Rimsha Masih

La nena Rimsha Masih ha estat absolta del delicte de blasfèmia i això l’ha lliurat de la possible pena de mort que podia haver estat condemnada. El Tribunal Suprem de Justícia d’Islamabad desestimà per falta de proves la seva acusació de blasfèmia per haver cremat suposadament unes pàgines de l’Alcorà. La denúncia l’havia presentat Hafiz Mohammed Khalid Chishti un imam del barri on vivia. Rimsha Masih té 14 anys, és cristiana, analfabeta i discapacitada. Aquesta nena fou acusada sense cap prova per un imam fanàtic i assetjada pels fonamentalistes islàmics que li donaven suport. La seva absolució és una victòria dels moviments de defensa dels drets humans, però la pressió dels integristes continua viva contra ella i la seva familia.  

El que no aconsegueix la sentència del Tribunal Suprem és eradicar l’hostilitat que els islamistes tenen contra els cristians a Pakistan. Ser cristià en aquest país és un risc real. Existeix un fonamentalisme actiu i difús que persegueix qualsevol religió que no sigui la islàmica. Això fa molt de mal al propi Islam. Les escoles coràniques, les madrasses, alimenten aquesta visió tancada de l’Islam i, els seus alumnes, el talibans, esdevenen actius combatents a favor de la intransigència. Vista la situació dels cristians en aquest país cal lluitar per una visió dialogal de l’Islam. En aquest sentit, un primer pas fora, per exemple, modificar el cos legislatiu que impedeix el lliure exercici la llibertat religiosa. Complementàriament, una iniciativa a endegar fora que els catalans d’origen pakistanès reflexionessis com ajudar al seu país d’origen a respectar la llibertat religiosa. De tal manera que Rimsha Masih i la seva família puguin viure en llibertat sense sentir-se perseguides.

Moral i adaptació evolutiva

Els estudis de sociobiologia animal aporten sovint evidències que alguns dels patrons del comportament humà, inicialment atribuïbles a pautes culturals, estan presents també en diverses espècies animals. Recentment, per exemple, s’ha descobert que la famosa crisi dels 50 anys dels humans, també es dóna en ximpanzés i orangutans. Altres estudis sobre el comportament animal han demostrat també que els animals tenen actituds cooperatives i col·laboratives que desvirtuen la tradicional idea de la competència selectiva evolutiva. Fins i tot, sembla que alguns simis mostren comportaments altruistes. Davant d’aquests resultats no fora desencaminat pensar que l’adaptació evolutiva podria comportar, enlloc de la confrontació per la supervivència, la col·laboració per sobreviure. Tot això capgira algunes de  les idees evolutives tradicionals. Així, la supervivència de l’espècie podria dependre molt més del que ens pensem de la solidaritat i de la compassió, que del combat per la supervivència del més fort.

Les persones tendim a mirar la realitat natural, i interpretar-la, a partir dels nostres patrons mentals que són fruit d’una comprensió cultural associada a una època. Per exemple, durant molt de temps s’ha insistit que en un niu d’abelles, per exemple, hi ha una reina i que tothom treballa per ella. Però els estudis de sociobiologia demostren que aquesta figura està força matisada i, evidentment, la definició de reialesa és una projecció cultural no una realitat natural. Per evitar aquestes projeccions els etòlegs demanen més atenció per adonar-se d’aquells comportaments animals que semblen seguir uns comportaments similars al que els humans hem identificat com a valors i virtuts.

Les noves dades aportades per la sociobiologia suggereixen algunes interessants preguntes. Per exemple, ¿tenen els animals comportaments que recorden algunes de les virtuts considerades signes d’humanització?, ¿els comportaments egoistes i insolidaris presents en l’espècie humana formen part també de la història natural o és el resultat de l’evolució cultural de l’Homo sapiens?, ¿la història natural és també la història de uns comportaments altruistes en benefici de les espècies?. Aquestes, com moltes altres preguntes, poden induir-nos a pensar que algunes de les denominades virtuts públiques no només són pròpies de la història de la civilització, sinó que formen part de la pròpia història natural. De la mateixa manera, alguns dels contravalors poden trobar-se dins  aquesta pròpia història.

Turbulències musulmanes

Aquest cap de setmana vàries federacions musulmanes han escollit a Mounir Benjelloum com a president de la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE), la única estructura representativa dels musulmans reconeguda pel govern espanyol com interlocutor vàlid per aplicar els acords de 1992. Aquesta elecció ha estat un procés turbulent que ha comportat que una de les  grans federacions musulmanes, UCIDE, votés en contra i estudiï impugnar aquesta elecció. La renovació de la CIE s’ha fet tard i malament. S’ha especulat massa sobre com havia de ser aquesta estructura, s’ha creat confusió entorn dels estatuts, hi hagut molt de soroll i tensions, i s’han deixat perdre oportunitats de fer una nova representació més fidel a la rica pluralitat dels musulmans del nostre país.

