El sentit i el valor avui de la vida monàstica

El diumenge passat, Pau Valls signà el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat. En la missa conventual del dia de Pentacosta en Pau ha dit “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de monjos i, posteriorment, ha signat la cèdula sobre l'altar de la basílica. Acabat, el nou monjo ha cantat tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".

El compromís monàstic d’en Pau és una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per la societat catalana. La societat necessita opcions radicals com la feta per en Pau. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns valors que són escàndol pel món d’avui. Però aquesta opció és necessària avui perquè tal com digué el pare Abat, Josep Maria Soler, en l’homilia de la professió: “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo: lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició espiritual”.

Els valors essencials de la vida monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs, com escriví un altre monjo de Montserrat, en Josep Miquel Bausset, “llocs de llibertat total, un espai sense fronteres, on poder descobrir la presència de Déu en els altres, i on podem fer també l’experiència de la fraternitat en un clima lliure de prejudicis, de crítiques, de sospites i dels egoismes que ens esclavitzen”.

Els valors de la vida monàstica no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista. Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han sentit la crida de Déu i han dit “aquí em teniu”.

Indignació i revolta

Els cristians creiem que malgrat les infidelitats en l'amor al germà Déu es lent en el càstig i ric en el seu amor. Perquè, sempre hi ha el seu generós perdó. Al llarg de la historia de la salvació s’observa com Déu a traves de profetes i els signes dels temps ha recordat a la humanitat quina ha de ser la seva fidelitat en el camí de la salvació. Sempre dóna una segona oportunitat per redreçar-se quan el pecat ens ha enemistat amb Ell. Quan l'Aliança semblava corrompuda Jesús, que experimenta el sentit de saber que Déu és Abbà, estableix una nova Aliança estable i ens indica quin és el seu camí. Aquest resum abreujat de la pròpia historia de la salvació em serveix per parlar de la salvació en la història. Perquè l’Aliança de Déu amb la humanitat es dóna en la història i en un temps històric que té passat, present i futur.

Avui vivim temps convulsos. Són moments de grans canvis socials, culturals i econòmics. També haurien de ser moments de canvis profunds en el sistema polític, però aquests no es donen amb la claredat que hom espera. La política ha perdut part de la seva capacitat per interpretar el que passa, proposar alternatives i controlar els diversos agents i actors que configuren el futur. Per això no es cap casualitat que hi hagi persones indignades que no accepten resignadament la realitat perquè se’ls nega la possibilitat d’un futur tranquil. Aquestes persones no es conformen amb una acceptació resignada de la realitat. Hi ha un descontent que ha d'interpretar-se pausadament. No es pot desqualificar a qualsevol indignat que protesta dient que són anti-sistemes. No, no és així. Per que, en tot cas, sí que són persones que s'han quedat fora o en la perifèria del sistema per culpa de la cobdícia i manca d'ètica d’aquells persones que controlen el sistema. Els vertaders anti-sistema són els personatges que Jeffrey D. Sachs identifcà com les persones que han provocat la fallida del sistema de benestar construït, amb molt esforç, pels nostres pares; són las mateixes persones que, en lloc d’estar afectades per la crisi encara se’n beneficien.

Per això no és estrany que el present sigui temps d’indignació. Però també hauria de ser temps de nous valors i de revolta. El magisteri de l’Església catòlica ha reiterat que calen nous valors en el sistema econòmic i social. Hem d'acollir la seva proposta de valors perquè ajuden a humanitzar la societat i a reconciliar-nos amb Déu. Però també ha de ser un temps per la revolta. Cal treure els nous mercaders que han ocupat el temple de la política. Persones corruptes o insensibles de cor que s’aprofiten del valor de la democràcia i de l’espai polític. Persones que han fet de la política una negoci a favor dels seus interessos i els interessos dels seus amics. Persones que legislen per afavorir els lobbys que els han promocionat a l’escó polític amb importants aportacions per la campanya electoral o pel seu lucre personal.

