La llista del President, ara sí

Aquest cop no ha pogut ser. Els partits independentistes no han pogut bastir una coalició electoral. Ara fa dos anys, PDCAT i ERC foren capaços d’unir-se electoralment a Junts pel Sí. Lamentablement els partits majoritaris no han sabut repetir una coalició per fer front als partits unionistes defensors de l’aplicació del 155 contra Catalunya. Segons el portaveu d’ERC cal anar a les eleccions amb candidatures diferenciades “davant la impossibilitat de formar una llista realment unitària”. ¿Per què s’ha arribat fins aquest punt? . Les condicions posades per ERC era de grans màxims: per fer coalició havien de ser-hi tots, sinó, millor anar separats. Com que la CUP estava obstinada en no col·ligar-se amb el PDCAT, tot que aquests eren els únics que semblaven voler-la sense posar-hi condicions, no s’ha pogut reeditar una coalició electoral. Feia dies alguns tertulians habituals anaven repetien insistentment, justificant-se en estudis d’opinió, que els resultats electorals serien millor pels independentistes anant separats que junts.  Semblava que la demoscòpia, disciplina que darrerament erra en els seus vaticinis, era l’oracle que calia atendre. Paradoxalment, aquesta opinió no estava compartida ni pel President Puigdemont, l’ANC i les quasi 315.000 persones que han signat un manifest a favor de la llista unitària. Els coneixedors de les converses negociadores per articular han deixat entreveure que en alguns dirigents polítics alhora de prendre la seva decisió  els hi ha pesat més les bones expectatives electorals donades per les enquestes electorals que altres criteris.

És evident que tots els partits volen guanyar les eleccions, però les del 21D no són unes eleccions normals. Són unes eleccions imposades forçant la dissolució del Parlament; mig govern de la Generalitat està a la presó i la resta a l’estranger; l’Estat ha intervingut la Generalitat i els seus funcionaris estan aterrant a les conselleries; segueixen a la presó els dos líders d’Òmnium i de l’ANC; i els contingents policials segueixen esperant en el port de Barcelona per atemorir als catalans. Res és normal, res permet pretendre fer unes eleccions normals. Com molt bé ha dit el president Puigdemont, vivim en una situació d’emergència que requereix respostes d’emergència. És un moment excepcional on, a més de la independència de Catalunya està en joc la pròpia concepció de la democràcia i la dignitat del país. Ens trobem davant d’un atzucac històric on uns pocs volem imposar per la violència física i institucional allò que no aconseguiren en les urnes. El 21D no haurien de ser unes eleccions per governar el país, sinó per restablir la democràcia, mantenir la dignitat institucional manllevada i avançar cap a la independència.

Com que el moment és excepcional cal trobar propostes polítiques imaginatives. Entenc que alguna formació política, com ERC, estigui seduïda per les seves bones perspectives electorals i defensi concórrer en les llistes diferenciades ampliades amb altres forces polítiques avui presents a Junts pel Sí. Una manera de fer una llista unitària pel darrera. Però, un cop evidenciada la impossibilitat de fer una llista unitària de tots, aquesta circumstància no pot significar abandonar la idea de promoure una llista, en aquest cas en la forma de agrupació d’electors,  capaç d’aprofitar l’impuls i la il·lusió expressada aquests dies en la campanya a favor de la llista unitària. S’han recollir quasi 315.000 signatures. Aquesta xifra no és gens irrellevant. En les darreres eleccions del 2015 la CUP obtingué 337.794 vots, el PP 349.193 i Catalunya Sí Que es Pot 367.613.

Un manera d’aprofitar la il·lusió generada pel manifest a favor d’una llista unitària seria donar sortida política aquesta voluntat de prioritzar, en aquests moments d’emergència històrica, la unió enfront del sectarisme partidista i els càlculs electoralistes. Només la unitat ens farà forts i ens permetrà afirmar la independència de Catalunya. Per fer-ho possible proposaria que el president Puigdemont encapçales una llista plural i diversa on coincidissin persones de trajectòria política honesta i compromesa amb el país amb persones representatives de les diferents sensibilitats polítiques i socials existents a Catalunya. Fora un gest de gran generositat política que el PDCAT renuncies, en aquestes eleccions del 21D, a presentar-se sota les segles sigles, i aportés en aquesta llista els seus millors actius polítics començant pel president Puigdemont. Caldria esmerçar-se en fer la millor llista possible convençuts que, units pels objectius comuns de democràcia, dignitat i independència de Catalunya, i sota el lideratge del president Puigdemont, els catalans i les catalanes podem donar resposta al moment excepcional que viu el nostre país. En aquesta llista haurien de participar, sense cap afany partidista, totes les persones que comparteixen aquesta idea de que la unitat avui és la nostra gran força i l’únic camí per vèncer l’unionisme i les seves polítiques antidemocràtiques. 

