Celibat dels capellans

Josep Miquel Bausset, monjo de Santa Maria de Montserrat, en un recent article al diari Regió 7, reflexionà sobre el sentit del celibat a l’Església catòlica. He aprofitat algunes de les seves idees per escriure aquesta nota sobre el celibat dels capellans. Resumeixo tot seguir algunes de les seves idees. Bausset recordà que el papa Francesc, de retorn al viatge a Terra Santa, el maig del 2014, afirmà que «el celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida», i per aquest motiu, «en no ser un dogma de fe, la porta és oberta». Sorprenents paraules que permetien intuir que alguna cosa s’estava movent entorn al tema del celibat. El Papa també va recordar que «l’Església catòlica té preveres casats en els ritus orientals». Són els capellans catòlics de les Esglésies orientals (maronites, armenis, melquites, coptes...) en plena comunió amb Roma i que mantenen el caràcter optatiu del celibat dels preveres. Cal recordar que els preveres casats anglicans, en ingressar a l’Església catòlica, els ha estat permès, de continuar amb el matrimoni. Situació que es dóna també amb aquells diaques anomenats permanents que són ordenats després d’haver contret matrimoni. Ja el Concili Vaticà II, recorda Josep Miquel Bausset, en el Decret sobre els preveres, ja indicava que el celibat «No s’exigeix per la naturalesa mateixa del sacerdoci, com apareix per la pràctica de l’Església primitiva, i per la tradició de les Esglésies orientals, on a més d’aquells que escullen el celibat, hi ha també preveres casats». De fet, l’Església primitiva no tenia el celibat com a condició sine qua non perquè un cristià fos ordenat prevere o bisbe.

Ara, la comunitat catòlica ha conegut el document de treball del proper sínode de l’Amazònia que ha de celebrar-se a la tardor vinent a Roma. El capítol 4 de la tercera part del document preparatori, obre el debat sobre el celibat. El text obre una nova perspectiva perquè convida a estudiar «la possibilitat d’ordenació presbiteral de persones, encara que tinguin una família constituïda i estable». Sembla que el papa Francesc, aprofitant la reflexió sobre la situació pastoral a l’Amazònia, vol introduir un nou replantejament del celibat presbiteral. Hi ha una corrent dins de l’Església catòlica decidida a obrir el debat sobre aquest tema. L’important cardenal brasiler Claudi Hummes a defensar aquest debat: “«el celibat no és part del dogma de l’Església i la qüestió està oberta a discussió». Sembla que l’Església catòlica vulgui iniciar la revisió en profunditat de la qüestió del celibat dels preveres.  Com diu Josep Miquel Bausset al final del seu article: “si les Esglésies orientals tenen el celibat opcional per als preveres, per què no pot ser també així a l’Església Llatina?” . Així, com que el celibat dels preveres no és cap qüestió que afecti el dogma de l’Església, sempre és possible de revisar aquesta norma que existeix a l’Església Llatina. Caldrà fer-ho amb un esperit obert i deixant-se guiar per l’Esperit perquè com digué el papa Francesc en una homilia el 12 de maig del 2014 deia: «Qui soc jo per posar traves? Qui som nosaltres per tancar portes? L’Esperit Sant és el qui fa que l’Església camini. Cada vegada més, més enllà dels límits, més endavant».

Glosses per la vida quotidiana

Les riqueses i els bens materials, si esdevenen un absolut, ens fan esclaus i afecten la nostra llibertat. Hem estat cridats a ser lliures, no esclaus de res. Les riqueses ens empresonen de nou i no ens permeten vèncer l’egoisme que empresona l’esperit. Estimar és distanciar-se de tot allò que ens pot esclavitzar. “Mireu nosaltres ho hem deixat tot pervenir amb vós ¿Què ens tocarà” (Mt 19,27)

Hem de ser persones senzilles i prudents. Acceptar-ho no significa ser uns babaus, sinó persones que volem ser lleials i transparents en les nostres relacions amb els altres. Ho podem fer si ens guiem per la veritat i defugim els comportaments enganyosos i cerquem la pau, la concòrdia i l’enteniment. “Us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms” (Mt 10, 16)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments en la vida que les persones necessitem percebre que estem acompanyats i trobem l’escalf interior que ens sosté davant les adversitats. És una sensació de confort i seguretat espiritual. És en aquests moments quan ens adonem que la vida s’edifica damunt d’un treball interior continuat.

Tu que vius a recer de l'Altíssim

i fas nit a l'ombra del Totpoderós,

digues al Senyor: «Ets la muralla on m'emparo,

el meu Déu, en qui confio.»