Cal un nou acord social per recuperar el sentit de la política. La indignació, junt amb la revolta i el renovellament ètic necessiten de l’espai polític. Ara per ara, no tenim altres canals. El que cal és millorar la qualitat de la democràcia i dignificar la política. Per això ens cal escoltar les veus que criden a la indignació i a la revolta des dels campaments de les places de les nostres ciutats Quan demanen una oportunitat per viure dignament ens estan parlant a les nostres consciències. Per això, en aquests moments de tribulació és important que aquestes persones sentin al seu costat la veu solidària de les persones que, com feu el Bon Samarità, no passen indiferent davant dels que pateixen. És un moment privilegiat per renovar la fidelitat misericordiosa de l’Església en el nostre temps històric. L’Església ha d’estar al costat dels indignats perquè Jesús també s’indignà amb els mercaders del Temple.

Governa el més votat

Els resultats electorals tornen a situar a primer pla el tema dels pactes polítics. En altres eleccions, aquesta situació ha estat motiu de moltes controvèrsies i confrontacions perquè, en més d’una ocasió, ha succeït que la força guanyadora no podia governar perquè els pactes post-electorals així ho impedien. A mesura que la societat ha anat madurant política i democràtica ha augmentat la contestació contra els pactes que pretenen que no governi el partit més votat. Els ciutadans mobilitzats demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern?.

Fa anys, l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, parlant amb un petit grup de polítics cristians de tots els partits demanà que els dirigents polítics prenguessin iniciatives, gestos, que evidenciessin que s’escolta sincerament el que es demana en el moviment “democràcia real”. En aquest sentit, passat els anys estem on estàvem quan el cardenal demana més sensibilitat democràtica. Penso que ara seria el moment de promoure les següents iniciatives.

En primer lloc, explicitar una voluntat de canvi ètic en la configuració de la governança de les ciutats. És cert que la lògica imperant en les eleccions municipals és la de pactar em qui sigui per tenir l’alcaldia; però, i si fos possible seguir una altra lògica? Pot ser ja és hora d’explicar als ciutadans que els pactes polítics de govern es faran des d’una perspectiva d’intentar respectar l’expressió de la voluntat popular. Que, tot i que la llei ho permet, ja no és temps per confeccionar aliances que sostreguin el sentit del vot popular. ¿Què vol dir això?. Vol dir, en el cas de les eleccions municipals, procurar respectar la llista més votada i no entorpir que es pugui formar govern. Deixant per desprès, en el joc “govern – oposició” les possibles correccions a l’acció de govern.

  

Però això no és suficient. Cal un suport normatiu que asseguri l’objectiu ètic. Per això cal una llei electoral que resolgui aquesta qüestió i d’altres, com per exemple, el desequilibri que hi ha per escollir un diputat segons sigui d’una zona rural o metropolitana. Com també cal apropar la circumscripció electoral als ciutadans. La governança de la llista més votada s’ha resolt a altres països de diferents maneres: elecció directe de l’alcalde o alcaldessa, doble volta, assignació directa de la majoria absoluta, etc... En tot cas, el que cal fer és un debat ciutadà i normatiu sobre com ha de prevaler la voluntat popular alhora de conformar la governabilitat de les institucions. Perquè, els acords post electorals són també una qüestió que afecta a la moral política.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Tots hem vingut aquí per ser monjos i per ser-ho a l’escola de sant Benet, que en el seu conjunt no és un monaquisme individual, i menys encara idiorrítmic, sinó cenobític” P. Abat Josep Mª Soler 1 octubre 2010

“Defenseu-me, Senyor, Déu meu, salveu-me per l’amor que em teniu.” (Salm 108:26)

“Contra el consum desaforat, contra la producció desaforada, contra la moral de l’exhibicionisme i la cultura del tenir, el papa Francesc reivindica la simplicitat en els estils i les formes de vida, de treballar i de desplaçar-se” Francesc Torralba, Avui, 19 de juliol de 2017

“Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis” Santa Joaquima de Vedruna