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IX

Hi ha una anotació de l'historiador Wakidi (747-823) comentant que Abdallah ibn Sa'd ibn Abi Sarh, germà de llet d'Uthman, i un esclau cristià van tenir algun paper en la redacció de l'Alcorà. Un altre historiador, en aquest cas molt important en l'islam, Tabari (838-923), va proposar que Alí i Uthman van començar a escriure la revelació de Muhammad però quan van desaparèixer el seu treball va ser continuat per Ubayy i Zayd. Aquest historiador explicà que la gent increpava a Uthman dient que "l'Alcorà eren diversos llibres i vas desacreditar-los tots menys un". Mentre Abu Bakr i Umar havien mantingut la transmissió de la revelació, Uthman havia destrossat el llibre. Era evident que el judici de Tabari sobre Uthman era molt negatiu.

Fins aquí, a grans trets, s’han explicat en vàries notes alguns dels relats més sòlids sobre l'origen de l'Alcorà. De tots ells el relat d'Al Bujari va esdevenir la versió islàmica canònica de com va ser compost l'Alcorà. No obstant això alguns islamòlegs moderns es pregunten com pot ser que, després d'uns 238 anys després de la mort de Muhammad s'escollís una font de transmissió oral com veraç, desestimant totes les restants. Ningú té una resposta convincent a aquesta qüestió.

La descripció que fa l'Bujari de la confecció de l'Alcorà persegueix certificar l'autenticitat de tot procés perquè estableix una cadena de transmissió inqüestionable: els tres primers líders de la comunitat musulmana. A més, tenia un altre interès, deixar clar que ser un Omeia, Uthman, qui va realitzar la recol·lecció dels materials que van donar origen a l'Alcorà. Hi ha qui sosté que Uthman va manar realitzar una nova fixació d'un text canonge de l'Alcorà per contrarestar el poder dels Qurra, personatges que s'havien convertit en recitadors professionals de l'Alcorà, vivien d'això i tenien un gran poder entre la població musulmana arribant a qüestionar en algunes ocasions el poder del líder polític-religiós de la comunitat. D'altra banda, davant l'absència d'un text normatiu escrit l'Alcorà, va donar a peu que alguns Qurra inventessin històries per afavorir els seus interessos.

Aliança per la democràcia

Aquest cap de setmana s’ha fet públic el manifest “Per una llista electoral unitària” qual els ciutadans s’hi poden adherir. El document ha estat una iniciativa de diverses persones en relació a les properes eleccions catalanes convocades pel govern de Madrid. Les eleccions imposades pel govern espanyol el 21-D són una oportunitat. Són una tria decisiva entre democràcia i imposició, entre partits sobiranistes i partits destructors de l’autogovern de Catalunya. Entre els partits que han donat suport al legítim govern de la Generalitat i els partits que han patrocinat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. El 80% de la societat catalana sempre ha volgut resoldre aquest conflicte mitjançant les urnes. El sobiranisme, amb tots els seus múltiples matisos polítics, ha abanderat aquest moviment amb radicalitat democràtica gràcies a la mobilització pacífica popular. Al davant ha tingut empre un adversari poc democràtic, trampós i fins i tot violent.

Penso que cal afrontar aquest moment decisiu de la nostra història bastint un front electoral sobiranista ampli, que vagi més enllà d’una coalició de partits amb una llista unitària i transversal que inclogui tots els sectors que volen enfrontar-se al bloc del 155. Ens cal reforçar la unitat d’acció més enllà d’unes sigles i defensar entre tots la democràcia. Cal establir una aliança per la democràcia. Cal anar plegats en aquestes eleccions, és una bona estratègia per guanyar. Certament, no hi ha cap altre objectiu pel 21D: guanyar, guanyar i guanyar. L'horitzó d'una llista cívica genera esperança. Sumar avui és multiplicar.

Per fer-ho, penso, que l’únic camí a seguir és promoure una candidatura unitària i transversal. M’agradaria que les forces polítiques que tenen en les seves mans fer-ho reflexionessin les encertades paraules del gran patriota Maurici Serrahima escrites en les seves memòries Mentrestant. Les paraules d’aquest polític pensador catòlic foren: “Quan es vol fer política de debò s'han de veure les coses en conjunt i s'ha de tenir un pensament llunyà. Això no vol dir que no el puguem aconseguir, però vol dir que ens hem d'estranyar si no ens el trobem fet, perquè no és la nostra ordinària manera de ser. El mateix podríem dir de la necessitat d'aplegar-se, d'anar junts, indispensable en la política, si es volen fer grans coses". Espero que aquestes reflexions ens ajudin entendre quin és atzucac d'aquests dies. 

Per adherir-se a la proposta d'una llista unitària a les eleccions del 21-D cliqueu aquí: llista unitària, adhesió

Glosses per la vida quotidiana

La nostra societat ha banalitzat la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona del nostre entorn. Llavors tot són preguntes sense massa resposta. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. Jo sóc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més. (Jn 11,25-26)

Per damunt de tota llei hi la caritat. La capacitat d’estimar, d’entendres, de pacificar i fer el bé. Si no hi ha amor, fins i tot en política, tot s’esvaeix endut per l’egoisme. Sense amor, la llei és l’escut per emparar els interessos personals i oprimir els legítims drets dels altres. Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Jesús tenia al davant un malalt, preguntà als entesos en la Lleu i als fariseus: “Es permès o no de curar en un dia de repòs? Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar.(Lc 14,1-4)

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians hem de lluitar per la justícia. No podem defugir aquesta responsabilitat. La misericòrdia i la compassió ens permeten obrir el cor a les persones que pateixen tota mena de discriminació o exclusió. Però hem de ser més radical i anar a combatre les estructures de pecat que són la causa de les injustícies i desigualtats que deshumanitzen.

