Avui s’han tirat molts papers a
terra i s’ha cremat tot el que s’ha pogut i més. M’he avergonyit d’estar al
costat d’uns incívics que han subministrat tota la carnassa als reaccionaris
per construir el relat de que l’independentisme s’ha tornat violent. Des de fa
temps s’està construint el relat de que el moviment independentista és violent.
Un sector polític identificat amb el que representa C’s consideren que cal
forçar les respostes violentes dels independentistes. Això seria un bon
complement al relat de la fractura social a Catalunya, l’alteració de la
convivència, tal com porten repetint des de fa mesos i que, lamentablement el PSOE
ha comprat acríticament. Pensen que, un cop instal·lada la idea de que hi ha
ruptura social ara el que cal és provocar, com sigui, l’aparició d’actes violents.
És qüestió d’insistir-hi, diuen. La proximitat de les properes eleccions pot
alimentar aquesta necessitat de precipitar els aconteixements per tal de treure’n
rèdit polític.
Els govern de la Generalitat, i
molt especialment el seu President al capdavant, hauria de denunciar la violència
desfermada avui per tot Catalunya i convidar als sectors independentistes a fer
una reflexió serena sobre l'estratègia a seguir per evitar situacions com
aquestes que només afavoreixen els contraris a la independència. Un cop
constatat que després de divuit mesos Catalunya no és independent, els
governants d’aquest país haurien de fer un exercici de realisme i sortir del
món ideal que alguns semblen estar instal·lats. Cal governar des de les
institucions i liderar el procés de forma més clara i contundent. Denunciant
tot allò que siguin respostes violentes, per més que les protagonitzin amics i
coneguts. Em desconcerta la situació en que ens estem instal·lant. No m'agrada
que uns anònims em convoquin a unes manifestacions 2.0 emulant les estratègies
de masses manifestants d’Hong Kong. ¿Què cal fem? ¿S'ha acabat la revolució del
somriure o de cap paper a terra?. ¿Com hem de seguir? No vull que uns energúmens
facin mal bé el que hem aconseguit amb molt d'esforç. Ocupar el carrer de forma
no violenta, practicar la resistència pacífica no és el que han fet avui uns centenars
de joves exaltats per alguns no tant joves i que semblava que els anava la
marxa. És molt trist. He perdut el somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada