al cor de l'Islam" o "crec que l'Islam ens odia". En el seu recent viatge a Aràbia Saudita digué als dirigents d’aquests país: “"totes les nacions de consciència han de treballar junts per aïllar l'Iran.". Dit i fet. Als quatres dies de dir aquestes paraules els saudites han iniciat la campanya d’assetjament a Iran mentre Estat Islàmic hi posa el terror. Guiat per les seves originalitats Trump sembla haver donat a Riad carta blanca per fer el que vulguin amb Iran oblidant-se que els saudites donen suport, des de fa molts anys, als missioners salafistes que han anat pel món escampant la visió més reaccionaria, tancada u perillosa de l’islam: el wahabbisme saudita. 

La dignitat dels camins

És recomanable anar lluny, conèixer nous països i triscar per les seves muntanyes. Algunes persones semblen que portin un Kilian Jornet dins seu. Som un país de grans proeses i de simpàtics emuladors. Tan sentir comentar les increïbles conquestes aquests muntanyencs, ara penso també amb la Núria Picas, sembla que, sigui com sigui, s’han d’imitar, encara que sigui a menor escala, aquestes gestes i sempre fer-ho en països llunyans. Hi ha moltes persones que se’n van molt lluny de Catalunya per poder fer la seva aportació modesta a l’excursionisme de certa alçada. Hi ha més catalans escampats per les muntanyes asiàtiques del que ens pensem. Probablement no sortiran als noticiaris, però la seva feina faran i la seva petita glòria portaran al cor 

 M’agradaria que aquestes persones que estimen les muntanyes caminessin més sovint també pels modestos camins que es teixeixen en el nostre país. Alguns d’aquests camins s’han recuperat gràcies a l’esforç institucional i el treball abnegat d’algunes persones que s’han esllomat desbrossant-los, eixamplant-los i tornant-los, si es pot dir així, la seva dignitat. Perquè els camins tenen dignitat, la dignitat que prové de ser memòria dels qui els feren bé per anar a treballar als camps, bé per fer llenya o carbó. Quan es recupera un camí es torna a reviure la seva memòria. Però els camins recuperats duren ben poc sinó es fan servir. Les herbes romegueres de tota mena se’ls tornen engolir i tornen a tapar-se ràpidament i cauen en l’oblit. Abans d’anar a les grans muntanyes fem servir els camins del nostre entorn, especialment els que, després de molts anys perduts tornen a tenir dignitat.

La llei musulmana

La llei musulmana, la xaria, està estructurada en dues parts.

Part I. Tot allò que està relacionat amb el culte i amb les normes de

   Purificació ritual (wudhû)

   La pregària (salat)

   El dejuni (ṣawm et Ramadan)

   L’almoina i la caritat (zakat)

   El peregrinatge a la Meca (Hajj)

Part II. Centrada en al Mu'amalat tot allò que fa referència a les interaccions humaes. En aquesta part hi ha les normes relacionades amb:

Transaccions financeres

  A les donacions

  A les herències

  Al matrimoni, al divorci i a la custodia dels fills

  Al menjar i beure (les normes de sacrific ritual dels animals)

  A la guerra i a la pau

  A les infraccions penals

  A les qüestions judicials

La xària divideix les accions humanes en cinc categories morals denominades al-akhām al-khamsa :

  Allò que està prescrit fard (és un precepte obligatori wajib, muhattam; necessari lazim)

  Allò que és recomanable mandub (preferible mustahabb; meritori fadila; o dessitjable marghub fih)

  Allò que és indiferent mubâh

  Allò que es reprobable makrûh

  Allò que està prohibit haram

La xària regula la vida dels musulmans a partir de dos instruments precisos: el coneixement de la llei (al hukm) i de les fatues (fatwa). El primer està regulat per les normes i regles derivades directament de la xària; són prou clares i precises per ordenar el comportament de les persones. La fatua és un decret jurídic emés per una persona especialista en dret religiós, anomenada mufti, sobre una qüestió particular. Generalment, una fatua es fa per petició d’un individu particular o d’un jutge quan considera que la jurisprudència islàmica no és prou clara. La fatua està limitada a un període i a un espai geogràfic concret i és emesa per una escola jurídica. Això fa que altres escoles jurídiques puguin, si ho creuen convenient, ignorar la fatua o fer-ne una altre amb una interpretació diferent.

