Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“De vegades voldríem un camí fàcil, o un camí que demanés només el grau d’abnegació que nosaltres estem disposats viure; el nostre moment cultural ho afavoreix amb la recerca de satisfaccions i de felicitat a baix cost. En canvi, el camí evangèlic és el de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” (RB Pròleg, 50). P. Abat Josep M. Soler, 13 març 2010.

“Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’oblidis mai dels seus favors” (Salm 102,2)

“Jo tampoc no et condemno” (Jo 8:11)

Glosses per la vida quotidiana

Cadascú de nosaltres hem de ser testimonis de la veritat que creiem. Aquesta és la missió que tenim. Cada dia podem testimoniar-ho en les nostres relacions, amb el que fem i el que podem fer. ¿Som prou testimonis de la veritat? “I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat”. (Jn 5, 37-38)

Fer el bé, defensar la causa de la justícia pot arribar a molestar i ser un destorb, especialment per els poderosos de la nostra societat. Dir la veritat, actuar justament, estimar les persones i respectar la seva dignitat poden ser causa d’enemistat social. No deixem de comportar-nos seguint els principis i el valors que fonamenten les nostres creences. “Posem paranys al just; ens fa nosa i prou. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l'educació que vam rebre” (Sv 2,12).  

Glosses per la vida quotidiana

Hem de tenir esperança. Aquesta ens sosté en els moments més difícils, especialment quan pensem que no ens en sortirem. L’esperança l’hem de fonamentar en el convenciment que darrera de qualsevol esdeveniment hi ha un sentit de tot plegat que, en algunes ocasions queda tapat i cal saber desvetllar. “Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no hi pensarà mai més” (Is 65,17)

Hi ha moments que les persones som conformistes. Pensem que tot ja ens esta bé. Aquesta actitud ens porta a la passivitat. Quasi bé considerem que hi ha un destí fatal que hem d’acceptar sense fer res. Però, podem canviar d’actitud i moure’ns per canviar tot allò que no ens agrada, empresona l’esperit o impedeix viure plenament la vida. “¿Et vols posar bo?” (Jn 5,6)

Més d’un cop ens sentim cansats, fins i tot desesperats. En aquests moments, quan podem defallir i pensar que res té sentit, és quan cal obrir el cor per acollir les raons d’esperança que ens envolten. No estem sols i hem d’acollir fidelment les veus d’esperança que ajuden a fer lleuger el nostre camí.

Totes les paraules del Senyor són fidels

les seves obres són obres d’amor

El Senyor sosté els qui estan a punt de caure,

els qui han ensopegat, ell els redreça

(Sl 144)

La política i els espais mentals

Sembla que la política s’hagi instal·lat en el camp (o el domini) de les consciències a través de la influència de les ments enlloc de confiar en el debat d’idees i la confrontació de propostes. Així, és més important aconseguir que els ciutadans creguin fermament en la incapacitat d’un polític per liderar, que el debat sobre la bondat o maldat de les seves propostes. Un cop aconseguit que la ciutadania assumeixi aquesta veritat, amb una mica de sort, els arguments polítics vindran després. La política s’ha convertit en un joc de miralls. El seu interès és gestionar les percepcions abstractes dels ciutadans, al marge de qualsevol discussió d’alternatives. El que es busca no és convèncer, sinó fer creure un estat d’ànim o una percepció.

Cada cop tenen més pes les estratègies de comunicació política que els arguments de la política. Sembla que sigui més rellevant el canal comunicatiu que el propi missatge. Només cal fer una ullada a l’arena política del nostre país per descobrir l’empobriment de la política. Davant la crisi econòmica les estratègies polítiques es limiten a personalitzar les causes de la crisi en una persona o una institució. De tal manera que, el debat queda aplaçat i l’alternativa política es limita a demanar la substitució de qui s’ha identificat com el culpable. No cal construir cap alternativa per aspirar a governar. Dóna la impressió que l’actual complexitat de la política queda esvaïda o subtilment amagada per la simplicitat dels arguments. La política queda tapada per la caricatura, la reiteració d’arguments i la gestió de percepcions. Al final, l’espai polític no està ple d’idees sinó de mercadotècnia, focs d’encenalls ideològics i, sobretot, bones dosis de programació neuro-lingüística

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“L’activitat de la pregària és molt humana, ens ajuda a humanitzar-nos. I avui dia ens dona forces contra la barbàrie, l’individualisme i el tancament a tot allò que ens espera i que ens demana esperança” (Enzo Bianchi, Fundador de la comunitat de Bose, Ara, 15 de juny de 2017).

“Déu, que és immortal, no va venir a salvar-se ell mateix, sinó a alliberar-nos, a nosaltres que érem morts” (Sant Atanasi, bisbe. Del Llibre sobre l’encarnació del Verb, contra els arrians).

“En la vida dels monjos, la pregària revesteix una importància especial: és el centre de la seva tasca professional. En efecte, els monjos exerceixen la professió de l’orant. En l’època dels Pares de l’Església, la vida monàstica era qualificada com a vida angèlica. I la característica essencial dels àngels que hom destacava era la de ser adoradors. La vida dels àngels és adoració. I això hauria de valer també per als monjos, que preguen no per aquesta o aquella altra cosa en concret sinó, senzillament, perquè Déu mereix de ser adorat: “Enaltiu el Senyor, perquè és bo, perquè és per sempre la seva misericòrdia”, ens exhorten diversos salms (per exemple, el 106, 1). Una pregària així, sense cap finalitat específica, que vol ser pur servei diví, és anomenada amb raó officium, ofici. És el servei per excel·lència, el servei sagrat dels monjos. Un servei ofert al Déu trinitari que, per damunt de tot, “és digne de rebre la glòria, l’honor i el poder”, perquè ha creat el món d’una manera meravellosa i, d’una manera més meravellosa encara, l’ha renovat” (Benet XVI: discurs als monjos cistercencs de l'Abadia de Heiligenkreuz 9 de setembre de 2007)

El mercadeig de candidats

La confecció de les llistes electorals per les properes eleccions generals d’Abril recorda el que passa en els fixatges futbolístics del mercat d’hivern. Per aquesta època els clubs agafen a corre cuita com poden jugadors que estan en altres equips. Qui no corra, vola. Al final, els clubs refan les seves plantilles a partir de les restes de sèrie d’altres equips. Els partits semblen fer el mateix. Cada dia s’anuncia que algun polític, que abans estava amb el partit X ha fitxat pel partit Y i, probablement, per ser cap de llista, segon o en llocs rellevants. No importa si el partit X era de dretes o d’esquerres i que el partit Y sigui de signe contrari. Sembla que l’únic important  és estar a les llistes i, si es pot, en posició de sortida guanyadora. Aquest fenomen no és nou d’ara, però sembla que s’ha accentuat en aquestes eleccions.

La majoria de partits busquen candidats mediàtics, bé perquè siguin de l’ofici comunicatiu, bé perquè tinguin moltes hores de comunicació televisiva per ser tertulians assidus o perquè el seu fitxatge és notícia. El que menys importa, com es pot veure, és el seu pensament o la seva qualitat política. Els estrategues polítics deuen considerar que el votants prescindeixen de la valoració política i es guien només per paràmetres comunicatius o per la imatge mediàtica. Estic sorprès de la progressiva degradació de la política i de la importància de l’elecció política. En altres països passa el mateix. S’ha arribat tan baix que en alguns països es dona la paradoxa de l’elecció per a càrrecs políticament rellevants a persones sense experiència política. Per exemple, a Eslovàquia han escollit a Zuzana Caputová, neòfita en política, com a presidenta de la república i a Ucraïna el còmic Zelenskiy ha estat el candidats més votat amb el 30% dels vots en la primera volta. Les eleccions polítiques s’ha convertit en una mercadeig del vot.

La volatilitat socialista

Miquel Iceta és mòbil, com una ploma agitada pel vent. El seu comportament és erràtic. Pedro Sánchez li passa el mateix. Ambdós es desdiuen del que han dit sobre Catalunya amb una velocitat de centella. Les necessitats electorals obliguen. Ara fa un any Pedro Sánchez es feia l’interessat parlant de l’Espanya plurinacional, ara se’n desdiu i recupera l’Espanya de les autonomies. El gir és notable. És cert que la proposta de l’Espanya plurinacional no era gran cosa per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya, però modificava l’escenari polític fixat pel pacte constitucional del 78. Però, tot fou en emmirallament. La convocatòria electoral ha modificar el discurs i el reton dels socialistes a la deriva autonòmica.

Per la seva part, Miquel Iceta, el primer secretari del PSC, ha passat de dir en una entrevista que si havia un 65% de catalans a favor de la independència calia trobar una resposta democràtica, a cridar de manera histriònica que "no hi haurà independència, ni referèndum, ni autodeterminació". Més clar, l’aigua. Per Iceta, i els socialistes catalans, per més que una àmplia majoria de catalans demanessin la independència, cal fer oïdes sordes a les seves reivindicacions. Amb el millor estil autocràtic Miquel Iceta ha contraposat la raó de la força a la força de la voluntat democràtic. Els socialistes haurien de deixar de donar lliçons a la resta de forces polítiques. L’acció política per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya exigeix diàleg democràtic. Fora d’aquest espai hi ha un immens buit apte pels depredadors de la democràcia. Els socialistes haurien no haurien de fer tan el burro perquè la palla va cara i els vots per governar, ara encara més.