Dissimulació de la fe.

Crec que a les societats occidentals s’ha donat un doble fenomen que es podria qualificar d’invisibilitat del referent religiós i d’irrellevància social de la religió. Ambdós s’autoalimenten, però estan produïts per raons diferents. La secularització ha comportat un canvi de sentit en el paper social de les religions i això  ha produït un poc interès per les propostes de les religions. Més aviat, algunes d’aquestes propostes poden arribar a provocar reaccions en contra perquè són presentades en forma de confrontació amb el que socialment és acceptat com a normal.

Aquesta situació ha anat lligada a un cert replegament de la religió a l’interior dels temples. En el cas de l’Església catòlica, molts cristians s’han sentit atemorits, amenaçats, menystinguts o en condicions d’inferioritat enfront una cultura dominant que presumia de ser no creient i, segons en quins moments, practicava un laïcisme agressiu contra tota manifestació de creença i, de manera especial, la catòlica. Davant aquesta situació s’han produït reaccions defensives que han comportat viure la fe de forma discreta i atemorida, defugint la seva explicitació. La fe ha quedat reclosa en el temple. El fet de creure no era presentat com a motivació del comportament. Això era evident en l’àmbit de la cultura i de la política. La pressió de l’entorn era forta i la resposta adoptada era resguardar-se en una certa invisibilitat o la dissimulació de la condició creient. A la fi, bé sigui per la irrellevància social, bé sigui per aquesta invisibilitat moltes persones han amagat o dissimulat la seva condició de creients.