S’han tirat molts papers a terra

Avui s’han tirat molts papers a terra i s’ha cremat tot el que s’ha pogut i més. M’he avergonyit d’estar al costat d’uns incívics que han subministrat tota la carnassa als reaccionaris per construir el relat de que l’independentisme s’ha tornat violent. Des de fa temps s’està construint el relat de que el moviment independentista és violent. Un sector polític identificat amb el que representa C’s consideren que cal forçar les respostes violentes dels independentistes. Això seria un bon complement al relat de la fractura social a Catalunya, l’alteració de la convivència, tal com porten repetint des de fa mesos i que, lamentablement el PSOE ha comprat acríticament. Pensen que, un cop instal·lada la idea de que hi ha ruptura social ara el que cal és provocar, com sigui, l’aparició d’actes violents. És qüestió d’insistir-hi, diuen. La proximitat de les properes eleccions pot alimentar aquesta necessitat de precipitar els aconteixements per tal de treure’n rèdit polític.

Els govern de la Generalitat, i molt especialment el seu President al capdavant, hauria de denunciar la violència desfermada avui per tot Catalunya i convidar als sectors independentistes a fer una reflexió serena sobre l'estratègia a seguir per evitar situacions com aquestes que només afavoreixen els contraris a la independència. Un cop constatat que després de divuit mesos Catalunya no és independent, els governants d’aquest país haurien de fer un exercici de realisme i sortir del món ideal que alguns semblen estar instal·lats. Cal governar des de les institucions i liderar el procés de forma més clara i contundent. Denunciant tot allò que siguin respostes violentes, per més que les protagonitzin amics i coneguts. Em desconcerta la situació en que ens estem instal·lant. No m'agrada que uns anònims em convoquin a unes manifestacions 2.0 emulant les estratègies de masses manifestants d’Hong Kong. ¿Què cal fem? ¿S'ha acabat la revolució del somriure o de cap paper a terra?. ¿Com hem de seguir? No vull que uns energúmens facin mal bé el que hem aconseguit amb molt d'esforç. Ocupar el carrer de forma no violenta, practicar la resistència pacífica no és el que han fet avui uns centenars de joves exaltats per alguns no tant joves i que semblava que els anava la marxa. És molt trist. He perdut el somriure.

Un sentència de venjança

La sentència ha estat dura, duríssima. Amb unes penes de presó desproporcionades en relació als delictes tipificats. Fins i tot, els experts consideren que els jutges han anat a màxims quan el fets provats s'assemblen massa a la desobediència o, a tot estirar, a la resistència a l'autoritat, però no a la sedició. La lògic de base de la sentència és la venjança contra l’independentisme i un avís per a navegants.

La sentència confirma que els poders de l’Estat no volen una sortida política al conflicte plantejat per una part important dels catalans i defensen el sistema polític d’Espanya amb la repressió pura i dura. Es comenta que els jutges s’han inventat un delicte a fi de justificar les penes que imposen. Amb el risc que aquesta transformació dels delictes de desobediència en sedició, alteri les garanties democràtiques dels ciutadans. Com diu un prestigiós jurista el que és terrible socialment és l'efecte que aquesta sentència tindrà sobre l'exercici dels drets fonamentals a Espanya.

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer – Part III

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019. 

Hi ha, en el cor de cadascú, mes harmònics; segur. I tantes reflexions que compartírem. Permeteu que molt breument n’exposi algunes:

•                  Tant de bo les nostres parròquies, comunitats, moviments siguin sempre llocs, com ens ha recordat el papa Francesc de  misericòrdia gratuïta on tot el món pugui sentir-se acollit, estimat  perdonat i encoratjat a viure segons la vida bona de l’Evangeli    Assumim aquest repte

•                  Centrats com estem  lògicament  en els que gosem dir nostres empresonats i exiliats no podem oblidar-nos de tants homes i dones que són a les presons, que conviuen amb els nostres polítics, i molts dels quals lamentablement, a diferencia dels nostres polítics i líders socials, no en sortiran enfortits sinó sovint sols i abatuts.

•                  Que la preocupaci6 i la lluita política no ens faci oblidar de tantes bosses de pobresa que tenim ben a prop nostre.

•                  No hi ha sofriment que a l’hora no pugui ser fecund  però ens cal ser solidaris  ajudar-nos a portar les carregues de tots.

Continuem la nostra Vetlla, oberts encara a la sorpresa de Deu, que ens parla a traves de la seva Paraula, de les reflexions que hi anem fent des de vessants religioses diferents, a traves dels gestos, de la musica, del cant  de l’art  del so i de la llum  De tot  però sobretot de la fraternitat, de la companyia, de la solidaritat. En una paraula: de l’amor que Ell vessa en els nostres cors

Fi del document

Glosses per la vida quotidiana

Per pregar cal tenir una actitud d’obertura interior i confiar que té sentit el que fem. Quan expressem una demanda en la pregària acceptem les nostres limitacions i acceptem que ens cal rebre ajut per assolir allò que desitgem. No estem sols i confiem en la força de l’amor dels altres. “I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà,  perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”. (Lc 11,9-10)

Hem de procurar tenir la casa interior endreçada. El desgavell espiritual produeix confusió i augmenta el risc d’acollir fàcilment males influències. Hem de dedicar un temps a cuidar la nostra vida interior i tenir ordenat l’esperit. “L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: "Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit." Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans”. (Lc 11,24-26)

Glosses per la vida quotidiana

Bon dia a tothom. ¿Qui és el meu germà? ¿qui és el meu proïsme? ¿quins són els altres que he d’estimar?. Aquestes preguntes, o similars, ens fem quan se’ns diu que a més d’estimar a Déu, cal estimar als altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’amor és donació total als altres, sense restriccions i límits. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. “Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,30-35)

Hi ha moments que estem tan atrafegats, que no ens adonem quan la vida se’ns escapa com aigua entre els dits. Poden estar tan capficats en les coses quotidianes i els seus neguits que no tenim capacitat per descobrir les mirades dels altres. Aquest camí no porta enlloc. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 42 quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa” (Lc 10, 41-42)

La pregària és un exercí d’humilitat personal i d’abandonament interior al misteri del transcendent. Al pregar ens situem davant de nosaltres mateixos buscant la profunditat de cada instant de la vida. Per pregar no calen moltes paraules. Cal confiar amb la força de la sinceritat de cor. “Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué. Quan pregueu, digueu: “Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació”. (Lc 11,1-4)

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part II

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Em faig ben meva una reflexió, com un tercer harmònic, que em feia ahir mateix un de vosaltres. Em deia, en referencia a aquesta nit col·lectiva, que aquesta Vetlla posa a prova la nostra fe. Algú ha dit que en tot l’anomenat procés força ciutadans  de  Catalunya  que  s’havien  allunyat  del  cristianisme  de  la  seva infantesa  i  joventut  -   i   ai  las!   els  cristians  mateixos  no  n’estem  pas  sense  culpa - han  projectat  llur necessitat de sentit en la militància sociopolítica a favor de Catalunya. Algun sociòleg en diu  d’aquest fet i d’altres semblants religió substitutiva. No es tracta pas ara d’aprofundir aquest parer  però potser sí que com a seguidors de Jesucrist, cridats pel seu Evangeli a una actitud de conversió continua, no es gens sobrer que aquesta nit, interpel·lats i potser sotraguejats per les paraules de Jesús, examinem el nostre cor i demanem la llum de l’Esperit perquè ens ajudi a fer camí  per les paraules de Jesús i també per les que hem sentit de sant pau: ͞Que l’esperança us ompli d’alegria  Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració  Feu-vos solidaris de les necessitats dels vostres germans. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Com ens cal deixar-nos amarar per aquesta forca serena que nomes una pregaria assídua pot mantenir ben viva! I com cal que tots els empresonats, els exiliats, llurs familiars, els polítics en actiu, els líders socials, cada un de nosaltres que sempre, però especialment aquests temps vinents, estiguem imbuïts d’aquest tarannà  i que els cristians sapiguem aportar-hi, modestament, amb respecte i fermesa alhora  aquestes qualitats en les relacions humanes i socials: no cedir a cap mena d’odi ni de desig de venjança  no caure tampoc a l’amargor  ni tampoc al passotisme ni a aquella mena de neutralitat o de prudència que ens pot fer traïdors.

Un quart harmònic me’l suggereix Bonhoeffer  el teòleg protestant que va donar la vida per coherència amb la seva fe (i del qual aquesta nit hem tingut un sentit testimoni). No volem fer de la religió  un succedani d’aneu a saber què una simple consolació en el més enllà o en la nostra sola interioritat. Recordo l’inici del document conciliar del qual hem llegit un fragment: Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones d’avui,  dels obres sobretot i de tots els qui sofreixen  són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La preocupació pel bé comú  doncs, la defensa de les mal anomenades minories culturals i nacionals i de tots llurs drets, és un terreny on, respectant les diverses opcions sempre que s’expressin amb respecte s’hi ha d’encarnar la fe cristiana; no com un afegitó sinó per imperatiu evangèlic. No oblidant mai, tanmateix, que la ra6 ultima de la nostra esperança   per a qui vulgui i pugui creure-hi és la fe en Jesucrist Ressuscitat. Potser ara, quan més feixuc sigui i penso en mi i en tots però molt especialment en els nostres polítics i agents socials empresonats i exiliats   quan mes feixuga sigui la defensa pacífica de les conviccions que cadascú tingui estarem mes a prop d’experimentar fins a quin punt la fe en la victòria final del Crucificat Ressuscitat és el fonament més sòlid per a resistir les maltempsades socials i polítiques que ens poden sobrevenir. Així ho expressava el bisbe Casaldàliga en el seu bell i profund poema que hem escoltat: ͞Senyor Jesús  Tu ets la meva glòria  Tu ets la meva creu. Senyor Jesus, Tu ets la meva mort  la meva vida  

La Guàrdia Civil ho tornarà a fer

Com que les autoritats competents no deixen comptar, les xifres de l’1 d’octubre de 2017 són un referent vàlid per saber que a Catalunya hi ha dos milions de persones obstinadament alçats per defensar la independència. Aquests catalans estan decidits, amb diferents graus d’intensitat, a no renunciar a la seva dignitat ni els seus somnis. Per la seva part, l’Estat dóna cada dia molts raons per augmentar la indignació del sector independentista. El conflicte de Catalunya amb l’Estat ve de lluny. Per uns, pot ser la sentència del Constitucional de l’any 2010 contra l’Estatut i el menyspreu fiscal; per altres hi ha un contenciós obert que té els seus origen al difícil encaix de Catalunya amb Espanya després de 1714. I, si volguéssim, hi ha raons històriques més llunyanes que justificarien aquesta crisi.

Si es vol resoldre aquest contenciós, les dues parts han de procurar identificar i aïllar els elements de la crisi i, en la mesura que puguin, no atiar més el conflicte. Fora desitjable percebre que hi ha voluntat de recórrer ponts que permetin avançar en l’enteniment. L’acte d’avui en la caserna de la Guàrdia Civil de sant Andreu de la Barca és un exemple del que no cal fer si per part de l’Estat hi ha la voluntat de resoldre el conflicte és sincera. Algunes de les medalles atorgades són una simple provocació i un recordatori que la crisi està oberta i que només poden haver-hi vencedors i vençuts. La mateixa presència d’un fiscal del procés con ha convidat va en aquesta línia o les mateixes paraules del general recordant que “ho tornarem a fer”. Aquesta afirmació és un clara provocació ben allunyada de la intel·ligència que es necessita avui per resoldre el conflicte català. Més lluny queda tot el discurs del general de la necessària separació que els cossos policials han de tenir de les decisions polítiques o de la simple definició política.La presència de determinats convidats i l’elecció d’alguns dels condecorats en motiu de la festa patrona de la Guàrdia Civil són tota una declaració d’intencions de la benemèrita.

Les paraules del general, dites en català prou entenedor, evidencien que la Guardia Civil, al menys la que estava en la caserna de sant Andreu de la Barca, no està per trobar sortida política i dialogada per resoldre el conflicte català sinó en la força de les porres dels seus antidisturbis. Tot l’acte era una escenificació de la intolerància, la prepotència, l’anul·lació de l’adversari i la seva derrota. Aquest esperit, de crear vençuts com sigui impedeix avançar cap una solució democràtica i política del conflicte entre Catalunya i l’Estat. Hem de seguir intentant trobar els ponts per recuperar l’acció política, però, ara per ara, hi ha una part de l’Estat que ho està posant molt, però molt, difícil. Un apunt final. Fora bo que el govern de l’Estat, en nom de la no confessionalitat de les institucions estatals, decretés que la Mare de Déu del Pilar deixi de ser la patrona de la Guàrdia Civil.