Sembla que la política s’hagi
instal·lat en el camp (o el domini) de les consciències a través de la
influència de les ments enlloc de confiar en el debat d’idees i la confrontació
de propostes. Així, és més important aconseguir que els ciutadans creguin fermament
en la incapacitat d’un polític per liderar, que el debat sobre la bondat o
maldat de les seves propostes. Un cop aconseguit que la ciutadania assumeixi
aquesta veritat, amb una mica de sort, els arguments polítics vindran després.
La política s’ha convertit en un joc de miralls. El seu interès és gestionar
les percepcions abstractes dels ciutadans, al marge de qualsevol discussió
d’alternatives. El que es busca no és convèncer, sinó fer creure un estat
d’ànim o una percepció.
Cada cop tenen més pes les
estratègies de comunicació política que els arguments de la política. Sembla
que sigui més rellevant el canal comunicatiu que el propi missatge. Només cal
fer una ullada a l’arena política del nostre país per descobrir l’empobriment
de la política. Davant la crisi econòmica les estratègies polítiques es limiten
a personalitzar les causes de la crisi en una persona o una institució. De tal
manera que, el debat queda aplaçat i l’alternativa política es limita a demanar
la substitució de qui s’ha identificat com el culpable. No cal construir cap
alternativa per aspirar a governar. Dóna la impressió que l’actual complexitat
de la política queda esvaïda o subtilment amagada per la simplicitat dels
arguments. La política queda tapada per la caricatura, la reiteració
d’arguments i la gestió de percepcions. Al final, l’espai polític no està ple
d’idees sinó de mercadotècnia, focs d’encenalls ideològics i, sobretot, bones
dosis de programació neuro-lingüística
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada