Glosses per la vida quotidiana

Les persones religioses han de ser generoses perquè han rebut de forma gratuïta el do de la fe. Han de transmetre-la sense esperar res a canvi i no han de mercadejar amb ella. La gratuïtat de la fe comporta viure sense més possessions i seguretats que les donades per una vida interior plena. “No heu pagat per rebre aquest poder, doneu-ho també sense pagar. No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí”. (Mt 10, 8-10)

Hem de procurar ser persones pacificadores i conciliadores en una societat on les tensions condicionen sovint les relacions humanes. Actuar així, no vol dir anar amb el lliri a la ma. Més aviat se’ns demana saber combinar l’astúcia i la prudència, mantenint-nos ferms amb els nostres principis. “Us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els colons”. (Mt 10,16)

Glosses per la vida quotidiana

La fe es basa en la confiança intuïda des del cor. La raó pot aportar-hi solidesa, però ha de fonamentar-se en l’acolliment confiat a la invitació de creure.“Confiança, filla, la teva fe t’ha salvat” (Mt 9,22)

Creure és comprometre’s. En el món, hi ha moltes injustícies i desigualtats que demanen ser vençudes. La societat cada cop és més dual i les desigualtats s’eixamplen i amplien. Per combatre aquesta situació cal més implicació i compromís. Hem d’esmerçar un temps de la nostra vida a fer possible l’alliberament de moltes persones que pateixen i són infelices. “La collita és abundant, però hi ha pocs segadors”( Mt 9,37)

L’amor és desinteressat. Estimem sense esperar res a canvi. Ho fem convençuts que és la millor manera de ser persona i relacionar-se amb els altres. La temptació d’esperar alguna recompensa sempre hi és present. Però, hem de donar-se amb generositat i sense esperar res. “Nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós. ¿Què ens tocarà?”(Mt 19,27)

Reinventar la política XI - Etica del carrer

Existeix també una valoració a la baixa, per part dels poders polítics, del paper de les associacions intermèdies en l'articulació de la societat. La seva desconsideració va deixar el camí lliure per a l'exercici tecnocràtic del poder. Encara que l'escassa vertebració del teixit social és motiu que els partits polítics trobin notables dificultats per projectar les seves propostes cap a la societat i prendre el pols del sentir social, afectant tot això negativament a les bases de la seva legitimitat. Això es posa de manifest en el progressiu allunyament que mostren els partits polítics respecte el que es coneix com "ètica del carrer", a través de la qual afloren els interessos dels sectors marginals i perdedors presents en la nostra societat, de manera que aquests no troben, ni disposen, de canals permanents de diàleg amb el poder.

Imaginar que la legitimitat dels vots, encara que aquests concedeixin majories més que suficients, permeti prescindir de la societat civil ha donat al trast al desenvolupament d'una democràcia participativa i en el seu lloc a afavorit concepcions més restringides de la democràcia. Com a resultat de la poca participació el poder polític i els poders de la societat tendeixen a estar més centralitzats i fer-se més impenetrables. Fins i tot poden sentir-se més còmodes els qui sempre han buscat qualsevol pretext per cercenar alguna de les llibertats dels ciutadans o retallar-les lleugerament. El progressiu afebliment dels mecanismes socials participatius s'acompanya amb la persistència d'un aparell d'estat que en alguns nivells és extraordinàriament opac als controls democràtics i, per desencert, ha estat dirigit per persones amb un tarannà democràtic adquirit en cursos intensiu de reciclatge polític.

L'ús de "dossiers" reservats, obtinguts a través de sòrdids mecanismes, com a escut protector davant una possible investigació pública o com a element de negociació fan més indefens al ciutadà i fa l'efecte que estem assistint a una pugna entre els valors i funcions de la comunitat política organitzada i els grups econòmics poderosos. Si no assistim a un atac formal a la democràcia, sí que està en curs una operació de reducció del paper de l'Estat. Operació que, com subproducte, s'acompanya d'una crítica continuada a la classe política. Amb aquest tipus d'actuacions es posa de manifest la vulnerabilitat i fragilitat dels drets de les persones davant l'absència de control de certs components de l'estat i el benefici que tal situació sembla reportar a els qui, freturoses de qualsevol legitimitat democràtica, busquen beneficiar-se de tal estat de coses per estendre els seus poders econòmics i uns altres per escapar-se del control democràtic.