Sembla que la nova representació dels musulmans és sensible als punts de vista del movimen Justícia i Caritat (Justícia i Espiritualitat). És probable que des de algunes instàncies governamentals valorin amablement aquesta proximitat pel que significa d’afirmació de la independència de la CIE d’ingerències foranies. Però caldrà veure com evolucionen els esdeveniments, doncs aquesta corrents islàmica té les seves singularitats i simpaties ideològiques. El preu, o el risc a assumir, d’aquesta confiança amb aquest grup pot ser doble: deixar fora dels òrgans representatius a les organitzacions més representatives dels catalans musulmans i entorpir les relacions fluïdes que molts musulmans tenen amb els països d’origen dels seus pares o d’ells mateixos.

Amb la perspectiva que dóna el temps valoro que no s’ha gestionat bé tot el procés de creació de la nova CIE. Tot s’ha dilatat més del compte i s’ha exigit a algunes associacions de musulmans unes responsabilitats sense tenir vers elles lleialtat institucional. Ens els moments difícils, quan l’antiga CIE, semblava que anava a explotar per les fortes tensions internes algunes persones exigiren als catalans musulmans moderació i aparcar les seves propostes de renovació. Aquestes ho feren responsablement. A més, quan des de Catalunya, es suggerí un procés de renovació de la CIE en clau federal, a partir d’escollir primer representants territorials per comunitats i aquests escollissin desprès la representació a nivell de l’Estat, la negativa fou rotunda. Res de camins federals, res de representacions territorials. El mot d’ordre potenciat des dels entorns governamentals, abans i ara, era afavorir la nova representació a partir de els federacions existents no de les comunitats. També llavors, des de Catalunya, els catalans musulmans foren responsables i no tensaren més la situació i renunciaren el seu plantejament.

Però ara, veient com ha anat tot el procés de renovació de la CIE, potser els catalans musulmans hauran de recuperar les seves antigues propostes i organitzar-se d’acord a les primeres intuïcions. És també el moment de tornar a parlar de les imaginatives iniciatives proposades per resoldre els problemes de les comunitats musulmanes, entre els quals es troba el tema de la construcció de mesquites. Possiblement caldrà tornar a obrir  a Catalunya un procés autònom d’elecció dels seus representants aplicant, de forma oberta, el que preveu l’article 161 de l’Estatut d’Autonomia.  Es tracta d’afavorir que la representació sorgeixi a partir de les comunitats musulmanes consolidades, amb presència territorial i incidència social. Un cop tancat, per inexplorat el camí denominat de baix a dalt, els catalans musulmans hauran d’assumir definitivament que han de refer el seu propi camí representatiu i corregir l’anomalia de l’actual composició de la CIE. 

Montserrat Viñas i Santos

Aquest és el nom de l’abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat. Avui ha celebrat la festa jubilar dels seus 50 anys de professió monàstica. Amb motiu d’aquest esdeveniment la comunitat benedictina i un grup de familiars i amics ens hem aplegat per compartir l’eucaristia jubilar, un dinar de germanor i una magnífica vetllada musical. Ha estat un dia magnífic que ha mesura que progressava el sol anava esvaint la boira que des del riu s’havia apoderat dels primers graons de la muntanya.  

Durant el dinar he tingut l’oportunitat d’expressar quatre sentiments i evocacions sorgides entorn d’aquesta festa. He agraït a la mare abadessa el seu acolliment fraternal durant el temps que havia estat en el Patronat de la Muntanya de Montserrat. També he volgut que el meu agraïment fos extensible a tota la comunitat perquè durant aquests anys he après que l’espiritualitat benedictina, en la qual m’identifico plenament, també es conjugava en femení. Aconsello llegir el llibre recentment publicat per la mare abadessa La regla de Sant Benet. Un camí per viure l’evangeli.

Gràcies al meu contacte sovintejat amb la comunitat de Sant Benet de Montserrat he estat amarat per la gran experiència de fe d’aquesta comunitat femenina. En les meves breus paraules durant la sobretaula, he demanat a la comunitat que continuïn amb el seu testimoniatge cristià; l’església necessitat de moltes comunitats com la de sant Benet de Montserrat  perquè són portadores d’esperança. Per això, he volgut acabar compartint amb totes les monges el meu desig que el futur de l’església catòlica es pugui conjugar també en femení. 

Els límits de la fe, la fe en els límits

La fe, la religió i església s’encadenen i es lliguen com una experiència única dels individus i de la comunitat creient. Existeix un fil de coherència en tots aquests àmbits de la vida cristiana. Per això vaig experimentar una estranya sensació al llegir l’entrevista del sacerdot brasiler  Marcelo Rossi. El seu objectiu és fer litúrgies eucarístiques en estadis. Fa poc ha inaugurat un temple amb capacitat per 100.000 persones. Les seves litúrgies estan plenes de coreografies, cançons i actuacions. És la celebració espectacle que convoca a centenars de milers de persones. La fe cristiana feta show mediàtic. La seva justificació és simple “la gent té ganes de creure” i per això cal proporcionar-li coses en que creure.