Com que l’Islam no té una estructura eclesial, com passa en la majoria de religions cristianes, cada musulmà ha d’interpretar individualment la norma islàmica. Per tal d’ajudar a interpretar aquesta norma sorgiren el que s’anomenen les escoles jurídiques interpretatives de l’Islam. Més endavant s’expliquen amb més detalla aquestes escoles.

Dins del món islàmic sunnita hi ha la figura de l’ulema que és una persona considerada sabia i experta en l’Alcorà i la Sunna. El terme ulema en àrab és plural i el seu singular és `alim, mentre el plural és `ulamā' que és el terme fet servir en la transcripció fonètica. Es considera que l’ulema és una persona profundament coneixedora de la tradició i per això és un referent per la comunitat islàmica. En la tradició xiïta la figura similar és el mulà, que forma del que es considera clero xiï, i del conjunt de mulàs els que són grans experts en l’interpretació de la xària reben el nom d’aiatolà

El diari El Pais falta a la veritat

Estic reconfortat, però amb un ressentiment d’amargor, d’haver-me donat de baixa com a subscriptor del diari El País després de molts anys de fidelitat a una línia editorial que m’hi identificava. El rumb pres per aquest diari en els darrers mesos feia impossible mantenir aquesta fidelitat. El diari, no només s’ha tornat profundament bel·ligerant contra el procés independentista, sinó que converteix moltes notícies en petites editorials on la informació esdevé un fet secundari. Discrepo totalment d’aquest enfoc i, evidentment, estic a les antípodes de l’orientació editorial del diari.

Ara, el diari ha donat un pas mes que considero inacceptable: mentir a fi de justificar la seva línia argumental. En una pretesa crònica explicant l’inici d’una investigació sobre Germà Gordó, el periodista construeix un relat que a partir d’analogies pretén que el lector arribi a la conclusió de que aquest diputat és simplement un mafiós. La crònica aprofita una foto de Germà Gordó al volant d’una barca a la cala de S’Alguer per afirmar que es trobava a itàlia, a Sardenya, per ser més precís, tot seguit, comentant una altra fotografia, fa un paral·lelisme amb la seva imatge i Vito Corleone. El periodista deixa aquest fil argumental perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Aquesta estratègia informativa és totalment maquiavèl·lica i mancada deshonestedat perquè parteix d’una informació falsa: la cala on es troba Germà Gordó, S’Alguer, no està a Cerdenya, sinó entre la Fosca i el Castell a Palamós. És una cala que, per la seva bellesa, ha estat qualificada de bé cultural nacional. El periodista ha confós S’Alguer amb L’Alguer al no contrastar bé la seva informació que havia tret d’una foto de Germà Gordó a les xarxes socials. Si s’hagués molestat de contrastar aquesta imatge amb altres que estan a la mateixa xarxa social hauria comprovat el lloc exacte on es troba aquesta cala. ¿Un simple error o una evidència que el diari El País fa servir la mentida per construir les seves cròniques? ¿Era veraç tota la resta de la informació? ¿Què interessa més al periodista, la veracitat de la seva informació o les conclusions que pot treure’n el lector? Masses preguntes per seguir confiant en un diari.

Glosses per la vida quotidiana

Tenir seny és una virtut desitjable. El seny es defineix com ponderació mental. Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. Cal treballar amb constància a fi de tenir bon seny. “Beneit sigui el Senyor que em dóna seny. Fins a les nits m’amonesta el meu cor” (Salm 15)

Tot sovint no acabem d’entendre alguns fets o no comprenem certes coses fins que algú més entenimentat ens ho aclareix. Perquè això sigui possible cal tenir la ment oberta i ser receptibles a rebre aquesta ajuda per comprendre allò que està amagat a la nostre intel·ligència. “L’Esperit Sant us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre”. (Jn 14,25)

Glosses per la vida quotidiana

Deia el cardenal Tarancón, que hi ha alguns cristians que tenen torticolis de tan mirar a Roma. També podríem dir el mateix, d’aquells que es passen el dia mirant al cel. L’esperat Regne de Déu no és un somni metafòric. Serà realitat si comencem a fer-lo realitat en la història dels humans. El Regne de Déu serà a prop si nosaltres l’avancem amb les nostre obres. Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? Jesús tornarà de la manera com vosaltres heu contemplat que s’anava al cel. (Ac 1,11)

No ho podem negar, estem en el món i som del món, però no hauríem de participar de la idolatria de la mundanitat. El sentit de la vida que cerquem no el donen els predicadors de falses esperances, sinó el convenciment de que l’amor ens vincula a una experiència de vida plena i complaent. “En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món” (Jn 16, 33)

Si alguna cosa ens distingeix als cristians és que som seguidors de la causa de Jesús. ¿Quina és aquesta causa?. Resumint podríem dir: alliberar a les persones de les injustícies, dels sofriments interiors que empresonen i aportar vida esperançada allí on sembla regnar la mort. “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res” (Lc1,51-53) 

¿Qui demanarà perdó al bisbe Novell?

Les paraules exactes del bisbe Novell foren “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que “en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”? . Observació: les paraules del bisbe són una pregunta i en ella hi ha una cita del papa Francesc que el bisbe de Solsona fa seva. El dubte que tinc és molt simple, ¿diu el bisbe Novell el que algunes persones diuen que ha dit?. Seria bo que determinades persones, algunes amb importants responsabilitats públiques, afinessin millor el contingut de les seves crítiques al bisbe de Solsona. És molt arriscat governar a partir de piulades o de titulars en els medis de comunicació. I encara més, amb prejudicis ideològics o actituds contràries a les creences religioses.

Ara, quan el bisbe Novell ha demanat disculpes, d’acord amb les exigències plantejades pels seus detractors, aquests no les consideren suficients. Les disculpes del bisbe van dirigides als pares que s’hagin sentits dolguts per la seva glossa dominical. Però els crítics del bisbe exigeixen més autocrítica i el segueixen acusant d’homofòbia.  Tot és un despropòsit. És evident que la glossa del bisbe és un text que es queda a mig camí. La seva insuficiència indueix a interpretacions esbiaixades tal com ha passat. Podria haver estat un text més complert. Per exemple, podria haver esmentat les recents referències doctrinals que mostren l’actitud acollidora de l’Església catòlica a les persones homosexuals. Hauria estat una recurs balsàmic per a possibles crítiques.

Aquesta limitació de la glossa ha estat aprofitada per forçar el text i fer-li dir allò que no afirma.  No és pot sostenir com pretenen alguns dels crítics del bisbe que sigui un text en contra dels homosexuals i que desprengui homofòbia. Sostenir aquesta tesi és enredar i confondre l’opinió pública aprofitant, en benefici propi, la poca sensibilitat d’alguns mitjans públics per la veracitat de la informació. Dóna la impressió, un cop més, tot val per ridiculitzar l’Església catòlica. L’anticlericalisme d’abans no s’ha anat i segueix prou viu per fer-se present aprofitant qualsevol excusa. Ara li ha tocat al bisbe Novell, demà serà una altre persona o institució eclesial. Lamentablement, la necessària lluita contra qualsevol discriminació sembla que no s’aplica amb el mateix rigor en el cas de les creences religioses cristianes.