Cadàvers robats a Cuelgamuros

Segurament els estrategues comunicatius del govern del PSOE han vist en l’exhumació del cadàver de Franco un esdeveniment prou significatius per impactar a l’opinió pública i diferenciar-lo de les polítiques conservadors del PP. El gest pot ser efectiu per incidir en les emocions ciutadanes, però resulta secundari des del punt del vista de la restitució de la memòria històrica. El que és just fer, abans de treure el cadàver del dictador, és resoldre  el problema de l’ossari construït amb morts robats dels cementiris de molts pobles sense el consentiment dels seus familiars. Aquests cadàvers robats són un dels problemes reals del Valle de los Caídos.

Un altre problema destacat és el paper del Patrimoni del Estado en la gestió d’aquest espai. ¿Té sentit mantenir amb diner públic un espai construït per ser un memorial de la dictadura franquista? Perquè això és el que realment significa, en la simbologia popular, tota la construcció del valle de Cuelgamuros. No hi ha un altre discurs simbòlic, el Valle de los Caídos es construí a Cuelgamuros com a memorial perpetu dels vencedors contra els vençuts gràcies al treball dels presos polítics. Aquesta realitat no és pot maquillar, ni donar-li la volta. També sorprèn que la comunitat benedictina instaurada allí pel franquista fray Justo Pérez de Urbel sigui encara l’encarregada de l’atenció religiosa d’aquest centre. No té cap mena de sentit que l’Església catòlica estigui present en aquest lloc de significació molt allunyada dels valors bàsics del cristianisme. L’exhumació del cadàver de Franco seria una bona campanya comunicativa però no resoldria cap dels importants problemes que també estan enterrats en el valle de Cuelgamuros.

Reinventar la política X - Democratitzar la participació política

Un tema recurrent en tot sistema democràtic és conciliar la igualtat política amb la participació i la deliberació dels ciutadans en la presa de decisions. La majoria de sistemes polítics vigents han afavorit la igualtat política a costa de la deliberació i de la participació. Això ha estat un error. La igualtat política sense participació i deliberació únicament produeix ànsies de poder i només beneficia a els qui tenen el poder com a única guia d'actuació. La cultura política dominant Espanya ha afavorit la consolidació d'un sistema política basat en el consens plebiscitari, on la participació democràtic dels ciutadans ha quedat relegada només a les consultes electorals. Quan els ciutadans decideixen sobre uns candidats que acostumen a ser el resultat d’un procés de destil·lació del poder dins dels propis partits.

Durant aquests anys hem assistit a l'obstinada preocupació d’impedir qualsevol mediació política que no fos el vot, oblidant que avançar en el camí de la democratització de la societat i de l'Estat no pot consistir a convocar eleccions i fer amb major freqüència referèndums, sinó en augmentar el nombre d'instàncies en les quals els ciutadans puguin decidir democràticament sobre els temes que els preocupen. Democratitzar és estendre tant el poder com la responsabilitat. Democratitzar la responsabilitat significa en la política, l'economia i la societat anul·lar la separació entre que pren les decisions i qui les pateixen. Alhora de prendre decisions cal assumir, com a responsabilitat política, la dimensió social del propi acte de decidir.

El sistema electoral espanyol contribueix ben poc al desenvolupament de la participació política. Efectivament, el sistema electoral, basat en les llistes tancades i bloquejades, afavoreix la concentració del poder polític i allunya els polítics electes dels seus electors. L'actual llei electoral afavoreix als partits forts i castiga als petits; privilegia a les ciutats petites, a l'Espanya rural, enfront de les grans concentracions urbanes. A més el sistema de llistes tancades i blocades per a les votacions situa en les cúpules directives dels partits, que són els qui en definitiva aproven aquestes llistes, un fabulós poder. Això és un exemple sobre com les disfuncions del sistema polític espanyol erosiona el principi democràtic d'elecció i control dels governants pels governats. Quan passa això, l’àmbit polític queda força separat de la ciutadania. Els processos d’escrutini públic tenen dificultats de ser efectius per les múltiples barreres que el poder polític ha establert per tal de resistir qualsevol supervisió ciutadana.

