Llibertat, democràcia i amnistia

L’empresonament a Estremera i Alcalà Meco de la quasi la totalitat del govern de la Generalitat ha commogut la festivitat dels sants Difunts. La decisió de la jutgessa, força criticada per molts juristes tant pel fons com per la forma, evidencia la feblesa de la democràcia de l’Estat espanyol. Aquest Estat ha permès la vulneració de les garanties processals i ha tolerat la indefensió jurídica dels consellers de la Generalitat metre les elits polítiques aplaudeixen la decisió judicial. Diuen “amics, qui la fa, la paga”. La irrupció de la judicatura en l’espai polític ha estat possible perquè aquestes elits polítiques de l’Estat han traslladat constantment el debat polític a l’àmbit judicial. L’any 2006 el partit Popular comença a recollir signatures per revisar la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Quan l’elit política abandona l’espai polític el seu lloc és ràpidament ocupat per altres poders de la societat. En aquest cas una part de la judicatura sembla que està assumint un protagonisme per sobre les seves responsabilitats constitucionals. La divisió de poders ha saltat pels aires i la contaminació política del Tribunal Constitucional feta pels partits majoritaris s’ha estès a altres nivells del poder judicial. Al final, les elits polítiques pretenen guanyar en els tribunals allò que no pogut aconseguir en l’àmbit polític i alguns membres de la judicatura llueixen perfil propi alimentats per alguns medis de comunicació. 

Les elits polítiques d’Espanya han entès el seu paper social com una qüestió d’ordre públic abandonant la visió clàssica de la política: diàleg, negociació i acord. L’Estat espanyol ha estat colonitzat per uns joves professionals educats sota la influència de visions autoritàries, centralitzadores i que entenen la política com una prolongació de la vida de les casernes. No calen raons, sinó bones mesures repressives. ¿Per què negociar, si la força pot imposar les idees que han d’esdevenir guanyadores?. La degradació de la política viscuda arran del desafiament independentista evidencia la crisi de la democràcia de l’Estat espanyol. Davant la incapacitat de l’estament polític per trobar solucions als problemes polítics s’ha propiciat que altres poders de l’Estat comencen a imposar directament les seves solucions. Els salva pàtries estan sempre a punt per actuar i, probablement, ja ho han començat a fer. Intueixo que l’empresonament de bona part del govern de la Generalitat és una mostra de l’actuació paral·lela d’aquests poders de l’Estat que han començat a reconduir una situació que consideren que s’ha escapat de les mans a la classe política. D’alguna manera, el lema de “a por ellos” ho contamina tot.