No eren reis, sinó uns mags

Ha passat la festa de l’Epifania, popularment coneguda com el dia de Reis. En l’imaginari tradicional aquesta festivitat commemora l’adoració de Jesús per tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar. Però la narració evangèlica d’aquest fet és més continguda i el relat és més simple del que després dels anys, la tradició cristiana ha consolidat com una aparent història real. L’Evangeli de Mateu (Mt 2,1-12) explica l’escena d’uns personatges vinguts d’orient, “vingueren d’Orient uns mags i en arribar a Jerusalem, preguntaven «¿On és el rei dels jueus que acaba de néixer»”.

Les primeres comunitats cristianes interpretaren el naixement de Jesús a la llum del que es diu en el salm 72 “Les tribus del desert s'agenollaran davant d'ell, els enemics s'abaixaran fins a la pols. Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Li faran homenatge tots els reis, se li sotmetran tots els pobles. Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort” (72,9-13). Així, el nen que havia de ser el Messies esperat havia de ser adorat per un reis que vindrien de l’Orient. Aquests personatges, que en el relat de Mateu no es precisa el seu nombre, representen els gentils, aquells que no són jueus. La seva adoració pretenia tenir una dimensió d’ensenyament per aquells jueus que negaven la divinitat de Jesús.

Per que més que l’evangelista Mateu parli d’uns mags en diversos moments, la tradició considerà que eren uns reis. En el segle III, es fixà el bomber de tres, un per cada present: or, encens i mirra. Segles després, el segle VI, aquesta mateixa tradició amplià el relat anomenant els reis com Melcior, provinent del llinatge de Sem, Gaspar, del llinatge de Cam, i Baltasar del llinatge de Jafet. El segle XVI es fixà que Baltasar era negre.

Una nova església cristiana, l’ortodoxa de Kiev

Una solemne cerimònia a la catedral ortodoxa de sant Jordi d’Istanbul  ha segellat la independència d'Església Ortodoxa d'Ucraïna. El lloc escollit estava carregat d’un alt valor simbòlic. La històrica ciutat de Constantinoble, seu de la primera església ortodoxa  separada de l’església catòlica romana ha estat escollida per confirmar la  ruptura entre els patriarcats de Kiev i Moscou originant la quinzena Església Ortodoxa autocèfala, la d'Ucraïna. Constantinoble fou la gran capital referència de l’anomenat Gran Cisma d’Orient, esdeveniment que va dividir l'Església cristiana que acceptava la doctrina del concili de Calcedònia, en el cristianisme catòlic romà occidental i el cristianisme ortodox de l'est. Normalment, la data de la divisió és considerada l'any 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca Miquel I es van excomunicar mútuament. No obstant això, el cisma va ser el resultat d'un període extens d'allunyament entre les dues esglésies. Ara, el patriarca ecumènic de Constantinoble, Bartomeu I, cap de l’església autocèfala de Constantinoble reconegut amb el títol honorífic de presidir totes les església ortodoxes, va presidir l'acte al costat del metropolità de Kíev, Epifani, que va ser triat la tardor passada per part de bisbes ucraïnesos que van voler escindir-se del Patriarcat de Moscou.

La delegació ucraïnesa la va encapçalar el president d'Ucraïna i nombrosos sacerdots i polítics, entre ells l’ex mandatari Viktor Iúsxenko. Després d'un solemne rebuda coral a Epifani, jove patriarca de 39 anys, els dirigents eclesiàstics van col·locar en una taula de l'església el toms (decret), un pergamí escrit en grec que certifica la independència de l'Església d'Ucraïna. Mesos abans, l'octubre passat, el patriarca Bartomeu havia revocat el toms de 1686 que vinculava les esglésies de Kíev al patriarcat de Moscou. L’origen de l’església cristiana en aquests territori es remunta a l’any 988 quan Vladímir I de Kíev es va batejar, adoptant oficialment la confessió religiosa de l'Imperi Bizantí com a religió estatal per al regne de Rus de Kíev. Des dels seus inicis el cristianisme d’aquest ampli territori estigué vinculat a Constantinople. A conseqüència de la invasió mongola de la Rus de Kíev, el metropolita Màxim de Kíev es va traslladar de Kíev a Vladímir, capital del Principat de Vladímir-Suzdal, en 1299. En 1325, Iván I va traslladar al metropolita Pere de Kíev des Vladímir a Moscou, capital del Principat de Moscou amb el títol de Metropolita de Kíev i tota Rus.