Reinventar la política IX – Democràcia i participació

La disminució de la participació política és un dels resultats més evidents de l'evolució dels sistemes democràtics moderns. Aquest fet afecta negativament al sentit de la democràcia, devalua els seus components institucionals i potencia l'aparició de les elits polítiques professionalitzades insensibles a les necessitats ciutadanes. La gran paradoxa de l'actual situació és que mentre el sistema polític assegura encertadament la igualtat política i ha desenvolupat espais formals de participació, al mateix temps ha fracassat per motivar-la eficientment. El resultat és que bona part de la societat ja no considera a la democràcia com un sistema basat en la participació en la vida pública, sinó com un sistema que garanteix només les llibertats formals però no representa als ciutadans. El sistema polític afavoreix que el poder polític oblidi les tres condicions bàsiques per considerar una societat com democràtica: la igualtat política, la no tirania i la deliberació

Els fets posen de manifest que ha caigut en desús la idea de que, en una societat democràtica,  l'obligació de participar és, a més d’un dret irrenunciable dels ciutadans, una exigència moral. La formació del poder no es fa només a través de les eleccions per sufragi universal -condició necessària però no suficient- sinó a través de l'esforç de presència diària de la ciutadania en l’espai públic i incidint en les deliberacions polítiques.

En una veritable democràcia la paraula participació té, dues accepcions: primera, la clàssica i tradicional d'elecció dels membres de les assemblees legislatives i dels governants; l'altra es refereix a la capacitat popular per incidir en les decisions adoptades pels representants electes durant el període en que dura el seu mandat. Això últim és el que no s'ha sabut desenvolupar des de les pròpies societats democràtiques. En els últims anys han sorgit forces veus que alerten contra el perill de deslegitimació de la política i de la democràcia i contra la falta de canals de participació. Però, per començar a recuperar els espais participatius en les societats democràtiques cal que els partits polítics, els veritables usurpadors del poder polític de la societat, han de governar d'una altra manera. Especialment han de renunciar a la concepció messiànica de la política  que ha arruïnat moltes de les esperances posades en ells.

Reinventar la política VIII – La utopia feta història

L'any 1989 fou la fita històrica de la fi del comunisme, la versió del socialisme convertit en doctrina d'estat. Les transformacions dels països del socialisme real, la reorganització geopolítica mundial, les seves repercussions sobre les estratègies de molts partits democràtics, provocaren una profunda revisió de les utopies socials forjades a l'empara de les lluites d’emancipació dels segles XIX i XX, moltes de les quals havien trobat en el socialisme la seva expressió política. La mutació de la societat, fruit de la pressió social, agafà desprevingudes a la majoria d’aquestes utopies. La novetat de les qüestions plantejades, la seva rapidesa d’aparició, la seva amplitud d'incidència i projecció cap a múltiples nivells de la civilització moderna, no han trobat resposta suficient en les diferents alternatives ideològiques que havien proporcionat una cohesió racional a les aspiracions d’emancipació de la humanitat.

A més, es descobrí, i fou una experiència frustrant,  que la utopia feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El rebuig al pensament utòpic manipulat per la ideologia i l’aterrament en lo real, aparegué quan els ciutadans del segle XX descobriren que aquella raó utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que una raó instrumental al servei del poder polític. Es descobrí amargament que la confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix legitimat per una il·lusió utòpica.

El poder polític sempre ha exercit fortes temptacions fins el punt de perdre el seu caràcter de mediació convertint-se en un dels nous ídols de les societats contemporànies. Un poder així entès introdueix un absolut dins de les relacions humana impedint a les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del gaudi del poder han crescut polítics sense cap tipus d'autoritat, només motivats pel seu afany personal. En moltes ocasiones, l’ombra del poder és allargada i anul·la la seva sentit com a servei a la comunitat. És evident que la regeneració de la política ha construir-se sobre una nova concepció del poder i una nova manera d’entendre l’autoritat.  Però abans, a fi de reeixir en aquest intent, caldrà desaprendre el que s’entén avui per poder i autoritat.