Nadal de tots - El Nadal de Xavier Benguerel

Penso en la campana petita i vulgar de l’església del nostre barri. Et cridarà enguany a la missa del gall? Sí, tu hi aniràs amb un fervor que envejo, i ja sé com serà la teva pregària. Gairebé sento el xiuxiueig tremolós dels teus llavis i el teu bes en els peus de l’Infant i veig la llàgrima ardent que et mulla la galta una mica pansida i molt pàl·lida.

Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església del raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge?. No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya (...)Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança.

Fragment de “Nadal a l’exili. Carta oberta a la meva mare” de Xavier Benguerel escrit a Santiago de Xile el 15 de setembre de 1940 i publicat a la revista Germanor.

Llantions pels exiliats

Ahir vaig escriure sobre el Nadal dels empresonats,  avui parlaré del Nadal dels exiliats. Els cristians celebrem el Nadal com una festa joiosa i lluminosa pel fet commemorat i la simbologia de la victòria del dia sobre la nit. En la narració de l’esdeveniment religiós es destaca que tothom està en trànsit: sant Josep i la Mare de Déu, en la seva cerca de lloc on fer estada; els àngels que venen del cel per fer l’anunci o els pastors que aniran a trobar el Messies nat. Ben aviat els reis es també es posaran en marxa per anar a fer l’adoració. Quan tot sembla més tranquil, la família sagrada es posarà de nou en camí per anar a l’exili a Egipte. La fugida a Egipte, tan recordada per l’art és un exili. La família del Messies va haver de fugir per no patir la repressió del poder gelós del naixement de l’infant Jesús.

La societat catalana ha experimentat l’experiència de l’exili del president de la Generalitat i de quatre consellers del govern legítim. La fugida a l’exili és una experiència amarga per moltes persones. ¿Quantes persones avui venen a Europa com exiliades? L’asil i refugi són una realitat feixuga en la consciències dels europeus. Els conflictes del món comporten grans desplaçaments de la població que fugen del conflicte i alguns, en la fugida, hi la seva salvació personal. Tot i aquesta realitat, el nostre país no és societat d’acollida per decisió dels governants de l’Estat. La solidaritat expressada per moltes famílies catalanes que volen acollir els contingents d’exiliats queda estroncada per una política estatal extremadament hipòcrita i insolidària.

Durant aquestes festes les llars catalanes podríem expressar la nostra solidaritat amb els catalans exiliats a Brussel·les encenen uns petits llantions, potser un per cada exiliat, al costat del pessebre per recordar-nos de la situació d’aquestes persones. Amb aquest gest, a més d’evocar el record d’aquestes polítics, poden fer present en les nostres llars la dramàtica situació de les persones que deambulen en les fronteres europees esperant un gest solidari d’acolliment. Quan mirem aquests llums al costat del pessebre veurem en ells aquells exiliats que aquests dies no podran estar al costat dels seus perquè injustament estan lluny de casa seva.

El Nadal dels empresonats

Demà és el dia de reflexió. Ho hem de fer atentament per discernir el sentit del vot i saber en quin costat de la història col·loquem la nostra papereta. Però, no vull parlar de política, ni fer propaganda dels meus. Avui no toca. Vull parlar dels empresonats, siguin polítics o no polítics, preventius o penats. Tant se val. Tots tenen en comú la condició d’estar privats de llibertat per l’Estat. Aquests dies he escoltat alguns testimonis dels empresonats en Estremeras o relats dels familiars del empresonats a Soto del Real. Al sentir el que explicaven he percebut que el sistema penitenciari d’Espanya, per més que es digui que és per ajudar a la reinserció social, en la pràctica m’impulsa a pensar que és per venjar el suposat mal causat pels empresonats.

Les condicions de vida en algunes presons són indignes, vexatòries i, perquè no dir-ho, inhumanes. Els empresonats s’ho passen malament Fins i tot, les persones amb penes més extremes tenen dret a que l’Estat preservi la seva dignitat. Si a més, el motiu d’estada a la presó és discutible jurídicament, no queda altra sortida que la indignació i la denúncia. Els cristians tenim una fe contrastada per la presó d’alguns apòstols i de molts sants. Siguem solidaris durant aquests dies amb els polítics catalans privats de llibertat. En el dia de Nadal, el nostre pensament ha de fer present en mig de les nostres celebracions, amb un senzill gest, com posar quatre llaços grocs en l'arbre de Nadal, podem expressar  la nostra solidaritat, complicitat i afecte amb aquells empresonats que no poden viure aquesta festa amb els seus.

Nadal de tots - Josep Pous i Pagés

Fragment del Parlament de bones festes llegit per Josep Pous i Pagès en la festa del Nadal català celebrada París publicat a El Poble Català, el 2 de febrer de 1940

“Certament els plaers de la festa de Nadal no es redueixen pas als de menjar i beure. Hi ha aquella alegria de sentir-se junts i units en bon amor tota la família que el món no coneix cosa més solca. I aquella inefable veu, vinguda dels fons de les centúries, que invita als homes de bona voluntat a oblidar tot el que pot dividir-los i contraposar-los en un mateix ardent desig de pau i de concòrdia. I l’alegre misteri de la missa del gall, consol i esperança del creient, amb els estels que tremolen de fred en la volta de la nit, mai tan alta i tan pura. I en qui sap els indrets del camp i de les ciutats, les màgiques fantasies del pessebre, finestra oberta en ple país del somni”

La lliço moral de Jordi Cuixart

Ahir, en un dissabte fresquet, amb un fred preludi de la calidesa de les festes de Nadal, uns quants cristians, convocats pel grup de cristians per la independència vinculats a l’ANC,  ens aplegarem al llarg del matí i tarda per expressar la nostra solidaritat amb els polítics i dirigents socials empresonats o a l’exili. L’Església de sant Felip Neri de Barcelona fou un magnífic espai per acollir paraules i músiques que amb diferents tons expressaven l’ideal de comunió fraterna entre els assistents i les persones amb absència forçada per la repressió de l’Estat espanyol.

Va impressionar-me el testimoni de Txell Bonet, la companya de Jordi Cuixart. Acabava d’arribar de la presó d’Estremera amb el fill de sis mesos ben arrapat el cos. Amb poques paraules, molt ben trobades, transmeté la l’estat anímic del seu marit. Ens parlà de la seva fortalesa interior malgrat les dificultats de viure empresonat. La seva breu intervenció quedà il·luminada per l’anècdota que explicà referent a l’actitud del seu marit. Els empresonats tenen dret a rebre dos paquets cada mes de roba i altres complements enviats per la família. El primer paquet del mes de desembre fou bàsicament roba d’abric per combatre el fred de la presó. Ara quan tocava preparar el segon paquet en Jordi Cuixart tornà a demanar roba d’abric. La seva dona li preguntà si en tenia prou amb la primera tramesa i en Jordi respongué que era per repartir-la amb la gent que no en té. Llavors, l’església esclatà en aplaudiments i molts cristians se’ns feu present la paràbola del Judici Final de Mateu 25.

Glosses per la vida quotidiana

Estem en temps d’espera d’un fet que trasbalsarà els nostres cors: el Nadal. El dia en que Déu s’encarna per compartir la condició humana, assumir les nostres sofrences i proposar-nos un camí de consol i salvació. És una espera confiada perquè sabem que després del Nadal ve la Pasqua on tota llum il·lumina la foscor. “Els pobres desvalguts buscaven aigua i ni en trobaven, la set els ressecava la llengua. Jo, el Senyor, el Déu d’Israel, els escolto i no els abandó: dalt les muntanyes més àrides faig néixer rius, faig néixer fonts dintre les valls i estanys en el desert”.(Is 41,17-18)

La fe sense obres és insuficient, morta es deia abans. Necessitem allunyar-nos dels consells que es mostren una fe només plena de devocions i cultes. Ens cal anar pels camins de les persones que estimen de cor i les seves obres són testimoni de l’amor. La contemplació i l’acció ens han d’acompanyar mentre fem el nostre camí. “Les obres acrediten l’autèntica saviesa” (Mt 11,19)

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en temps d’espera del Nadal que és a prop. Mentrestant podem reflexionar pausadament sobre el sentit d’aquesta festa. Som persones que esperem la salvació. El nostre temps està ple d’injustícies i confiem que vindran temps millors en els quals les nostres penes seran vençudes i les nostres esperances realitzades. Esperem l’encarnació d’un Déu que assumeix la nostra situació. “Sigueu valents, no tingueu por ! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar” (Is 35,4)

Estem caminant vers el Nadal. En el camí sentim anuncis de fets extraordinaris. Els profetes presenten el temps futurs com moments de capgirament. Els plors esdevindran rialles perquè ens ve l’anunci joiós de la capacitat salvadora de l’amor encarnat. Mentre caminem, podem meditar en com ser testimonis d’aquest amor. “Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serrada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora”. (Is 40, 3-5)

Hem de viure esperançats perquè sabem que Déu és a prop i confiem en la fraternitat humana. L’amor acompanya i fa lleugera la vida quan es torça i costa entendre-la. Hem de fiar-nos de l’amor, el que tenim i el que ens tenen. “La seva intel·ligència és immensa. Dóna noves forces als qui estan rendits, i els dèbils, els fa robustos. Els qui es fien del Senyor cobren noves forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense extenuar-se”. (Is 40,29.31)