La dignitat dels camins

És recomanable anar lluny, conèixer nous països i triscar per les seves muntanyes. Algunes persones semblen que portin un Kilian Jornet dins seu. Som un país de grans proeses i de simpàtics emuladors. Tan sentir comentar les increïbles conquestes aquests muntanyencs, ara penso també amb la Núria Picas, sembla que, sigui com sigui, s’han d’imitar, encara que sigui a menor escala, aquestes gestes i sempre fer-ho en països llunyans. Hi ha moltes persones que se’n van molt lluny de Catalunya per poder fer la seva aportació modesta a l’excursionisme de certa alçada. Hi ha més catalans escampats per les muntanyes asiàtiques del que ens pensem. Probablement no sortiran als noticiaris, però la seva feina faran i la seva petita glòria portaran al cor 

 M’agradaria que aquestes persones que estimen les muntanyes caminessin més sovint també pels modestos camins que es teixeixen en el nostre país. Alguns d’aquests camins s’han recuperat gràcies a l’esforç institucional i el treball abnegat d’algunes persones que s’han esllomat desbrossant-los, eixamplant-los i tornant-los, si es pot dir així, la seva dignitat. Perquè els camins tenen dignitat, la dignitat que prové de ser memòria dels qui els feren bé per anar a treballar als camps, bé per fer llenya o carbó. Quan es recupera un camí es torna a reviure la seva memòria. Però els camins recuperats duren ben poc sinó es fan servir. Les herbes romegueres de tota mena se’ls tornen engolir i tornen a tapar-se ràpidament i cauen en l’oblit. Abans d’anar a les grans muntanyes fem servir els camins del nostre entorn, especialment els que, després de molts anys perduts tornen a tenir dignitat.