El 15 de desembre de 1448, per indicació del príncep Basili II de Moscou i el Consell de bisbes del Principat de Moscou nomenà al bisbe Jonàs de Moscou com Metropolita de Kíev i tota Rus sense el consentiment del Patriarca de Constantinoble. Aquest fet va significar l'autoproclamació de la autocefalía10 per l'Església ortodoxa russa, 11 des produint només cinc anys abans de la caiguda de Constantinoble en 1453. El metropolita Jonàs de Moscou va ser l'últim a ostentar el títol de Metropolita de Kíev i tota Rus. A partir de la seva mort en 1461, Teodosi de Moscou va ser el primer a ostentar el títol de Metropolita de Moscou i tota Rus i l’església ortodoxa de Kiev fou considerada una església autònoma dins de l’església ortodoxa autocèfala de Moscou. Ara, amb la signatura del patriarca de Constantinoble, s’ha fet efectiva canònicament la separació de l’església ortodoxa de Kiev de l’església de Moscou. La recerca d'aquesta independència s'havia intensificat després de l'annexió per part de Rússia de la península ucraïnesa de Crimea el 2014 i el suport de Moscou a milícies separatistes a l'est d'Ucraïna.  Aquesta decisió ha estat rebutjada pel Patriarcat de Moscou, que porta temps enfrontat amb el patriarca ecumènic de Constantinoble. Un dels portaveus del Patriarcat de Moscou, Vladímir Legoida, va afirmar al seu canal del servei de missatgeria Telegram que el 'toms' va ser subscrit en violació de totes les regles i, per això, no té "tot valor canònic" i no és més que "un tros de paper". L'arquebisbe Ilarió, cap de relacions exteriors de l'Església Ortodoxa russa, va comparar la situació amb el Cisma d'Orient i Occident de 1054 i ha advertit que el conflicte actual pot prolongar "per decennis i fins i tot segles". El conflicte està servit, ja que tot i que el patriarca de Constantinoble és el més prestigiós de les ara quinze Esglésies Ortodoxes autocèfales, el seu poder és limitat, especialment quan Moscou té sota la seva jurisdicció a més fidels que les altres branques juntes. Amb Moscou i Constantinoble en rumb d'enfrontament, les altres Esglésies autocèfales - entre elles la grega, la sèrbia, la romanesa, la búlgara, les de Xipre i Geòrgia, i les molt prestigioses però petites d'Alexandria, Jerusalem i Antioquia (per a Síria) , hauran d'anar triant bàndol.

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians tenim la responsabilitat de fer conèixer a les altres persones quina és la causa de Jesús. Hem d’estar al servei d’ajudar a les persones a interessar-se per Jesús, a voler-lo conèixer i a trobar-se amb ell. “Sóc una veu que crida en el desert: «Aplaneu el camí del Senyor», com diu el profeta Isaïes” (Jn 1,23)

Les persones creients podem caure en la temptació de classificar als altres segons les seves creences i no per la caritat de les seves obres. Déu no jutja per la qualitat de les creences sinó per la bondat del que fan les persones. “Estimats sabeu prou que ell és bo; per això heu de reconèixer que tothom qui obra bé es fill de Déu”. (1Jn 2,29).

Estimar és el gran manament de totes les religions, i també del cristianisme. Sembla fàcil estimar, però cada dia tenim petites mostres com l’egoisme, la incomprensió i altres temptacions ens impedeixen tenir el cor obert a l’amor. Aquesta és la nostra feblesa i per això ens cal obrir el cor per tal de poder estimar cada dia una mica més. “Qui no obra el bé i no estima el seu germà no és de Déu” (1Jn 3,10)

Glosses per la vida quotidiana

Les festes de Nadal ens han permès assaborir el sentit pregon de la fe. Tots els dies nadalencs han estat una contemplació del que és la fe i el que significa creure. La llum i la vida s’ha fet present entre nosaltres i ens exigeix el nostre compromís a partir de la quotidianitat per ser-ne testimonis. “Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” (Jn 1,1-5)

Tenim tot un any per endavant. Passaran moltes coses, unes bones i altres no tant. Però totes tindran un impacte en la nostra vida. Hem de saber contemplar aquests fets i convertir-ho en font d’aprenentatge i creixement interior. Per això, hem de saber estar atents per escoltar, contemplar i meditar sobre aquests signes.“Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava” (Lc 2,19)

El neofeixisme rampant

Comença l’any 2019 i els auguris no conviden a l’optimisme. Alguns dels discursos dels nous governants del Brasil al moment de prendre possessió remouen la consciència. Les seves constants apel·lacions a Déu per justificar el seu extremisme ideològic em deixaren estupefacte. El caràcter confessional d’aquestes  intervencions, com la reivindicació de l’herència judeo-cristiana com una referència cultural, obliga a una contundent desqualificació per part de les autoritats religioses, siguin catòliques o evangèliques. No es utilitzar el cristianisme per justificar plantejaments polítics excloents, antisocials i discriminatoris. El nou conservadorisme que governa ara el Brasil empra el nom de Déu en va. Les seves apel·lacions constants als evangelis, per més que vulguin presentar-se com a cristianes, són contràries a la causa de Jesús.

Més a prop nostre, a Espanya, algunes enquestes demoscòpiques vaticinen l’ascens de la dreta extrema al nostre país i un possible èxit electoral d’un front conservador gràcies al suport de la dreta extrema. Aquesta possibilitat agita la por al retorn dels postulats feixistes. És preocupant que la societat espanyola avali amb suport electoral la involució democràtica patrocinada per l’extrema dreta. Com a reacció això la dreta conservadora està endurint els seus plantejaments per no deixar el seu espai polític en mans de l’extrema dreta. La necessitat de consolidar aliances polítiques facilita que les agendes polítiques de la dreta conservadora siguin cada cop més sensibles als postulats dels neofranquistes àvids de conquerir espais polítics. Aquest viratge polític està modificant l’horitzó moral de la societat espanyola. Valors que semblaven inqüestionables com a conquesta democràtica, com per exemple, la igualtat de gèneres, ara són qüestionats impúdica i públicament pels nou feixisme espanyol.

L’any 2019 pot ser l’any de la irrupció i consolidació del feixisme polític. No esten lluny dels fenòmens que es donen en altres països europeus. Entorn aquest del concepte de feixisme s’aixopluguen diverses ideologies totalitàries que tenen en comú el refús de tot allò que representa pensament modern; la negació de la diversitat; la por a la diferència; el combat a les polítiques de gènere; la xenofòbia i la defensa de postulats contra les política d’acolliment als immigrants. També patrocinen una visió populista de la política i la màxima simplificació de l’anàlisi política; una comprensió autoritària de l’acció política; el combat a la llibertat d’informació i crítica; i la reivindicació de la supremacia de l’herència judeo-cristiana enfront altres aportacions del pensament humà. El feixisme, en múltiples formes i variants, amenaça fortament a Europa i Amèrica. Hem de prendre seriosament aquest desafiament.

Els cristians perseguits a l’Orient Mig

Aquestes dades nadalenques, la litúrgia cristiana i les tradicions populars ens fan més presents l’Orient Mig. Falta pocs dies per evocar la vinguda dels mags d’Orient. Tot a punt a aquesta zona del món. És un bon moment per recordar les enormes dificultats que pateixen els cristians que viuen a l’Orient Mig, especialment on és important la presència de d’islamistes radicals, des de les convulses terres de Síria i Irak fins a Egipte. La minoria copte d’aquest país, uns 10% de la població total, és  objecte d’una acció repressiva continuada per part de l’islamisme radical. Per més que la dictadura militar egipci vol buscar els culpables a l’exterior, i sempre parlen de “dits estrangers” quan hi ha episodis violents conra els cristians, altres veus indiquen que la progressiva radicalització política dels Germans musulmans, com a resposta a la persecució de la dictadura militar, ha accentuat les tensions internes a la societat egípcia. No cal anar buscar la llarga mà dels jihadistes o les sovintejades franquícies d’Al Qaeda. Un sector de la societat egípcia s’ha radicalitzat per l’obstinació de l’actual sistema polític de governar amb disciplina fèrria i trucar les consultes electorals, o d’amagar els problemes de les minories.

Les esglésies cristians de Bagdad, de Mosul o d’Arbil, o les del nord d’Irak, la majoria parlem en arameu i es consideren, especialment les assíries, descendents directes dels pobles d’Assíria i Babilònia, i són tingudes per unes de les esglésies cristianes més antigues del món. A Irak, per més que les autoritats sunnites i shiites, demanen la permanència de les comunitats cristianes, el cert és que en poc temps aquestes han passat de tenir un milió i mig de fidels a quatre-cents mil. Avui és viu un veritable èxode dels cristians de l’orient mig especialment des d’Al Qaeda els declarés “objectiu legítim”.

Als països de l’orient mig ha d’haver-hi pau també per les comunitats cristians perquè elles s’estan convertint en comunitats màrtirs per l’acció d’un terrorisme polític que es pretén fonamentar en principis religiosos. La ironia d’aquesta situació és que aquestes comunitats cristianes són l’objectiu d’aquest terrorisme degut a la guerra endegada pels molt cristians dirigents d’Estats Units i els seus aliats

El sentit de la política

El missatge del papa Francesc per la celebració de la Jornada Mundial de la Pau el dia 1 de gener ha girat entorn a la idea de “La bona política està al servei de la pau”. Les seves paraules són una invitació a reflexionar sobre la política i el seu paper en les nostres societats. Les paraules del papa m’ha servit per ordenar la meva reflexió sobre el sentit de la política. La política és necessària per organitzar la societat. L’espai públic ha de ser un espai ordenat i això ho garanteix la política. Gràcies a la política les persones poden expressar les seves necessitats i, a través del diàleg i el consens, trobar aqueles alternatives que contribueixen a resoldre-les. La política necessita dels polítics. Persones compromeses en la construcció d’aquest ordre i aquestes respostes. L’acció política s’ha de fonamentar en uns valors sòlids, capaços d’aportar confiança i credibilitat. Els valors que cal desitjar i esperar en els polítics són:

a) Honestedat, que es pot expressar com la coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

b) Servei, que significa assumir que la responsabilitat d'exercir un poder polític és per fer el bé general, fins hi tot per sobre els interessos de partit.

c) Llibertat, la persona ha de mantenir-se en tot moment lliure, tant davant de les circumstàncies relacionades amb la seva responsabilitat com del propi partit. Una bona educació d'aquesta llibertat és practicar la dinàmica del provisional.

d) Austeritat, l'acció política comporta una litúrgia externa que cal assumir, però s’ha d’ evitar quedar-se presoner d'ella i no fer de la litúrgia una afirmació de l'autoritat.

e) Compassió, significa estar atent i compromès per aquells que menys tenen o els que no tenen veu. La persona política ha de saber compartir i fer que la llei estigui al servei de les persones i no al inrevés.

f) Humilitat, si el polític és un servidor ha saber que el seu estatuts no és perquè el serveixin sinó per servir. Tot això es veu en els petits detalls de la vida quotidiana.

g) Confiança, és norma que un polític tingui dubtes, especialment en el moment de prendre decisions, en aquests moments cal que aquesta persona tingui confiança en ell mateix. En aquests moments hi juga un paper important el grup humà que acompanya el polític, especialment perquè ell pot aportar referents per consolidar aquesta confiança.

Adaptació d’un text publicat el 2 de gener de 2011