L'any 1989 fou la
fita històrica de la fi del comunisme, la versió del socialisme convertit en
doctrina d'estat. Les transformacions dels països del socialisme real, la
reorganització geopolítica mundial, les seves repercussions sobre les
estratègies de molts partits democràtics, provocaren una profunda revisió de
les utopies socials forjades a l'empara de les lluites d’emancipació dels
segles XIX i XX, moltes de les quals havien trobat en el socialisme la seva
expressió política. La mutació de la societat, fruit de la pressió social, agafà
desprevingudes a la majoria d’aquestes utopies. La novetat de les qüestions
plantejades, la seva rapidesa d’aparició, la seva amplitud d'incidència i
projecció cap a múltiples nivells de la civilització moderna, no han trobat
resposta suficient en les diferents alternatives ideològiques que havien
proporcionat una cohesió racional a les aspiracions d’emancipació de la
humanitat.
A més, es descobrí,
i fou una experiència frustrant, que la utopia
feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El
rebuig al pensament utòpic manipulat per la ideologia i l’aterrament en lo
real, aparegué quan els ciutadans del segle XX descobriren que aquella raó
utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que una raó
instrumental al servei del poder polític. Es descobrí amargament que la
confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una
reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com
es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix
legitimat per una il·lusió utòpica.
El poder polític
sempre ha exercit fortes temptacions fins el punt de perdre el seu caràcter de
mediació convertint-se en un dels nous ídols de les societats contemporànies. Un
poder així entès introdueix un absolut dins de les relacions humana impedint a
les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del
gaudi del poder han crescut polítics sense cap tipus d'autoritat, només motivats
pel seu afany personal. En moltes ocasiones, l’ombra del poder és allargada i
anul·la la seva sentit com a servei a la comunitat. És evident que la regeneració
de la política ha construir-se sobre una nova concepció del poder i una nova
manera d’entendre l’autoritat. Però abans,
a fi de reeixir en aquest intent, caldrà desaprendre el que s’entén avui per
poder i autoritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada