El diumenge passat, Pau Valls
signà el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat. En
la missa conventual del dia de Pentacosta en Pau ha dit “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies,
i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a
aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant
Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de
monjos i, posteriorment, ha signat la cèdula sobre l'altar de la basílica.
Acabat, el nou monjo ha cantat tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula,
i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".
El compromís monàstic d’en Pau és
una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per
la societat catalana. La societat necessita opcions radicals com la feta per en
Pau. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la
recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet
uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la
consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns
valors que són escàndol pel món d’avui. Però aquesta opció és necessària avui
perquè tal com digué el pare Abat, Josep Maria Soler, en l’homilia de la
professió: “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo:
lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota
la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que
demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició
espiritual”.
Els valors essencials de la vida
monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per
escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària
i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre
les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen
monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida
diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg
fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs, com escriví un altre monjo de
Montserrat, en Josep Miquel Bausset, “llocs
de llibertat total, un espai sense fronteres, on poder descobrir la presència
de Déu en els altres, i on podem fer també l’experiència de la fraternitat en
un clima lliure de prejudicis, de crítiques, de sospites i dels egoismes que
ens esclavitzen”.
Els valors de la vida monàstica
no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit
a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el
sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd
pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida
contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista.
Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han
sentit la crida de Déu i han dit “aquí em
teniu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada