Quadern de vacances

Comencen les vacances. És un temps que procuro emprar-lo en fer algunes coses que em són difícils fer-les durant els altres mesos. Bàsicament dedico part del temps a escriure, a llegir, a pensar, a caminar i a estar sense contenció amb uns bons amics. Com ja he fet algun any vull compartir amb els lectors els llibres que m’acompanyaran durant aquests dies.

El primer és un llibre antic, Caminant a Montserrat. El massís  de Ramon Ribera, monjo de Montserrat. Serà un llibre de consulta per resoldre alguns dubtes en relació el que estic escrivint. L’altre llibre és Pensar el siglo XX. És una biografia assaig del historiador  pensador Tony Judt. Em sedueix el pensament d’aquesta persona lamentablement morta premaurament. També tinc en cartera ¿Qué decimos cuando decimos el Credo? de Enrique Martínez Lozano. Proposa un actualització dels marcs conceptuals que es troben al darrera del Credo cristià. Promet. El següent és Àlies lo Nasses i altres narracions de Ramon Barnaus. És un recull d’històries relacionades amb el poble on passo part de l’estiu, Vilanova de Meià. Com a novel·la he agafat Nocturns de Kazuo Ishiguro. Un conjunt d’històries que semben interessants. Finalment, Drets humans i religió a Catalunya. Llibre escrit pel bon amic Daniel Arasa que m’ha concedit l’honor de presentar-lo el mes de setembre.

Sense més i tenint moltes lectures per endavant que passeu bon estiu; tanco per vacances fins el setembre.

El miracle de compartir

Si compartim, en lloc de sumar, multipliquem. Es una mena de vulneració dels principis matemàtics. Aquesta és la gran conclusió del relat evangèlic de la multiplicació dels pans i dels peixos. Des d’antic s’ha parlat que aquest miracle és una prefiguració de l’eucaristia. Sens dubte que ho és; però també amaga una altra lectura: si compartim emergeix el miracle i tothom sempre queda saciat. Les diferents narracions evangèliques són prou contundents. Una multitud seguia a Jesús i era el capvespre i havien de manjar. Llavors els deixebles s’adonen que tenen pocs queviures: uns pocs peixos i uns pans. La primera reacció que tenen és aviar la gent. Jesús diu que no és la seva solució. La segona alternativa, és anar a comprar, tampoc li agrada a Jesús. Ell proposa un altre camí: compartir. La seva proposta trenca tota la lògica del moment. Fa asseure a la multitud i mana que tothom posi en comú el que tinguin. Llavors s’opera el miracle. Després de compartir el que tenien encara sobrà menjar.

El miracle està en el compartir. Si les persones som generoses i sabem posar en comú amb els demés el que tenim, serem saciats i no ens mancarà res. Aquest miracle proposa explorar la transformació real que es dóna quan les persones compartim. Crec que aquesta lliçó és avui molt necessària per trobar respostes efectives als problemes de la greu crisi econòmica. Només des de la solidaritat de compartir els bens, tal com feien les primitives comunitats cristianes es poden frenar les noves formes d’exclusió social. La solidaritat en el compartir els bens ajuda a apaivagar la dissort de moltes persones expulsades del mercat de treball. Però també cal saber compartir les alternatives per sortir de la crisis. Els camins de construcció del futur és un procés compartit. Ningú pot pretendre tenir la resposta ja que hi ha moltes alternatives possibles. Per això que en l’àmbit polític caldria oferir més àmbits de cooperació i col·laboració que les habituals confrontacions i competències que solquen l’arena política.

Nous arguments pels cristians

En un post anterior parlava de la presència adormida dels cristians. Continuant amb aquesta tema cal considerar el canvi que ha comportat l’arribada al papat del cardenal Ratzinger. El pontificat de Benet XVI ha introduït unes dimensions que aporten vigor a la presència dels cristians en el món perquè el situa en el l’àmbit del debat d’idees, en lloc de reduir-lo només a l’esfera de les emocions i sentiments. El diàleg fe-raó, el combat contra el relativisme i la presència en l’espai públic són alguns dels nous horitzons que situen de nou la presència vigorosa dels cristians en el món.

Els nous arguments permet a l’Església tornar en la plaça pública aportant les propostes pròpies.. “La religión no es un problema que los legisladores deban solucionar, sino una contribución vital al debate nacional. Desde este punto de vista, no puedo menos que manifestar mi preocupación por la creciente marginación de la religión, especialmente del cristianismo, en algunas partes, incluso en naciones que otorgan un gran énfasis a la tolerancia. Hay algunos que desean que la voz de la religión se silencie, o al menos que se relegue a la esfera meramente privada” (Encuentro con representantes de la sociedad británica. Discurso del santo padre Benedicto XVI. Westminster Hall - City of Westminster Viernes 17 de septiembre de 2010.