Glosses per la vida quotidiana

Als seus inicis, els cristians eren identificats com aquells que s’estimaven. L’amor presidia les seves relacions i com actuaven socialment. El seu exemple d’estimació portava a molta genet a interrogar-se sobre qui eren, en què creien. Però la temptació és tancar-nos coma grup i individualment oblidant-se que l’amor ha de ser el nostre signe distintiu. “Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui” (Jn 17,26)

La raó ens il·lumina per comprendre moltes coses, però no tot s’explica per la raó. Hi ha una part de la vida que l’experimentem interiorment, de de la profunditat del que som. Allí descobrim la importància de la vida interior que ens infon l’alè que ens sosté. És l’esperit el que ens reconforta i ens ajuda a comprendre el sentit de la vida.  “Quan vindrà l’Esperit de veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13)

Glosses per la vida quotidiana

L’experiència vital de les persones necessita basar-se en la confiança. Sense ella, tot és molt incert i la seva absència dóna inestabilitat. Les persones hem d’aprendre a confiar i això ens ajuda a vèncer l’egoisme i ens aporta humilitat. Fiar-se dels altres és reconèixer que som limitats i que necessitem de l’estimació de les persones per seguir el nostre vital. “Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món” (Jn 16,33)

Ben segur que viurem moments de tribulacions i incerteses. En aquestes situacions pensarem que res té sentit i que les esperances se’ns fan fonedisses. Però no hem de defallir perquè no estem sols. És en aquests moments quan experimentarem la força de l’esperit que ens sostindrà i ens farà entendre el sentit de tot.

Senyor, vau fer caure una pluja abundant

per refer els vostres camps esgotats;

Vau allotjar-hi la vostra família.

Instal·làreu els pobres, Déu nostre

al país fèrtil del vostre patrimoni.

Salm 67

Els seguidors de la causa de Jesús han de ser fidels a la seva paraula, font de veritat. Estem en el món sense prioritzar la mundanitat en la nostra vida. Vivim en el món, som del món, però proposem uns nous valors que proposem una felicitat que dóna sentit a la vida. “Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat”. (Jn 17,16-18)

Els evanescents pactes polítics

Si els ciutadans tinguéssim més memòria cívica o, en el seu defecte, reviséssim les hemeroteques, descobriríem la fragilitat evanescent de les afirmacions d’alguns dirigents polítics. La realitat, diuen, sempre supera la ficció i, en aquest cas, la realitat política esmicola la duresa de les grans afirmacions política. Això és molt evident quan calen fer pactes post-electorals per la governabilitat dels municipis. Les afirmacions genèriques proposades com a principis generals no tenen res a veure després amb el que les realitats locals acorden sota el principi de les peculiaritats locals.

El sistema d’elecció d’alcaldes / alcaldesses és pervers. No és veritat que els ciutadans escullin la persona que serà alcalde. No és així. L’alcalde l’escull el plenari de l’ajuntament constituït pels regidors que sí han estat votats popularment. Són els regidors els que tenen l’oportunitat d’atorgar la condició d’alcalde / alcaldessa a la persona que recull la majoria absoluta de vots, en primera instància, o, si no és així, llavors sí que preval el candidat que ha reunit més vots dels ciutadans. Pot ser caldria revisar aquesta situació per tal que aquesta elecció representés millor la voluntat popular de manera directa.

Una iniciativa podria ser fer l’elecció directa de l’alcalde / alcaldessa de forma separada de la resta de regidors. Una altra possibilitat fora plantejar l’elecció a dues voltes per tal d’assegurar majories clares al front de les alcaldies. És veritat que la majoria la tenen els que són capaços de formar una majoria de govern, però més d’un cop els pactes es fan per anar en contra d’algú. Alguns d’aquests pactes si fossin explicats en el programa electoral podria provocar alguna modificació de la intenció de vot. Tal com està organitzat ara, la votació dóna els regidors una acumulació de poder que va més enllà del que expressen els ciutadans en l’acte democràtic de votar. Una altra possibilitat, menys recomanable, fora donar automàticament a la llista més vota la majoria per tal de governar sense pactar. Tot és possible, si la voluntat de canviar és per acostar més la representació política a la voluntat popular i no falsejar-la amb alguns pactes post-electorals