Marcelo Rossi és un mossén mediàtic. Canta i escriu, i anima vàries xarxes socials que no tenen fronteres. La seva estratègia coincideix amb la que practiquen els protestants evangèlics, grans competidors de l’església catòlica brasilera que no ha sabut aturar la marxa de feligresos als moviments carismàtics de matriu evangèlica. El carisma de Marcelo Rossi sembla combatre als evangèlics amb les seves mateixes estratègies.

Davant de tot això, personalment donc gràcies a Déu per tenir un fe petita, que necessita de la seva misericòrdia per seguir creient, i que procuro identificar-me amb la fe de la vídua pobre del relat de l’evangeli i que Jesús proposà com exemple “tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Mc 12, 44.). Aquesta és actitud que sosté l’experiència cristiana. Creure al marge d’això, és un entreteniment. En el dia del judici final Jesús adverteix que Déu no judicarà a les persones per si han cregut en ell o no, sino “perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;  anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25,34-36). Aquests són els que seuran a la dret de Déu en la vida eterna.

Emergència antropològica

Ha sortit recentment a Itàlia el llibre “Emergenza antropologica. Per una nuova alleanza tra credenti e non credenti” escrit per Pietro Barcellona, Paolo Sorbi, Mario Tronti i Giusseppe Vacca. No l’he llegit encara, però si que he vist les referències i conec les vàlues intel·lectuals i polítiques dels seus ators, destacats politòlegs, filòsofs i pensadors. Els quatre són exmilitants del Partit Comunista i avui formen part del Partit Democràtic, el principal partit de l’esquerra italiana. Amés, Giusseppe Vacca es el director del prestigiós Institut Gramsci.

El llibre destaca que el procés de globalització, provocat pels canvis tecnològics, ha portat a unes transformacions que ha conduit a una emergència antropològica. Aquesta és la manifestació més greu d’aquesta situació i, al mateix temps, l’arrel més profunda de la crisi que pateix la democràcia. És la causa de la crisi antropològica de les societats modernes. Aquesta emergència antropològica exigeix una trobada i una aliança de creients i no creients, de política i religió, per recuperar el tremp antropològic de la societat. Per això demanen obrir un ampli debat per tal que teòlegs, polítics, filòsofs, persones religioses, amb fe o sense ella, es trobin per debatre i trobar respostes al desafiaments culturals i ètics més rellevants del nostre temps.

L’objectiu d’aquesta aliança és afirmar un humanisme compartit. ¿Quin és el punt de trobada entre creient i no creient?. L’afirmació de la vida, ja que aquesta exigeix responsabilitat individual i comunitari a fi d’acollir-la, tutelar-la, educar-la, seguir-la amb amor i cuidar d’ella des del seu origen fins que arriba a la seva fi. Aquests són els criteris bàsics entorn dels quals es pot construir aquest nou humanisme. El qual comporta abandonar el relativisme ètic i defensar unes virtuts innegociables. Caldrà estar atents a veure si alguna editorial d’aquí es decideix traduir ben aviat aquest interessant llibre.

Poder absoluto

“Poder absoluto” és una obra trista. Aquest és el comentari expressat per qui m’acompanyava al teatre Villarroel a l’estrena de l’obra de Roger Peña Carulla posada en escena pels solvents Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba. Certament, l’adjectiu trist és el que millor descriu la sensació que queda després de veure aquesta obra. El text dramàtic descriu amb cruesa i enginy els efectes contaminants de la supèrbia i de l’avarícia, i probablement algun pecat capital més, en la política. També es descriuen altres actituds molt descriptives de les misèries humanes: el cinisme, la deslleialtat, la maquinació, la conxorxa, entre altres.

El text situa l’espectador davant d’una situació que descriu un particular sistema moral present en la política. El que succeeix, i això no ho diu l’obra, és que aquest particular sistema moral, es troba també en la societat actual. La condició humana es projecta en la política i la pot deixar sense referents morals. També per això l’obra provoca tristor. El buit moral no és un distintiu únic del món polític, sinó que es troba present al bell mig de la societat. La decoració de l’escenari podria referir-se a qualsevol àmbit de les relacions humanes. No obstant, l’encert del text és presentar-nos un món polític contaminat per la immoralitat, quan hom esperaria que fos la política qui contribuís, com creien els clàssics, a moralitzar la societat. 

La duresa de l’obra s’estén a la desesperança. Sembla que no sigui possible una altra manera d’entendre les relacions humanes. Entre el positivisme de Rousseau i l’hostilitat de l’home llop d’Hobbes ha d’haver-hi un espai per la decència i l’amabilitat entre les persones. No té sentit creure que no hi ha espais per les virtuts. Instal·lar-nos en aquest convenciment ens porta a institucionalitzar la desesperança. “Poder absoluto” porta la la buidor moral passa a l’escenari. Però per sort, en la societat, es troben molts motius d’esperança per creure en la moralitat cívica. Cal afirmar i enfortir el sistema de virtuts públiques, perquè és l’únic que permet combatre la desintegració moral representada magistralment en l’obra “Poder absoluto” i que provocà l’encertat comentari de la meva acompanyant.