Turbulències musulmanes

Aquest cap de setmana vàries federacions musulmanes han escollit a Mounir Benjelloum com a president de la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE), la única estructura representativa dels musulmans reconeguda pel govern espanyol com interlocutor vàlid per aplicar els acords de 1992. Aquesta elecció ha estat un procés turbulent que ha comportat que una de les  grans federacions musulmanes, UCIDE, votés en contra i estudiï impugnar aquesta elecció. La renovació de la CIE s’ha fet tard i malament. S’ha especulat massa sobre com havia de ser aquesta estructura, s’ha creat confusió entorn dels estatuts, hi hagut molt de soroll i tensions, i s’han deixat perdre oportunitats de fer una nova representació més fidel a la rica pluralitat dels musulmans del nostre país.

Sembla que la nova representació dels musulmans és sensible als punts de vista del movimen Justícia i Caritat (Justícia i Espiritualitat). És probable que des de algunes instàncies governamentals valorin amablement aquesta proximitat pel que significa d’afirmació de la independència de la CIE d’ingerències foranies. Però caldrà veure com evolucionen els esdeveniments, doncs aquesta corrents islàmica té les seves singularitats i simpaties ideològiques. El preu, o el risc a assumir, d’aquesta confiança amb aquest grup pot ser doble: deixar fora dels òrgans representatius a les organitzacions més representatives dels catalans musulmans i entorpir les relacions fluïdes que molts musulmans tenen amb els països d’origen dels seus pares o d’ells mateixos.

Amb la perspectiva que dóna el temps valoro que no s’ha gestionat bé tot el procés de creació de la nova CIE. Tot s’ha dilatat més del compte i s’ha exigit a algunes associacions de musulmans unes responsabilitats sense tenir vers elles lleialtat institucional. Ens els moments difícils, quan l’antiga CIE, semblava que anava a explotar per les fortes tensions internes algunes persones exigiren als catalans musulmans moderació i aparcar les seves propostes de renovació. Aquestes ho feren responsablement. A més, quan des de Catalunya, es suggerí un procés de renovació de la CIE en clau federal, a partir d’escollir primer representants territorials per comunitats i aquests escollissin desprès la representació a nivell de l’Estat, la negativa fou rotunda. Res de camins federals, res de representacions territorials. El mot d’ordre potenciat des dels entorns governamentals, abans i ara, era afavorir la nova representació a partir de els federacions existents no de les comunitats. També llavors, des de Catalunya, els catalans musulmans foren responsables i no tensaren més la situació i renunciaren el seu plantejament.

Però ara, veient com ha anat tot el procés de renovació de la CIE, potser els catalans musulmans hauran de recuperar les seves antigues propostes i organitzar-se d’acord a les primeres intuïcions. És també el moment de tornar a parlar de les imaginatives iniciatives proposades per resoldre els problemes de les comunitats musulmanes, entre els quals es troba el tema de la construcció de mesquites. Possiblement caldrà tornar a obrir  a Catalunya un procés autònom d’elecció dels seus representants aplicant, de forma oberta, el que preveu l’article 161 de l’Estatut d’Autonomia.  Es tracta d’afavorir que la representació sorgeixi a partir de les comunitats musulmanes consolidades, amb presència territorial i incidència social. Un cop tancat, per inexplorat el camí denominat de baix a dalt, els catalans musulmans hauran d’assumir definitivament que han de refer el seu propi camí representatiu i corregir l’anomalia de l’actual composició de la CIE.