Déu és pare d’orfes, defensor de viudes,

des del lloc sagrat on resideix.

Déu dóna casa als desemparats

allibera els captius i els enriqueix.

Salm 67

A moltes persones ens sosté l’esperança. Vivim temps plens de preocupacions i dissorts que ens intranquil·litzen i donen perplexitats. Sense esperança tot fora més difícil. Vivim confiats que no estem sols i que ens mantindrem fidels en al camí que hem emprés.

Renoveu la vostra vida, Senyor,

com l’aigua renova l’estepa del Negueb.

Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls

criden de goig a la sega.

Salm 125

Llibertat, democràcia i amnistia

L’empresonament a Estremera i Alcalà Meco de la quasi la totalitat del govern de la Generalitat ha commogut la festivitat dels sants Difunts. La decisió de la jutgessa, força criticada per molts juristes tant pel fons com per la forma, evidencia la feblesa de la democràcia de l’Estat espanyol. Aquest Estat ha permès la vulneració de les garanties processals i ha tolerat la indefensió jurídica dels consellers de la Generalitat metre les elits polítiques aplaudeixen la decisió judicial. Diuen “amics, qui la fa, la paga”. La irrupció de la judicatura en l’espai polític ha estat possible perquè aquestes elits polítiques de l’Estat han traslladat constantment el debat polític a l’àmbit judicial. L’any 2006 el partit Popular comença a recollir signatures per revisar la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Quan l’elit política abandona l’espai polític el seu lloc és ràpidament ocupat per altres poders de la societat. En aquest cas una part de la judicatura sembla que està assumint un protagonisme per sobre les seves responsabilitats constitucionals. La divisió de poders ha saltat pels aires i la contaminació política del Tribunal Constitucional feta pels partits majoritaris s’ha estès a altres nivells del poder judicial. Al final, les elits polítiques pretenen guanyar en els tribunals allò que no pogut aconseguir en l’àmbit polític i alguns membres de la judicatura llueixen perfil propi alimentats per alguns medis de comunicació. 

Les elits polítiques d’Espanya han entès el seu paper social com una qüestió d’ordre públic abandonant la visió clàssica de la política: diàleg, negociació i acord. L’Estat espanyol ha estat colonitzat per uns joves professionals educats sota la influència de visions autoritàries, centralitzadores i que entenen la política com una prolongació de la vida de les casernes. No calen raons, sinó bones mesures repressives. ¿Per què negociar, si la força pot imposar les idees que han d’esdevenir guanyadores?. La degradació de la política viscuda arran del desafiament independentista evidencia la crisi de la democràcia de l’Estat espanyol. Davant la incapacitat de l’estament polític per trobar solucions als problemes polítics s’ha propiciat que altres poders de l’Estat comencen a imposar directament les seves solucions. Els salva pàtries estan sempre a punt per actuar i, probablement, ja ho han començat a fer. Intueixo que l’empresonament de bona part del govern de la Generalitat és una mostra de l’actuació paral·lela d’aquests poders de l’Estat que han començat a reconduir una situació que consideren que s’ha escapat de les mans a la classe política. D’alguna manera, el lema de “a por ellos” ho contamina tot.

Audaços per guanyar

En Miqel Martí Pol, en el seu magnífic poema Ara mateix en recordava que tot està per fer i tot és possible. Sabies paraules i molt adients avui en dia per invitar-nos a seguir treballant, i sense defallir, en la construcció del projecte nacional català. És evident que tot és possible, fins i tot guanyar sobradament les eleccions del 21D, però fer fer-ho tot està per fer. Cal transmetre al poble català que hi ha una voluntat política de no aturar-nos fins la independència de Catalunya. Els líders del procés no poden dilapidar la il·lusió dels més de milions de catalans que votarem en el referèndum del 1 d’Octubre. Aquest líders han de consolidar aquesta adhesió a l’independentisme i han d’eixamplar el vot. Calen molts més de dos milions de persones.

L’horitzó electoral del 21D és una importunitat pels independentistes. Cal sortir a guanyar unes eleccions que seran el plebiscit que les elits de l’Estat no han deixar fer. Les forces polítiques contraris a la independència lluitaran per barrar el pas a l’independentisme. Però, cal ser astuts i audaços per mantenir viva la il·lusió que ens ha dut on hem arribat. La gran força de l’independentisme és la gent. La gran capacitat de mobilització de molta gent que tenaçment ha lluitat per defensar la llibertat i la sobirania dels catalans. Ara, les forces independentistes han de ser responsables del moment polític que ens ha tocat viure i reforçar la seva unitat per aprofitar al màxim aquesta oportunitat de les eleccions del 21D. La unitat ens farà vencedors.