Recull de pregàries personals XLXII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

28 juliol 2012 “El Senyor et guarda de tota desgràcia, et guarda la vida. El Senyor guarda tots els teus passos ara i per tots els segles” (Sl 116,7-8)

29 juliol 2012 “El Senyor fa tot el que es proposa, al cel i a la terra, en els mars i en tots els oceans. Fa pujar els núvols de l'extrem de la terra, crea els llamps, que acompanyen les pluges, fa sortir els vents dels seus amagatalls. (Sl 135, 6-7)

30 juliol 2012  “El teu nom, Senyor, és etern, de segle en segle es perpetua el teu record. (Sl 135, 13)

31 juliol 2012 “Perquè el Senyor fa justícia al seu poble i s'apiada dels seus servidors. (Sl 135,14)

1 agost 2012 “Els ídols dels pagans són plata i or, obra d'homes i res més: tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles, però no hi senten, no hi ha gens d'alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confianza:” (Sl 135, 15-18)

2 agost 2012 “Senyor, Déu de l'univers, les teves obres són grans i admirables. Rei de les nacions, les teves decisions són justes, no van mai errades. (Ap 15,3.4)

3 agost  2012  “Clamo amb tot el cor, Senyor, escolta'm: vull complir els teus decrets. Jo t'invoco: salva'm i guardaré el teu pacte” (Sl 119,145-146)

Dissimulació de la fe.

Crec que a les societats occidentals s’ha donat un doble fenomen que es podria qualificar d’invisibilitat del referent religiós i d’irrellevància social de la religió. Ambdós s’autoalimenten, però estan produïts per raons diferents. La secularització ha comportat un canvi de sentit en el paper social de les religions i això  ha produït un poc interès per les propostes de les religions. Més aviat, algunes d’aquestes propostes poden arribar a provocar reaccions en contra perquè són presentades en forma de confrontació amb el que socialment és acceptat com a normal.

Aquesta situació ha anat lligada a un cert replegament de la religió a l’interior dels temples. En el cas de l’Església catòlica, molts cristians s’han sentit atemorits, amenaçats, menystinguts o en condicions d’inferioritat enfront una cultura dominant que presumia de ser no creient i, segons en quins moments, practicava un laïcisme agressiu contra tota manifestació de creença i, de manera especial, la catòlica. Davant aquesta situació s’han produït reaccions defensives que han comportat viure la fe de forma discreta i atemorida, defugint la seva explicitació. La fe ha quedat reclosa en el temple. El fet de creure no era presentat com a motivació del comportament. Això era evident en l’àmbit de la cultura i de la política. La pressió de l’entorn era forta i la resposta adoptada era resguardar-se en una certa invisibilitat o la dissimulació de la condició creient. A la fi, bé sigui per la irrellevància social, bé sigui per aquesta invisibilitat moltes persones han amagat o dissimulat la seva condició de creients.

¿Entenem el què passa?

L’actual crisi econòmica té reminiscències de les antigues confrontacions bèl·liques europees de l’època contemporània, excepte la darrera guerra dels Balcans. Els països rics d’Europa estan imposant les seves condicions als països menys desenvolupats del seu entorn. Uns s’enriqueixen i altres pateixen els efectes d’una devastadora crisi econòmica. Probablement encara persisteix en els imaginaris col·lectius reminiscències d’antigues batalles on vencedors i vençuts no han tancat la corresponent pàgina històrica. Els conflictes mal resolts es tornen a activar com focs mal apagats.

No podem seguir així. No es pot viure pendents d’un fil o dels efectes d’un comentari intranscendent que fa pujar la prima de risc o baixar la borsa d’un país. La riquesa dels estats és la seva solvència i credibilitat econòmica, i això és la millor carta de presentació en el mercat global. La solvència no pot basar-se en suposicions o estar al paire de batalles especulatives. Aquesta fragilitat del propi concepte de riquesa de les nacions fa dubtar sobre la solidesa dels principis d’anàlisi de la realitat econòmica i política. ¿No serà que estem davant de noves confrontacions entre nacions i els nostres instruments d’anàlisi per entendre el que està passant estan desfasats?

Viure la fe en l'espai públic

Creure és una experiència personal que té un expressió pública . Això em porta a fer vàries consideracions. La primera és una obvietat: la fe és una experiència personal que es viu de forma individual i també comunitàriament, i té una expressió publica. Per això la fe ocupa un lloc en l’'espai públic, el mateix podem dir de la religió, com a forma pràctica de viure l’experiència creient..

La segona consideració és reconèixer que la securalització és positiva. La societat secular ha representat un progrés per les religions i la política. El pensament sorgit de la Modernitat ha ajudat  a comprendre que l’aliança del tro i l’altar no era bona ni per les religions ni per la societat política. A casa nostre aquesta experiència ha comportat més d’una tensió perquè alimenta el record del nacionalcatolicisme. La tercera consideració està relacionada amb l’anterior: vivim en una societat religiosament plural i diversa. Dit d’una altra manera, la societat no és laica. Això és positiu, tot i que cal que algunes religions assumeixin més el valor de la secularització. Especialment aquelles, com l’Islam que poden ser compreses com a religions polítiques.

La darrera consideració té a veure amb la Modernitat. Es constata un cert esgotament d’alguns principis bàsics de la Il·lustració. Els fets constaten l’error del vaticini de la progressiva desaparició de les religions o la seva reducció només a l’àmbit privat. No s’ha produït ni una cosa ni l’altra. Fins i tot hi ha hagut un esclat de noves i velles religions gràcies a alguns dels principis del pensament il·lustrat. Aquest és l’escenari que condiciona el com els creients vivim avui la nostre fe en la societat.