Ell et guardarà del parany del caçador

i del flagell de la pesta;

t'abrigarà amb les seves plomes,

trobaràs refugi sota les seves ales:

ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa.

No et farà por la basarda de la nit,

ni la fletxa que vola de dia,

ni la pesta que s'esmuny en la fosca

o l'epidèmia que a migdia fa estralls.

Ni que en caiguin vora teu un miler

o deu mil al teu costat,

a tu res no et tocarà.

(Salm 90, 1-7)

Les persones som més febles del que ens pensem. Per més cor fort que fem, el nostre esperit experimenta la necessitat de trobar recer davant de moltes situacions que ens sobrepassen. És llavors quan cerquem refugi en la transcendència, busquem el seu acolliment càlid que ens empara i acompanya.

“Guardeu-me com la nineta dels ulls,

protegiu-me a l’ombra de les vostres ales.

Però jo vinc a veure-us demanant justícia.

Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me”

(Salm 16)

Les persones hem de ser reconèixer les nostres limitacions i assumir que hem de millorar amb els nostres comportaments. Cada dia tenim vàries oportunitats per adonar-nos que tenim necessitat de conversió. Són els moments, per exemple, que l’egoisme frena la bondat del cor o els interessos personals ens impedeixen estimar. El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. (Mc 1,15)

Sant Benet

Avui és Sant Benet, Benet de Núrsia, pare fundador de l’ordre dels Benedictins. Benet nasqué prop Núrsia, a la Umbria, entorn l’any 480. Educat a Roma, s’inicià a la vida eremítica en la regió de Subiaco, on reuní a un grup de deixebles. Després es traslladà a Cassino. Allí fundà un monestir i escriví la Regla que ha servit per organitzar la vida de moltes comunitats monàstiques d’arreu del món. Els monestirs benedictins durant més de 1.500 anys han estat un exemple de com organitzar una comunitat humana centrada en la pregària i el treball. Comunitat d’amor i de fraternitat basada en la vivència d’uns valors forts i orientada a ser llum de Crist en la societat.

Gràcies a la xarxa de monestirs benedictins estesos per tot Europa es recopilàren i escamparen els principals elements culturals constituents de la identitat europea. Dels scriptoriums monàstics sortiren els escrits on es condensava el saber i el pensament que anaren destil·lant les arrels de la cultura europea. Europa no es pot entendre sense la genuïna aportació dels benedictins. Els seus monestirs, des de sempre, són escoles de vida orientada a conrear la dimensió interior, créixer en la confiança en Déu com a font de vida i lliurament d’amor als demés. Sant Benet segueix sent una bona lectura espiritual, perquè els seus ensenyaments estan arrelats al sentit íntim de l’experiència humana.

Per això, avui, dia que commemorem Sant Benet es una bona ocasió per llegir algun fragment de la seva Regla i deixar-se captivar per l’actualitat dels seus judicis. En un moment de desfiguració dels valors humans tradicionals il·luminats per la raó moderna ens pot ser útil pouar en l’enteniment present en la Regla. Algunes de les seves propostes sobre com regular el funcionament d’una comunitat humana, el monestir, té les seves aplicacions pràctiques, després de les necessàries adaptacions, al món de les organitzacions modernes. Els principis bàsics de la Regle benedictina serveixen per convertir les institucions humanes en comunitats de treball cooperatiu, respectuoses per les persones i amb projecció social. El problema de la nostra societat, seguint el que diu el pensador MacIntyre, és “la nostra falta de consciència d’això constitueix part de la nostra difícil situació”. El camí per avançar és, com diu al final del seu llibre “Tras la virtud”,  “no estem esperant a Godot, sinó a un altre, sens dubte molt diferent, a Sant Benet”. La societat contemporània ha de  dirigir la seva mirada encuriosida a la vida dels monestirs benedictins i descobrir com aquestes comunitats monàstiques d’homes i dones ens aporten a tots uns referents útils per ordenar la vida i l’activitat humana.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines.

Diu, en efecte, en regular l’horari de les vigílies: «A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben disposats» (RB 8, 1-2). Voldria fixar-me en aquesta expressió, sobretot en el verb llatí digero, de la frase «et iam digesti surgant», que traduïm: «que s’aixequin ben disposats». Aquest verb suggereix, en efecte, la idea de reparació i de restauració, molt propera d’altra banda al nostre terme “recreació”. Els monjos, refets, restaurats pel descans de la nit, que Benet, renunciant al sant costum dels antics monjos del desert, estableix tot d’una tirada, sense interrupció, s’han de llevar preparats, animats per començar el dia amb la pregària, encara nocturna, de les vigílies, que el mateix legislador desplaça de la mitja nit a la matinada. Serveixi d’exemple eloqüent de la importància que dóna sant Benet a la reparació corporal i mental amb vista a una vida espiritual sana i encoratjada. Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet

Els monjos han cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar —si és la temporada que dinen, així que s'aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les Col·lacions o les Vides dels Pares o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; però no l'Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fora bo per als enteniments febles d'escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d'altres hores. Del capítol quaranta-dos de la regla de Sant Benet: «Que ningú no parli després de completes»

La plaça pública és diversa i plural

La campanya institucional de la Generalitat de que som 7,5 milions de futurs d’insistir més aquests ciutadania de Catalunya és plural i diversa. La societat catalana s’ha transformat molt en els darrers anys en la seva composició social, especialment motivats pel fenomen de la immigració. Aquesta circumstància és apreciable en una realitat simbòlica molt important per les ciutats i pobles: la plaça pública. Aquesta és el lloc on s’exemplifiquen per excel·lència les virtuts de l’espai públic, i també els seus problemes. La plaça públic és l’espai real on els persones viuen i aprenen a conviure, i manifesten el sentiment (i les ganes) d’integrar una comunitat àmplia de convivència basada en el diàleg i el respecte. Tot sota el dibuix d’un projecta de civilitat que defineix el perfil de la societat i afirma la identitat de poble.

La plaça pública és l’espai del comú on les particularitats es viuen des de la diferència i la diversitat. Aquest espai es defineix a partir dels drets ciutadans, individuals i comunitaris; la preservació de les identitats particulars junt amb el signes col·lectius rebuts com herència de la tradició exemplificada per una història cultural i política compartides; i uns valors assumits com a comuns perquè la majoria s’hi identifica i els vol defensar com a propis. Valors, per altra banda, que són admesos com a part de la identitat comuna i que no poden ser discutits. Viure i fruir aquests valors ens permet conviure en pau i harmonia en la plaça pública on tothom és diferent.

Per formar part, o estar, a la plaça pública cal afirmar les ganes de ser membre de la seva comunitat amb la voluntat de pertinença i defensa dels valors que són definits com a compartits. Tothom que vulgui pot participar en la construcció d’aquest àmbit comú, sempre i quan s’accepti que el sentiment de pertinença arrela tant a un passat, la tradició, i aboca a un futur que ha de ser construït entre tots. Però si algú, des de la seva llibertat, opta per estar fora de la plaça pública sap que llavors les regles de convivència son unes altres. La solidaritat es viu i construeix des dins de la plaça, ja que fora d’ella la realitat és només una referència difusa. Situar-se fora de l’espai públic és donar un pas en direcció a la marginació i defensar una opció poc solidària amb la història comuna elaborada dia a dia des de l’interior de l’espai públic on les persones es vinculen per una dinàmica de drets i deures impossibles d’estendre’s plenament més enllà dels marges de la plaça

La vergonya del mercat de Calaf polític

Una part de la ciutadania catalana assistim atònits a l’espectacle lamentable que estan donant les forces polítiques independentistes majoritàries, ERC i JxCat, així com els retrets que reben per part dels comuns que obstinadament veten qualsevol acord amb JxCat. Aquesta classe política, que havia aconseguit alinear al seu costat una amplia massa de ciutadans disposats a mobilitzar-se, una i altra vegada, per la independència o per una consulta democràtica, ara està perdent tot el crèdit que tenia. Aquesta ciutadania que ha estat pacient, activa, il·lusionada, mobilitzada quan ha calgut, que ha participat amb imaginació cada cop que era convocada, comença a estar afartada d’uns polítics que no són capaços de mantenir una estratègia clara i unitària per seguir el combat per la independència.

No es pot seguir així de cap manera. Quan els polítics situen els seus interessos partidistes, o personals, per davant dels objectius comuns creen desencís. Al final, el gran perjudicar és l’espai comú de la política. I al final de tot, la incapacitat dels polítics per crear acords a favor d’uns ideals polítics, animarà a explorar camins al marge dels escenaris polítics tradicional. No sé si això és el que necessitem ara. És molt incert el panorama que se’ns obre si ens avoquem a una aventura política basada en l’espontaneïtat provocada per la irrupció dels sentiments com única raó política. Cal seguir tenint el cap fred per teixir aliances estables, unitàries i eficaces, més enllà dels actuals antagonismes polítics.